Fa una calor asfixiant i bufa poc vent a les carenes on es drecen els parcs eòlics. Els aires condicionats no paren i les energies renovables no donen l’abast. La xarxa tiba de les centrals elèctriques que cremen gas i el preu del megawatt es dispara tant que es menja el comodí de l’«excepció ibèrica» que tant ha costat d’arrencar a Brussel·les. Ens ho expliquen una i altra vegada però la majoria no hi entenem un borrall. La llum havia de baixar gràcies a l’agosarament de Pedro Sánchez quan es va aixecar de la taula (un dia li faran pagar) però no baixa sinó que puja. La ministra demana paciència, perquè quan passi aquesta onada tòrrida farà més fresca i més vent, però les eleccions andaluses són aquesta diumenge i al PSOE només li faltava el fiasco elèctric per enfonsar-li les expectatives. Així no hi ha qui remunti les enquestes desfavorables. A Ferraz ja només es discuteix sobre l’abast de la patacada i qui carregarà els neulers. S’esmolen ganivets i hi ha rumors de remodelació ministerial.
La derrota dels partits del Govern espanyol a les eleccions andaluses ¿deu ser un fenomen local, explicable en termes estrictament regionals, o marcarà l’existència d’un canvi de cicle que s’hauria iniciat amb les eleccions madrilenyes i continuat amb les de Castella i Lleó? Aquesta segona interpretació omplirà l’argumentari del PP amb la vista fixada en les eleccions municipals del maig de l’any vinent i de les generals que tocaria fer al cap d’uns mesos, però sobre la data de les quals només Sánchez té la darrera paraula. En política existeixen les onades, i els votants no són indiferents a la sensació que el vent bufa en una direcció determinada. Però l’esquerra no ha estat capaç de convertir l’accés a la Moncloa, via moció de censura (2018), en una onada que li proporcionés seguretat i confort. Va arribar al Govern perquè el PP de Rajoy estava en hores molt baixes i s’hi va mantenir per les ineptituds de Casado, però ara ja no té al davant a cap dels dos i Feijóo va per la vida envoltat d’una aura de guanyador.
El candidat del PP i actual president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno Bonilla, somnia una majoria absoluta que l’allunyi del maldecap de dependre de Vox o del PSOE per governar. Però no té cap garantia que el somni es faci realitat, perquè Vox aspira a un bon resultat malgrat que la seva campanya ha anat perdent força a mesura que passaven els dies, i ha intentat compensar-ho a cop d’exabruptes i exageracions, que són una recepta arriscada. Els d’Abascal ja han avisat que no ajudaran a investir Bonilla sense càrrecs en el govern, ni que sigui a canvi d’un sol diputat. El PP ha llançat llavors un missatge agosarat: ha demanat als electors socialistes que el votin a ell per no haver de dependre de l’extrema dreta, perquè el PSOE ha anunciat que en cap cas no l’ajudarà a sortir de l’embolic. Però l’experiència recent de Castella i Lleó indica que als populars no els fa cap mandra abraçar-se a l’extrema dreta. I a aquesta no li sap greu posar sordina als plantejaments més radicals si a canvi toca poder.
Aquest diumenge se celebra a França la segona volta de les eleccions per cobrir els 577 escons de l’Assemblea Nacional. Un cop guanyades les presidencials, Emmanuel Macron està pendent de si les urnes atorguen la majoria absoluta a la seva formació, LRM, o bé es veurà obligat a pactar amb la nova figura emergent, l’esquerranós Jean-Luc Mélenchon, que ha aplegat socialistes, comunistes i populistes diversos dins la Nova Unió Popular. El seu objectiu és ser prou determinant per reclamar la plaça de primer ministre, que a França mana menys que el president. La seva formació ha estat la més votada en la primera volta, diumenge passat, però la suma de totes esquerres no arriba al 30%, i el sistema electoral afavoreix els macronistes. Aquests depenen de com es decanti el 13% de dretes diverses, que dubta entre el liberal Macron i l’extrema dreta de Le Pen. D’altra banda, votants macronistes de la primera volta dubten entre Le Pen i Mélenchon als districtes on aquest és el dilema de la segona volta. Diumenge a la nit, les respostes.
Una variable de les eleccions andaluses que caldrà llegir amb atenció són els resultats de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, que es presenta escindida en dues formacions –Adelante Andalucía i Por Andalucía– i podria patir una clatellada considerable, ja que un comportament habitual dels electors gairebé a tot arreu és el de castigar les formacions que protagonitzen enfrontaments interns i divisions. La part de responsabilitat de Podemos en el desastre de la divisió i en la feblesa de la candidatura on s’integra actua tanmateix a favor de la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, que ha aixecat els ànims de la concurrència amb la seva presència a la recta final de la campanya. Encara que aquest efecte psicològic no es tradueixi a les urnes, les bones vibracions que ha aconseguit transmetre a unes bases i a uns fidels desmanegats li serviran per convertir les ruïnes en un altre fonament de la seva marxa per construir una nova formació estatal en la que els dirigents fundadors de Podemos acceptin la pèrdua del timó.
Rússia està guanyant més diners per la venda de petroli d’ençà la invasió d’Ucraïna que abans de perpetrar-la. Aquest és el resultat paradoxal de les sancions occidentals. En contribuir a crear una crisi de subministrament energètic també han provocat l’increment del preu del cru, que beneficia als russos perquè aquests continuen tenint molts països on exportar-lo encara que Europa dicti embargaments. Per la seva banda el ruble, que es va recuperar després d’una primera patacada, aguanta la mar de bé. No fa gens de pinta que Vladímir Putin vagi a ser derrotat per les sancions de Washington i Brussel·les, i sí que, en canvi, aquestes continuaran provocant problemes als consumidors occidentals, que veuen com la inflació es dispara i sonen tambors de recessió. Encara que les causes siguin complexes, les opinions públiques identifiquen coincidència i causalitat. Macron, Sholz i Draghi han anat a Kíiv, i podrien haver dit a Zelenski que es prepari per a una amarga solució de pau per territoris.
Nicola Sturgeon, cap del govern autònom d’Escòcia i presidenta del Partit Nacional Escocès (SNP), ha enfilat la ruta cap a un segon referèndum d’independència, que se celebraria la tardor de l’any vinent. El primer va tenir lloc l’any 2012 convocat pel govern britànic a petició de la majoria nacionalista escocesa, i va guanyar el no per 55 a 45. En aquells moments va tenir un cert pes el temor que sortir del Regne Unit podria significar quedar fora de la Unió Europea. Ara, però, el Brexit ha fet que els escocesos estiguin fora de la UE sense voler-ho, ja que la majoria va votar per quedar-s’hi, i la independència pot ser vista com una via per tornar-hi. Però a diferència del 2012 ara el govern de Londres no té cap disposició de convocar la consulta, amb l’argument que els escocesos van decidir fa només deu anys i que un no pot estar reconsiderant constantment les grans decisions. La negativa crea un problema normatiu de competències que Sturgeon vol eludir amb lleis pròpies. Com a Catalunya el 2017.
Com que enfrontar-se amb el Govern espanyol no dona cap mena de resultat palpable (i provar de negociar-hi, tampoc), les esquerres del Parlament de Catalunya han decidit barallar-se amb el Govern israelià. I aquest ha acceptat el desafiament. Dijous passat la comissió d’Acció Exterior del Parlament va aprovar una resolució que qualifica d’«apartheid» (i de més coses, però aquest era el qualificatiu més contundent) l’actitud i l’actuació de l’Estat d’Israel respecte de la població palestina dels territoris ocupats. L’acord parlamentari va rebre els vots del PSC, ERC, la CUP i els Comuns, i va dividir la coalició de govern, ja que Junts per Catalunya s’hi va manifestar en contra. Els portaveus juntistes van advertir que aquest gest no tindria cap efecte real sobre les condicions de vida dels palestins discriminats, i en canvi crearia una crisi de relacions entre Catalunya i Israel. És a dir, cap benefici i danys palpables. La qüestió d’Israel i Palestina sempre ha estat una línia de demarcació entre les esquerres, inclosa ERC, i Convergència/PDeCat/Junts. L’ambaixadora israeliana a Espanya, Rodica Radian-Gordon, no ha trigat a donar la raó al partit de Borràs amb un missatge en aquests termes: «Condemno enèrgicament la vergonyosa resolució aprovada avui per la comissió d’Acció Exterior del Parlament. Una resolució fruit de l’obsessió antiisraeliana dels qui l’han promoguda i aprovada». Si Catalunya fos un estat independent amb diplomàcia de veritat, seria una crisi greu. Però llavors potser els votants de la resolució s’ho haurien rumiat dues vegades.
