L’Algèria aliada de Rússia i el Marroc americanista es barallen i Espanya rep les bufetades, fet que demostra la seva feblesa. Madrid no fa por ni a Rabat ni a Alger, i en canvi Rabat fa por a Madrid, tanta que Pedro Sánchez va decidir arriscar-se a un conflicte amb el seu gran proveïdor de gas natural abans que a un altre salt massiu de les tanques de Ceuta i Melilla per onades de migrants descaradament empesos pel Govern marroquí. Ara és Algèria qui es descara amb l’anunci d’una suspensió dels tractats de cooperació comercial que posa en risc no només el gas sinó els ingressos d’unes quantes empreses exportadores. En un món d’intercanvis, les crisis diplomàtiques mai no són bones per a l’economia. El Govern algerià ha llançat el seu desafiament després d’assegurar-se que la necessitada Itàlia li comprarà el gas que deixi d’enviar a Espanya, i aquesta s’ha afanyat a demanar la intervenció de Brussel·les, ja que els tractats econòmics d’un estat membre de la UE és com si ho fossin de tota la Unió.

Equador de campanya a Andalusia. Segons les enquestes, entre sis i vuit punts percentuals que se n’anirien de l’esquerra cap a la dreta, entesa com la suma de PP, Vox i Ciutadans. El partit d’Inés Arrimadas patiria una davallada espectacular i els seus vots anirien als altres dos partits, però això sol no explicaria la victòria conservadora, sinó que caldria afegir-hi un desplaçament de votants centristes des del PSOE cap al PP i també una possible recollida al cistell de Vox de sufragis de la indignació «contra tot plegat» que en eleccions anteriors s’expressaven com d’extrema esquerra, un fenomen de cop de pèndol que ja s’ha vist en altres països –el primer lepenisme francès, per exemple, va créixer per aquesta via. La incògnita és encara si el PP assolirà la majoria absoluta de diputats per no haver de dependre de Vox, i l’evolució dels pronòstics més aviat l’allunyen d’aquesta perspectiva. Aquesta vegada, com a Castella i Lleó, els de Santiago Abascal exigiran ser al govern regional, i no pas per fer bonic.

Aquesta setmana Manuel Valls Galfetti ha donat una alegria a un gran nombre de catalans que no el poden veure ni en pintura, en patir un fracàs estrepitós a les eleccions legislatives franceses, en les quals era candidat per a la circumscripció de residents a la península Ibèrica. El seu tercer lloc li impedeix passar a la segona volta i tanca una trajectòria erràtica en la qual ha provocat grans terrabastalls sense fer cap aportació notable. Va ser primer ministre del president més mal valorat de les darreres dècades (Hollande), va perdre les primàries socialistes a les presidencials del 2017, va fenir una enrabiada i se’n va anar amb Emmanuel Macron, aquest no li va donar cap paper i per això va provar fortuna a l’Ajuntament de Barcelona, va fer un resultat mínim amb Ciutadans però, com a bon jacobí, va ajudar a investir Colau per barrar el pas a l’independentista Maragall, se li va trencar el grup, no va fer res més, va plegar, i ara ha estat rebregat per uns electors que el veuen com un simple oportunista sense més projecte que la seva persona.

Que Laura Borràs fos menys votada que Jordi Turull al congrés de Junts i que alguns candidats lauristes fossin objecte d’un vot de càstig palesa l’existència de discrepàncies sobre la intensitat de l’estratègia d’embat i desafiament que caracteritza la formació, i sobre la conveniència de sortir del govern de coalició amb ERC, que implicaria enviar bastants quadres a l’atur. En aquest context, Carles Puigdemont s’ha alliberat de les servituds de presidir un partit lligat a les contradiccions de la política que pot fer-se ara mateix a Catalunya, i el seu pas al costat li permet dedicar-se plenament a liderar el Consell per la República, una entitat des de la qual, amb aquesta desconnexió de càrrecs, pot expressar amb més llibertat la negativa a validar qualsevol estratègia d’entesa o concessió a l’Estat. Junts podrà pactar el que li sembli amb qui li sembli, incorrent si cal en contradiccions, sense tacar la integritat del missatge de Waterloo, dipositari de la il·lusió intacta de l’1 d’Octubre.

D’acord amb la dinàmica política actual, que primer tria el líder i després defineix el projecte, Junts va celebrar dissabte passat a Argelers, al Rosselló (per tal que hi pogués assistir Puigdemont), la part del seu congrés destinada a elegir la direcció, i el mes que ve decidirà les estratègies a aplicar. Hi havia una única llista de candidats després de l’acord entre Jordi Turull, nou secretari general, i Laura Borràs, nova presidenta amb poders executius. Semblava que tot seria plàcid, però hi va haver onades: alguns dels candidats del sector Borràs van ser objecte d’un vot de càstig per delegats turullistes que no van marcar el seu nom a la papereta. Entre els castigats, el que havia de ser secretari d’organització, un lloc clau, va obtenir menys vots dels mínims per accedir-hi. La impressió més estesa és que Borràs té molta imatge pública però Turull controla millor els engranatges del partit, els quadres a l’administració i les agrupacions territorials, on els exconvergents com ell continuen tallant el bacallà.

El Parlament de Catalunya ha aconseguit finalment aprovar la «Llei 8/2022, del 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari», és a dir, la nova llei del català a l’escola promoguda no sense accidents pels grups que representen el 78% de la cambra: PSC, ERC, Junts i Comuns. Un text que ha estat criticat des del 22% restant dels diputats per raons oposades. La dreta més unionista –Vox, Cs, PP– creu que continua marginant el castellà ja que no imposa ni el 50% d’hores lectives que ells voldrien, ni el 25% de les sentències judicials; de fet, no estableix percentatges. La CUP, al seu torn, la critica perquè relaxa l’exclusivitat del català en admetre, sense més detalls, que el castellà pugui ser utilitzat com a llengua «curricular» i d’aprenentatge. En l’exigència del «només en català» la CUP no està sola, sinó que l’acompanyen entitats de l’àmbit educatiu i lingüístic, i la malfiança és compartida per diputats de Junts, i alguns d’ERC, que s’ho empassen per disciplina.

Amb l’estiu anticipat han arribat els embussos a l’AP-7 alliberada de peatges. El cert és que ja n’hi havia abans, en caps de setmana, i a més a més calia pagar. Més preocupants són els accidents, derivats probablement de l’increment del trànsit de camions, que redueixen la visibilitat dels turismes i els conviden a canviar sovint de carril per avançar les tortugues que al seu torn avancen cargols. Les autoritats de trànsit estudien reduir la velocitat màxima als trams de més densitat, tant per seguretat com per fluïdesa. Que aquesta reducció legal permeti més velocitat real és una paradoxa defensada pels enginyers de trànsit, que en saben quasi tant com el nostre cunyat. L’increment de la circulació, especialment la pesant, a les autopistes alliberades del peatge convida d’altra banda a preguntar-nos: per on circulaven abans? Per autovies i carreteres ordinàries? Ha millorat la fluïdesa en aquestes vies? L’increment dels accidents a l’AP-7 s’acompanya per una reducció del seu nombre a la xarxa secundària?

Gabriel Rufián és de verb fàcil i esmolat, tant que de vegades incompleix la dita que aconsella comptar fins a deu abans de parlar, i en acabat, tornar a comptar. Aquesta setmana el màxim exponent d’ERC al Congrés dels Diputats va deixar anar aquesta frase en directe a la televisió catalana: «Dir que per un tuit meu es va proclamar la independència és de tarat; o sigui, el tarat és qui la va proclamar». Al cap de poques hores demanava perdó amb el cap cop i assegurava haver-se expressat malament. Si analitzem la frase, veurem que l’«o sigui» del mig la converteix en absurda, i fa pensar que l’orador volia refermar el primer concepte però es va fer un embolic i va ficar la pota fins a l’aixella. Poca gent es va entretenir a fer aquesta mena d’anàlisi, i en canvi foren una legió els que saltaren al coll de l’imprudent i el cobriren d’improperis en considerar que havia «insultat Puigdemont», interpretant que era a aquest a qui el diputat anomenava «tarat». Ara bé, Puigdemont no va proclamar mai la independència. Si anem al detall dels fets d’octubre del 2017, veurem que la llei «fundacional de la república» preveia que fos el Parlament qui fes la proclamació un cop coneguts els resultats del referèndum. Puigdemont va anar a la cambra a «assumir» que el referèndum havia estat positiu, però va demanar ajornar qualsevol declaració. I el dia 27 va ser la majoria independentista de diputats la que va aprovar la resolució per fer efectiva la llei fundacional: el president es va limitar (i va ser molt) a desdir-se de convocar les eleccions que haurien impedit la votació.