«Vam navegar només amb el vent, com ho feien els mariners ara fa cent anys», assenyala Joan Escolà. «La navegació a vela va requerir de molta paciència i no saps mai quan arribaràs. Pots intuir o estimar el temps aproximat, però en realitat és molt incert i depèn de la natura». El jove surienc explica que al principi és una frustració rere una altra, després de la primera setmana al mar, just quan acabaven de sortir, el vent va morir i van estar surant pel mar una setmana sencera, sense cap mena de progrés. «Quan el vent bufa de popa, es respira alegria a bord, i quan canvia i hi ha més dificultat per navegar, l’humor i els ànims ho noten», afirma. I afegeix que «el mar és una mena de confinament extrem. No et pots amagar, no pots abandonar i no pots tornar».
Joan Escolà era mariner al vaixell, feia una jornada de vuit hores al dia i es rellevava amb els altres tripulants. Hi havia tres guàrdies de quatre persones cada una i cada 4 hores canviaven de torn. «Quan et toca guàrdia, el torn anterior et desperta 30 minuts abans perquè et preparis i puguis rellevar-los a temps», comenta. Les primeres setmanes, Escolà va fer el torn de 4 a 8 del matí i de 16 a 20 de la tarda. «Les sortides i postes de sol compensen els horaris més durs. Quan t’has llevat a les 3.30 i abans d’acabar el torn veus sortir el sol a l’horitzó tot tornar a tenir sentit i penses que ha valgut la pena matinar altra vegada», explica Escolà.
No tenien electricitat i les plaques solars instal·lades eren limitades. El mòbil el carregaven al lavabo en un endoll de dotze watts que hi havia. L’aigua també estava restringida, teníem dipòsits de 2.500 l d’aigua dolça i només es podia gastar 25 litres al dia entre els tretze tripulants per beure i cuinar. Per dutxar-se o rentar la roba, ho havien de fer amb aigua salada. «Vestir-te amb roba rentada amb aigua salada era com vestir-te amb roba de cartró», explica.
Duien una provisió de menjar per a deu mesos. Les primeres setmanes els plats eren ufanosos, amb varietat de verdures, però a mesura que avançaven les setmanes, els productes es van anar acabant o es podrien, i els plats disminuïen de quantitat. «El cos sentia que li faltava alguna cosa perquè menjaves i no el satisfeies, arriba un moment que afecta l’humor i tot», comenta el Joan. En no tenir refrigeració, la fruita i verdura només van aguantar les primeres setmanes, després van haver d’alimentar-se de cereals, gra en pots de vidre, llaunes de conserva, verdura envasada, llet i formatge en pols, fruits secs, espècies i fruita deshidratada, etc.
