Al nou líder del PP li ha durat ben poc la moderació en qüestions catalanes. La reacció de la caverna quan se li va escapar la paraula «nacionalitat», d’altra banda ben constitucional, l’ha avisat del pa que s’hi dona, i aquesta setmana ja ha fet seu el discurs extremista de Pablo Casado per afirmar que a les escoles catalanes s’hi practica un apartheid lingüístic, frase que el president Aragonès ha qualificat de baixesa moral. També ha parlat d’escolars «que no poden tenir coneixement del castellà a les aules», falsedat absoluta perquè els plans educatius vigents inclouen la llengua i literatura castellanes com assignatura troncal, ja que així ho estableix la part del currículum que depèn del ministeri. Aquest és el mínim, però la mitjana és la notable presència del castellà a les aules que han detectat els estudis sobre el terreny. Per uns quants vots més, el PP competeix amb Vox i el que queda de Ciutadans en el perillosíssim joc d’atiar un «a por ellos» permanent que fa molta por.
Després que l’alta capacitat per al debat estèril impedís enllestir la nova llei del català abans del termini del TSJC per aplicar el 25%, el Govern ha aprovat un decret legislatiu pensat per parar el cop, ja que impedeix a les escoles que estableixin percentatges. I tot seguit diu al tribunal que no pot complir el 25% perquè s’ha publicat un decret que li ho impedeix. Una autoprohibició per esquivar el mandat judicial. Ara es tracta de veure si els magistrats ho troben raonable o si consideren que els prenen el pèl. En tot cas, és una puntada endavant que fa passar els dies i empeny l’any cap a les vacances d’estiu. El conflicte amb els jutges i amb els qui presenten denúncies no es tanca amb aquest decret, que tampoc no aborda l’altra part del problema: el fet que en moltes escoles un 25% de castellà implicaria rebaixar els actuals volums d’utilització, que són superiors. Les dades disponibles conviden a pensar que si tots els centres fessin en castellà només el 25% de les classes, la utilització global del català augmentaria.
La candidatura Barcelona-Pirineus (encara es diu així?) per als Jocs d’Hivern 2030 acumula mèrits per guanyar la medalla d’or en una altra competició, la del Joc dels Disbarats. El president de l’Aragó, Javier Lambán, sembla decidit a exercir fins aquella figura del refranyer que ni menja ni deixa menjar. El del Comitè Olímpic Espanyol diu que si no sabeu compartir la joguina, ja decidiré jo qui se la queda. Lambán, que té por de perdre, diu que anirà a malparlar-ne al Comitè Olímpic Internacional, que és qui decideix. Ja sabem la cançó: abans al Congo que a Catalunya. Per rematar la feina, diu que la candidatura conjunta era una oportunitat, ara perduda, de «tornar l’independentisme català a la cleda (‘redil’) constitucional». La constitució com a tanca que impedeix a les ovelles-regions sortir a pasturar: una visió coneguda, però s’agraeix la transparència. Mentrestant, el Govern català fa propaganda a favor dels Jocs quan ell mateix els ha de sotmetre a consulta popular. De neutralitat institucional, poca.
Si els incompliments poden fer que ERC se sumi a Junts i la CUP en la negativa a sostenir Pedro Sánchez, i aquest cop de timó es pot veure com una amenaça a la legislatura, atenció a la hipòtesi següent que circula amb intensitat: el president del Govern podria donar per descomptada la derrota dels pressupostos del 2023 i utilitzar-los només com a eina de propaganda. El truc consistiria a presentar uns comptes expansius, amb la promesa de molts diners per a tothom, obres a tort i a dret i subvencions a doll, impossibles de complir perquè no es podrien pagar, però no passaria res perquè l’oposició els derrotaria amb l’ajuda dels independentistes i quedarien prorrogats els vigents. La disciplina de despesa es mantindria i l’oposició seria presentada com la culpable de totes les alegries perdudes, les obres aturades, les subvencions negades i les contractacions renunciades. Això passaria a finals d’aquest any, i qui sap si convocaria eleccions per a abans de les municipals.
L’estratègia de la negociació i el diàleg amb l’Estat per la que havia apostat Esquerra avança de derrota en derrota cap a la derrota final. Si ja era del tot il·lusori pensar que cap Govern espanyol accediria a negociar una amnistia i un referèndum d’autodeterminació, ara el problema és que els acords menors, de simple regionalisme, s’estan incomplint i deixen Rufián i Aragonès penjats de la brotxa. La darrera patacada ha estat la notícia sobre el grau de compliment dels pressupostos estatals d’inversions per al 2021, que ha estat del 36% a Catalunya contra el 184% de la regió de Madrid, i això amb una catalana al ministeri de fer obres. Aragonès ha aprofitat una visita de la ministra per improvisar una trobada de vint minuts de la qual n’ha sortit el compromís d’una reunió bilateral per examinar què passa. Ja ha començat a circular la brama que les administracions catalanes posen molts obstacles a tot el que toca el territori. Només una anàlisi detallada, projecte a projecte, és capaç de posar les coses al seu lloc.
Als votants no els agraden les formacions que es barallen per dins ni els governs de coalició que transparenten les seves diferències. Som prou contradictoris per exigir democràcia interna i disciplina militar a la mateixa frase. Les discrepàncies més que anecdòtiques entre el PSOE i l’espai articulat per Unidas Podemos estan passant factura al Govern de Pedro Sánchez i a les expectatives electorals del seu partit a Andalusia, i el guirigall de fraccions amenaça de provocar una ensulsiada a l’esquerra de l’esquerra. Mentrestant, la caiguda de Pablo Casado i l’ascens de Núñez Feijóo ha significat el final de les batusses dins del PP, que mantenien les seves expectatives electorals per sota del que els tocava com a alternativa a l’executiu desgastat per la crisi que no cessa. El dubte a les eleccions andaluses és si el PP aconseguirà majoria absoluta o necessitarà Vox, però la victòria és segura. El CIS li atorga majoria relativa, però altres enquestes li pinten un panorama més falaguer.
El 30 de juny acaba la vigència de les ajudes extraordinàries acordades per l’executiu espanyol per ajudar-nos a passar la crisi de preus de l’energia: la fiscalitat rebaixada de les factures de la llum i la subvenció de vint cèntims per litre de carburant a les benzineres. A la vetlla de les eleccions andaluses, aquesta setmana Pedro Sánchez ha anunciat que les mesures seran prorrogades tres mesos més, fins a final de l’estiu, i els diputats socialistes presents en l’anunci han celebrat tenir alguna cosa bona per explicar. En realitat, Sánchez no podia fer altra cosa. Algú s’imagina que el dia 1 de juliol, en omplir el dipòsit, la gasolina costés vint cèntims més que el dia abans? El cost d’aquestes ajudes per a les arques públiques és molt elevat, però eliminar-les ara seria un suïcidi polític. De fet, no es podran tocar fins que els carburants no deixin d’encarir-se i la inflació es moderi, i això podria anar per llarg. I quan sigui l’hora, caldrà fer-ho de mica en mica per evitar revoltes.
Aquesta setmana s’han complert cent dies des de la invasió oficial d’Ucraïna pels exèrcits russos (la invasió real va començar abans, quan efectius russos sense distintius van entrar al Donbass per ajudar les milícies secessionistes, i d’això ja fa vuit anys), i la situació es presenta força encallada. Kíiv calcula que els invasors controlen una cinquena part del territori però els està costant fer avenços significatius. Les contraofensives, tanmateix, no s’apunten èxits al sud-est, que és la zona ambicionada per Moscou. El Govern ucraïnès del president Zelenski no para de demanar més i millors armes a Europa i Estats Units, i Joe Biden acaba d’anunciar que li enviarà equipament capaç de disparar amb punteria a uns quants quilòmetres de distància i, per tant, de crear veritables problemes a les posicions russes. El consens dels analistes apunta que no hi haurà converses d’alto el foc fins que les dues parts no arribin a la conclusió que no poden millorar les seves posicions, i això no passarà abans de la tardor. Mentrestant, qui guanya? Sabem qui perd: en primer lloc, i abans que ningú, Ucraïna. Darrere seu, Rússia, però també Europa, que es prepara per a un hivern de petroli pels núvols i amb malestar popular. I també els països africans que depenen dels cereals ucraïnesos i russos per alimentar-se, i on podrien esclatar «revoltes del pa». I qui guanya? Probablement, els Estats Units, malgrat les amenaces de recessió que tenallen els mercats, perquè millora la seva posició en el tauler europeu, com a garant militar (via OTAN ampliada) i proveïdor d’hidrocarburs.
