Els líders dels estats membres de l’OTAN s’han trobat a Madrid en una cimera en què el Govern espanyol ha estat a l’altura en l’aspecte organitzatiu, però el que compta és el que s’hi ha decidit. L’organització ha confirmat que la guerra d’Ucraïna l’ha tret de la migdiada, i ara ensenya les ungles en formular un «concepte estratègic» que considera Rússia com la «més significativa i directa amenaça» als aliats, fins a l’extrem de «no descartar» un atac directe –que desfermaria una resposta col·lectiva. Fa quatre dies Rússia era un «soci estratègic», quan els Estats Units només es preocupava de la Xina; aquesta, ara, és un «desafiament sistèmic», és a dir, més important però menys urgent que embridar els russos. Per aquest darrer objectiu s’obre la porta a Suècia i Finlàndia, es multiplica la despesa militar i es passa de 40.000 a 300.000 els membres de les forces de resposta ràpida, en alerta permanent. Joe Biden ha liderat clarament la cimera; mana perquè és qui més despesa aporta.
Que la política és polièdrica no és cap descobriment. Les formacions, igual que les persones, tenim posicions i conviccions més o menys fermes en multitud de qüestions subjectes al debat polític, i els grups d’alineació en cada qüestió no coincideixen i no es poden superposar. Els conjunts de partidaris i contraris de la llei trans, per exemple, no coincideixen amb els que es formen en relació amb el compromís espanyol amb l’Aliança Atlàntica, l’OTAN: els socis del govern de coalició s’han posat d’acord per la llei trans, no sense que abans el PSOE hagi hagut de resoldre divisions internes entre feminismes clàssics i nous, i en canvi discrepen obertament sobre la conveniència d’incrementar la despesa militar per satisfer els compromisos atlàntics. PSOE i PP estan d’acord amb aquest increment, però discrepen sobre la llei trans. La llibertat de criteri és una riquesa que genera complexitat i demana flexibilitat i negociació. Sempre és millor això que els enquadraments totalitaris.
Les quatre bases d’utilització conjunta, títol formal de les instal·lacions militars dels Estats Units en territori espanyol, deriven dels acords del 1953 entre el general Franco i Eisenhower, que van permetre al règim franquista trencar l’aïllament internacional. L’oposició antifranquista ho va veure com un suport de Washington a la dictadura, que va alimentar l’antiamericanisme d’esquerres. El 1982, ja en democràcia, el Govern de Calvo Sotelo va signar l’entrada espanyola a l’OTAN, també amb l’oposició de l’esquerra, inclosa la socialista. El crit de campanya era «OTAN no, bases fora». Quatre anys més tard, el socialista Felipe González demanava als espanyols que votessin a favor de l’OTAN en el referèndum de permanència. I aquesta setmana Pedro Sánchez ha acordat amb Joe Biden l’increment del nombre de vaixells amb capacitat nuclear a la base de Rota, com a pròleg de la cimera atlàntica de Madrid. Amb Putin a l’horitzó, OTAN més que mai i bases per sempre.
El complex de vulnerabilitat que ennuvola les actituds del Govern espanyol cap al marroquí ha complicat la sortida a la ficada de pota que perseguirà Pedro Sánchez per sempre. Quan tothom anava ple dels morts de la tanca de Melilla, el cap del Govern va felicitar la gendarmeria marroquina per la seva eficaç col·laboració en la defensa de la frontera. L’explicació que en encara no havia vist les brutals imatges ha trigat massa a arribar, i els aclariments que entremig van fer altres membres del Govern només deixaven clara la voluntat d’evitar cap mot de condemna. Espanya s’ha posicionat descaradament a favor del Marroc i en contra d’Algèria en la qüestió del Sàhara i subministrant-li el gas que Alger nega a Rabat, però no gosa no ja escandalitzar-se per la brutalitat de l’acció policial, sinó ni tan sols mostrar la seva preocupació. Ha hagut de ser Nacions Unides la que exigís una investigació a tots dos països. La fiscalia obre diligències i l’afer escalfarà el Congrés dels Diputats.
Les relacions del Govern espanyol amb el del Marroc parteixen d’un complex de vulnerabilitat per la diferent capacitat d’un i altre de fer-se mal, no pas per la potència econòmica o militar respectiva, sinó perquè l’executiu de Rabat té una quasi nul·la dependència de la seva opinió pública, mentre el de Madrid es juga les eleccions en cada decisió. Quan la corda es tensa, un gran salt de subsaharians a les tanques de Melilla o Ceuta posa La Moncloa contra les cordes, atrapat entre els que es queixen de la repressió contra aquella pobra gent i els que denuncien una invasió gens subtil que demostra la feblesa de les fronteres. En canvi, la policia marroquina pot actuar contra els migrants amb una contundència que causa desenes de morts sense que la tragèdia perjudiqui el seu Govern i sí, en canvi, l’espanyol, al qual una part de la ciutadania considera responsable dels fets tant per detalls poc aclarits com pel motiu bàsic d’haver externalitzat en un veí tan brutal la vigilància fronterera.
Un pensionista ha cobrat aquest mes de juny un 2,5% més que el juny de l’any passat, i els convenis col·lectius signats els primers mesos de l’any van recollir un increment salarial semblant, però el cost de la vida s’ha encarit un 10,2% de juny a juny, segons la xifra oficial d’inflació, de manera que el pensionista, o l’assalariat d’increment mitjà, són ara un 7% més pobres que fa un any quant a capacitat adquisitiva dels seus ingressos ordinaris. Els experts asseguren que les mesures del Govern central són pedaços, però no poden ser altra cosa perquè les causes profundes de la situació se li escapen; per això la Unió Europea té una taxa global del 8,6%, la mateixa que els Estats Units. El plus espanyol es deu en part al major pes dels aliments en la cistella de la compra i en la forma com s’inclou el preu de l’electricitat. Que el problema sigui internacional no impedirà que les opinions públiques aboquin el seu malestar cap als governs dels respectius estats, que són els que tenen a mà.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, TSJC, ha rebutjat el recurs de Laura Borràs per impedir que se li obri judici oral per prevaricació, frau a l’administració, falsedat en document mercantil i malversació de cabals públics. L’acusa d’haver fraccionat contractes per poder-los adjudicar sense concurs a un amic seu, quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. L’afer amenaça d’acabar a la llarga amb una sentència d’inhabilitació que la faria fora del Parlament, però a la curta la cambra ha de decidir si la seva presidenta incorre en el supòsit de judici per corrupció que implica la suspensió dels seus drets com a diputada, i aquesta decisió enfronta els socis del Govern. Junts afirma que la persecució judicial és part de la causa general política contra l’independentisme, mentre que ERC, sense negar l’existència de la causa general, es fixa en els fets atribuïts i conclou que si Borràs fos militant seva ja estaria apartada. La CUP recorda que, per aquest afer, ja no la va votar.
Margaritis Schinas és un polític grec, de la conservadora Nova Democràcia, i des del 2019 és vicepresident de la Comissió Europea d’Ursula Von der Leyen, responsable de «promoció de la forma europea de vida». Com a tal, supervisa les polítiques de en matèria de migració, seguretat, drets socials, competències, educació, cultura, joventut, salut i diàleg amb esglésies, associacions religioses i organitzacions no confessionals. És un dels vuit vicepresidents, però no és cap dels quatre executius, i la web de la Comissió el relega al final de la categoria. Tanmateix, és el càrrec del govern comunitari de més alt rang que s’ha reunit amb el president de la Generalitat al despatx d’aquest a la plaça de Sant Jaume d’ençà l’any 2011, quan va fer-ho la vicepresidenta Viviane Reading, i el primer comissari que ho fa des del 2015. Des de llavors hi ha hagut membres del Govern català que s’han vist amb comissaris europeus, i el president Aragonès va intercanviar algunes paraules amb Von der Leyen a les Jornades d’Economia de Barcelona, tots dos com a convidats, però cap visita a palau com la de dijous passat de Schinas, tot i que no va viatjar a Barcelona únicament per això. El temari de l’hora de conversa, segons el que s’ha comunicat, no passa de la llista de tòpics d’actualitat; l’important de la reunió, doncs, és que trenca una dinàmica de distanciament que Brussel·les va alimentar conscientment per no embolicar-se amb el Procés; per tant, és lícit interpretar que l’executiu comunitari dona la situació per superada i que Aragonès així els ho ha confirmat.
