El dia 1 d’agost començava a la muntanya del Pedraforca una prova pilot amb l’objectiu de reduir la gran quantitat de vehicles motoritzats que arribaven al mirador del Gresolet, pàrquing més proper al refugi Lluís Estasen i un dels punts de partida habituals de les rutes que voregen o bé arriben al cim de la muntanya berguedana, una de les més simbòliques i populars de Catalunya.
Les imatges habituals d’aquest espai corresponien poc amb el que s’espera d’un parc natural: cotxes als vorals de la carretera, pàrquings improvisats a les cunetes i, en moltes ocasions, excursionistes que marxaven del mirador perquè no trobaven aparcament i se n’havien de tornar a casa.
Per pal·liar aquests problemes, la direcció del parc natural del Cadí-Moixeró va decidir prohibir l’accés de vehicles motoritzats durant bona part del dia i instal·lar un bus llançadora durant aquelles hores. Aquest vehicle que passa cada mitja hora substitueix els vehicles particulars i, mitjançant una web, es poden reservar els tiquets. Així s’assegura que qui arribi a Saldes o Gósol no haurà de girar cua per aparcament o per problemes d’aforament de bus.
Aquestes mesures seran vigents fins a aquest dilluns, dia 15, quan el trànsit serà reobert les 24 hores del dia i no hi haurà més servei de bus.
Busos des de primera hora
Abans de les set del matí, quan no hi ha servei de busos, la gent hi pot arribar amb el seu vehicle. I això és el que fa que, malgrat la prohibició, al pàrquing del mirador encara hi puguem observar vehicles dels més matiners i d’aquells que passen la nit al refugi. Però si no et lleves tan d’hora, quan arribis al trencall per anar cap al mirador et trobaràs un cartell que te’n prohibeix l’accés. L’alternativa és o bé caminar o bé utilitzar el bus.
Per fer aquest reportatge vam agafar el bus de Saldes de les deu del matí. No és un dels més concorreguts, segons ens va explicar el conductor, ja que la majoria dels que volien arribar al cim del Pedraforca ja havien començat la caminada, però al bus van pujar una quinzena de persones, que es van acomodar a mesura que ensenyaven el correu electrònic amb el comprovant de la reserva dels tiquets.
Deu minuts abans que el bus arrenqués, però, la zona ja es comença a omplir de gent que vol agafar el bus: hi havia qui sortia del bar de l’alberg, els més petits jugaven al parc infantil i aquells qui no tenien clar què hi havia o s’havien descuidat de comprar els tiquets, visitaven a corre-cuita l’oficina de turisme per demanar-ne informació. Hi havia qui hi arribava amb la motxilla i les botes de muntanya per caminar, hi havia qui tenia l’equip d’escalada a punt i, finalment, també hi havia lloc per als que, amb calçat còmode, només anaven a donar una volta pels voltants del mirador, incloent el refugi Lluís Estasen i els boscos del costat.
Una família no es pot endur un dels dos gossos que porten, ja que és massa gran; per al transport dels canins, com diu a la web, s’ha de consultar trucant al telèfon d’atenció del parc natural. El gos, juntament amb un dels integrants de la família, pujaran a peu fins al mirador, mentre que la resta, incloent-hi un gos més petit, pugen al bus.
A les deu en punt el bus sortia del seu inici, situat a davant de l’oficina de turisme del municipi saldenc. Aquest trajecte, com la majoria, no passava per Gósol, l’altra parada del bus llançadora, que només té tres opcions d’anada i tres més de tornada, degut a la distància respecte a Saldes i al mirador.
Camí cap al mirador
Ràpidament el bus sortia de la localitat d’inici i entrava al camí del mirador, la part que fa d’enllaç amb la B-400 i que no està tancada al públic. El moment en què comença la prohibició és a partir del trencall del mirador. Si segueixes recte, vas a parar a la carretera, però si gires a mà dreta, comences el camí que, aquella hora, només podia fer el bus, en direcció al mirador. A l’interior del bus, persones de totes les edats; des dels més petits, que no paren quiets i ja tenen ganes d’arribar, fins als més grans.
A mig camí, quan els passatgers ja han pogut gaudir de les grans vistes que ofereix el Cadí i els seus voltants, i també fer broma dels caminants que es van trobant al llarg del viatge, molts se sorprenen de veure un cotxe al voral de la carretera. Malgrat això, s’ha acabat el seu trajecte: una cadena talla la carretera i només l’obren al bus quan passa. El conductor ens explica durant la baixada que la carpa que hi ha al costat de la calçada serveix perquè els treballadors del parc puguin advertir els despistats que no han vist abans el cartell prohibitiu que ara tenen dues opcions: o bé fan marxa enrere i comencen la seva ruta a peu des de Saldes, o poden agafar un dels pròxims torns del bus que hem agafat.
Sigui com sigui, una de les treballadores obre la cadena que ens talla el pas i seguim el nostre camí. Ara sí, no ens podrem trobar cap vehicle motoritzat i, de fet, una bicicleta que baixa a una velocitat vertiginosa serà l’únic vehicle que ens trobarem en el que resta de camí.
Tornem a l’interior del bus: les famílies i els grups de gent que s’han organitzat parlen alegrament i observen el paisatge. Hi ha qui bromeja i diu que pujar amb bus és un estalvi pel preu actual de la benzina; altres persones planifiquen la ruta i n’hi ha que descansen abans de la caminada.
Estupefacció en arribar-hi
Quan falten un parell de minuts per arribar a un quart d’onze del matí, el bus arriba al mirador del Gresolet. Alguns dels passatgers, però, es queden sorpresos a l’hora d’arribar al final: no s’esperaven ni un sol cotxe i, malgrat que hi ha places buides i que ens hi trobem menys d’una desena de vehicles, desconeixien que es podia arribar amb cotxe fins allà abans de les set de matí o després de les cinc de la tarda.
Altres passatgers, però, se sorprenen de la durada del viatge: l’esperaven més llarg o, almenys, que ho semblés. Però el cas és que el viatge només dura quinze minuts (uns cinc minuts més que si ho fessis amb cotxe, aproximadament) i no s’ha fet gens pesat. A més, s’estalvien el problema habitual dels turistes quan abans venien aquí: ara no han d’aparcar. Al bell mig del pàrquing, el bus s’ha aturat i obre la porta davantera perquè els passatgers puguin gaudir de la muntanya.
La imatge, però, és molt diferent de la que ens hauríem trobat feia unes setmanes: els vorals de la carretera completament nets –anteriorment s’haurien vist bastants cotxes ocupant els costats del final de la ruta–, molt pocs cotxes i ben aparcats i un silenci només trencat pel suau vent que circula i per un parell de cotxes que s’esperaven a l’arribada del bus per poder baixar, tal com marca la normativa.
Els passatgers baixen del vehicle i s’aturen
