«Al vaixell hi viatja gent de cultures i edats diferents i requereix un esforç d’adaptació dels uns als altres. Amb aquesta tripulació hi has de treballar, descansar, menjar i dormir. Ho fem tot tots junts. Amb els dies hi ha certes friccions», explica Joan Escolà.

Als peus de la vela, en un descans, menjant

Cadascú afrontava els problemes de maneres diferents, segons la maduresa emocional de cadascú. És una pràctica espiritual i de convivència molt intensa perquè havien d’aprendre a respectar i respectar-te al màxim, i no sempre és fàcil. El fet de no tenir connexió ni cap tipus d’input del món exterior fa que es magnifiqui la intensitat emocional de qualsevol interacció que tinguis durant el dia. Les relacions, la manera de comportar-se davant dels altres i dels problemes que sorgeixen, «ningú t’ha ensenyat com ho has de fer», assegura el navegant surienc.

«El més dur va ser la tensió i el repte psicològic d’estar al mar tants dies i sense tenir la certesa de saber quan arribaràs a terra ferma», relata Escolà. I quan se li pregunta per quin va ser el moment més complicat, assegura que el que pitjor portaven era el deteriorament progressiu de l’alimentació perquè el vaixell no tenia refrigeració i molts aliments frescos no duraven. Després de 6 o 7 setmanes de navegació van sorgir les primeres queixes. «Va arribar un moment que el meu cos ja no podia menjar més cuscús, creieu-me» , explica Joan Escolà, recordant alguns dels moments més complicats de l’aventura.

«Vam viure una tempesta a bord que va durar vint-i-quatre hores». Va ser un altre dels moments complicats. «Ho vam haver de lligar tot, tot el que hi havia a la coberta del vaixell», explica. I el repte principal és «intentar no caure a l’aigua quan et toca fer el torn». Els tripulants veien com l’aigua entrava a coberta, però «ens sentíem segurs», relata Joan Escolà, «perquè el capità tenia molta experiència i semblava tenir-ho tot controlat. Ens donava confiança». Mariner expert. Joan Escolà conclou que «el mar esverat impressiona molt, però no se li ha de tenir por, sinó respecte».

El capità, que té cinquanta-vuit anys i que navega des que té ús de raó, no coneix ningú que hagi passat més dies seguits navegant. Diu que qui més temps hi ha estat és una persona amb noranta-tres dies al mar, deixant a banda la gent que fa la volta al món com a repte personal.

«Malgrat el respecte, les pors i les inseguretats, quan toques a terra altra vegada veus que ha estat una experiència molt bonica. Vaig aprendre molt, i tot el que hem viscut ens servirà per a la vida a curt o a llarg termini», comenta Escolà.