La teoria del funcionament impecable del mercat diu que si la gent té diners, compra més i els preus pugen; llavors la gent reacciona comprant menys, i els preus deixen de pujar. Però la realitat s’entesta a complicar les coses, i pot passar que un producte determinat s’apugi perquè està en mans de quatre proveïdors que formen un oligopoli i fixen els preus: és el que ha anat passant des del segle passat amb les crisis del petroli. També pot ser que un producte escassegi, i s’apugi encara que es redueixi la demanda. I no sempre pots decidir el que deixes de comprar. Tot plegat és prou complex perquè cap govern no trobi la vareta màgica que talla de sobte el progrés de la inflació. A Espanya, la dada de l’IPC de juny marca un creixement interanual del 10,2%, però al conjunt de la zona euro ha estat del 8,6%, i aquesta setmana s’ha conegut el 9,1% dels Estats Units, força per sobre del que esperaven. Per al consumidor, les xifres importants són les del tiquet del supermercat, que s’estan tornant inaccessibles.
Amb la inflació en nombres de dues xifres i amb la població atabalada, el president espanyol Pedro Sánchez va comparèixer al debat «del estado de la nación» i va anunciar impostos per als rics i regals per als pobres (quatre mesos de gratuïtat als trens de Rodalies). Els rics són les companyies elèctriques i la banca, i els pobres són les «classes mitjanes treballadores», segons una conceptualització de l’estructura social que enterra els orígens marxistes del PSOE. La classe treballadora que necessita ajuda de veritat és la «classe paupèrrima precària», formada pels qui estan en risc de pobresa tot i tenir una feina i un sou, o alguna prestació, que no arriben enlloc. Però la immensa majoria dels espanyols es consideren a si mateixos com de classe mitjana, i qualsevol governant amb ganes d’agradar-los i que el votin ha de fer un bon massatge a aquesta zona d’identitat. Si no ho fa Sánchez, ho farà el populisme de dretes, que pesca vots en aquest mar i amb aquest esquer des de fa moltes dècades.
Tornant a la teoria de la inflació, si l’energia i la banca funcionen en règim d’oligopoli, tenen a les seves mans una certa capacitat de fixar els preus al seu aire, de manera que repercutiran fàcilment els nous impostos en les tarifes i els acabarem pagant els consumidors. Però encara que decidissin ser caritatius amb els usuaris i no amb els accionistes (que és a qui es deuen els directius), les fonts d’energia que venen de fora, com el gas, no es preveu que s’abarateixin. Els nous impostos, doncs, no frenaran la inflació; si de cas, donaran diners a l’Estat per a les mesures d’ajuda econòmica als soferts ciutadans, com la gratuïtat dels trens de Rodalies. Els diners que els usuaris no gastin en això els gastaran en una altra cosa, de manera que, en realitat, el Govern està posant diners en circulació, i això, segons la teoria, no redueix la inflació sinó que la genera. Però les mesures anunciades dimarts no són per guarir la malaltia inflacionària; són aspirines per alleugerir una estona el dolor.
Fa vuit anys el magistrat de l’Audiència Nacional Fernando Andreu era partidari de deixar fer la consulta del 9-N i tot seguit detenir Artur Mas, llavors president de la Generalitat. Ho va dir en una conversa amb el cap de la policia antiterrorista, l’editor del diari La Razón i l’inesgotable comissari Villarejo, que, com sempre, ho va enregistrar tot i per això El Món n’ha pogut divulgar els àudios. Escandalitza que un magistrat frivolitzi amb permetre el que ell mateix considera un delicte, i que un cap policial i certa premsa s’hi apuntin amb alegria, però el cert és que va succeir justament el que proposava: la consulta va ser formalment suspesa pel Tribunal Constitucional però Rajoy no va moure un dit per impedir-la (a diferència del 2017), es va limitar a negar-li cap mena d’efecte polític o jurídic, i després la justícia va actuar contra Mas i tres membres del seu Govern. Sense la suspensió formal per part del TC els jutges no haurien pogut condemnar-los a penes de multa i inhabilitació pels delictes de desobediència i prevaricació.
«Winter is comming», s’acosta l’hivern: és el lema de la casa Stark a la saga literària i televisiva Game of Trones. En l’univers argumental de la ficció, on les estacions duren anys i s’assemblen més aviat als cicles econòmics de prosperitat i crisis, l’hivern no porta només migradesa a les collites, sinó que acreix l’amenaça que l’exèrcit diabòlic dels cavallers blancs travessi el mur del nord i causi una horrible destrucció. Europa tem l’hivern que arribarà d’aquí a uns mesos perquè no sap si podrà engegar les calefaccions i fer funcionar les empreses en el cas que el conflicte per Ucraïna impliqui una interrupció en el subministrament de gas procedent de Rússia. La Comissió Europea elabora plans de contingència que, en l’aspecte anecdòtic però de valor simbòlic, passa per ajustar a 19 graus els termòstats del sector públic. A treballar amb jersei. Més greu serà que preus de l’energia pels núvols, i qui sap si racionament, provoquin el tancament d’empreses mentre el diner s’encareix. S’apropa l’hivern, i podria ser dur.
La justícia belga és tant europea com l’espanyola, la portuguesa, la francesa o la danesa, si més no mentre aquests països formin part de la Unió Europea. Són justícies d’estats membres. La denominació «justícia europea» sembla més apropiada per al tribunal de justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg i que els socis comunitaris reconeixen com a instància superior. La justícia belga va decidir refusar la petició d’extradició, o euroordre, plantejada per la justícia espanyola contra l’exconseller Lluís Puig, però el jutge Llarena no va veure-ho clar i va demanar al tribunal de Luxemburg que aclarís qui tenia raó. Ara l’«advocat general» del tribunal, que és qui redacta els informes sobre els que decideixen els magistrats, s’ha pronunciat a favor de Llarena i en contra dels arguments del tribunal belga. Encara falta en pronunciament final; si fos en el mateix sentit, Llarena podria reiterar la petició denegada i, a més a més, s’establiria un precedent preocupant per als altres exiliats del Procés.
Sis anys de presó per fragmentar un contracte a fi d’esquivar el concurs i adjudicar-los a dit sembla una petició excessiva quan no hi ha hagut malversació, però aquesta és la pena que demana la fiscalia en la causa contra Laura Borràs, presidenta del Parlament i de Junts per Catalunya. Sis anys és el límit superior de les penes aplicables al delicte de falsedat documental quan l’autor és «autoritat o funcionari». La gravetat de la petició ha provocat que Junts tanqués files entorn la seva líder interior i assumís la tesi que no la persegueixen pel que ha fet –ella insisteix que és innocent– sinó pel que és: un nou referent de l’independentisme que no transigeix ni renuncia a l’embat. La resta de l’independentisme, però, diu que fa lleig tenir al front de la cambra catalana una persona acusada de fer trampes administratives per afavorir un amic. I l’oposició no independentista gaudeix de l’espectacle mentre reclama que es preservi la dignitat de les institucions. Fins i tot els que no hi creuen ho exigeixen.
Pere Aragonès havia dit que no volia perdre el temps en reunions amb el Govern espanyol que no es traduïssin en acords concrets, i la que van mantenir ahir a la Moncloa ell mateix i el president espanyol, Pedro Sánchez, va arribar a una concreció: la taula de diàleg es reunirà concretament algun dia de la darrera setmana d’aquest mes de juliol. Fora d’això, ahir ni el president català ni la portaveu de l’executiu espanyol no van donar compte de cap altre compromís capaç de traduir-se de forma immediata en paraules impreses als diaris oficials. Per descomptat, no hi va haver ni acord, ni aproximació, ni somnis que hi fos, en les peticions catalanes d’amnistia i autodeterminació. En això ja fa temps que estan d’acord que no es posaran d’acord. Aragonès ja no parla tant d’amnistia com de «repressió» i ho tradueix en «desjudicialització», concepte en el qual van coincidir el ministre Bolaños i la consellera Vilagrà en la reunió preparatòria. Però la capacitat del Govern espanyol per desjudicialitzar el conflicte amb l’independentisme és limitada. Els fiscals no sempre són sensibles a les necessitats governamentals (de vegades semblen buscar-li les pessigolles), els jutges van a la seva, i la cúpula del poder judicial és hostil a l’actual estadant de la Moncloa. Un jutge no necessita permís de cap ministre per empaperar un independentista. Sánchez pot influir des de l’advocacia de l’Estat i per altres mecanismes, però ningú no pot esperar que decreti el tancament de tots els sumaris i que no se n’obrin de nous. No pas amb l’actual equilibri de poders.
