Enguany la manifestació de la Diada ha batut un rècord: el de desproporció entre les xifres d’assistència que fan públiques els organitzadors i les que facilita la Guàrdia Urbana de Barcelona. Aquesta en va comptar cent cinquanta mil, mentre que l’organització en sumava set-cents mil. Allà on la policia barcelonina hi veia deu manifestants, l’Assemblea Nacional Catalana n’hi veia quaranta-set. Quines explicacions es poden donar a tant notable prodigi? Una és que el cos policial hagi tirat molt a la baixa seguint ordres polítiques del colau-socialisme que governa l’Ajuntament, però això no s’acabaria d’entendre, ja que una xifra baixa implicaria un èxit polític d’ERC, que és el gran rival electoral a les municipals del maig vinent. L’altra és que els assembleistes hagin fet el recompte amb les ulleres del desig. Es troba a faltar el col·lectiu Contrastant, que comptava manifestants amb mètodes científics pluridisciplinaris, i que va plegar cansat que se li tiressin al damunt cada cop que espatllava les exageracions dels convocants.

Convençuda que la manifestació de la Diada havia estat un èxit aclaparador, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, va reptar els partits del Govern a «fer» la independència o convocar eleccions, i després va llançar una proposta més concreta: fer efectiva la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) el segon semestre de l’any vinent, coincidint amb la presidència espanyola del Consell Europeu, fet que implica atenció mundial i visibilitat. En termes automobilístics, es va passar de frenada i es va quedar bastant sola. El màxim que va aconseguir és algun «totes les propostes han de ser considerades», però ni ERC, ni Òmnium, ni l’AMI, ni la CUP, ni tant sols Junts no veuen clar això de fixar una data, i encara menys tant propera. El 27 d’octubre de fa cinc anys el Parlament va decidir que s’havia de fer efectiva la fundació de la república, però com que la correlació de forces entre el moviment i l’Estat era clarament desfavorable, les conseqüències van ser dramàtiques. Quina serà la correlació d’aquí a un any?

Carles Puigdemont va trigar ben poca estona, dijous a la nit, a respondre la portada del diari Ara que titulava: «L’entorn de Puigdemont es decanta perquè JxCat abandoni el govern». L’expresident va publicar un fil de tuits que començava amb aquesta declaració: «Ja m’han posat la diana (naturalment, associat a conflicte). Tant se val si no faig declaracions, si no concedeixo entrevistes i si no presideixo el partit: la qüestió és posar el meu nom pel mig. Posats a fer, ja podien haver titulat «La culpa és de Puigdemont» i acabem abans.» El cas, però, és que més enllà de crítiques i desqualificacions, el fil no nega ni desmenteix una informació que no el cita a ell sinó al seu entorn. Allò que l’ha molestat, igual com al conjunt del seu partit, és que les notícies sobre partidaris i contraris de continuar al govern palesen l’existència d’una divisió interna, però aquest és un fet de domini públic, observable en les declaracions públiques de dirigents i consellers. Si no es donés, no caldria consultar la militància.

El Govern ha acordat aquesta setmana fixar un sostre de despesa de la Generalitat per al 2023 superior en més del deu per cent al del 2022, fet que permetrà, segons el conseller Giró, elaborar uns pressupostos «expansius», amb més despesa social orientada a «pal·liar els efecte de la crisi econòmica i social». L’aportació de l’Estat constitueix el principal motor d’aquest creixement, que ara s’ha de traduir en un projecte de pressupostos, és a dir, el detall de com es gasta no només aquest deu per cent sinó tota la resta. I per aprovar-lo el Govern necessita aliats parlamentaris, ja que tot sol li manquen vots. La CUP ja ha dit que no l’esperin (un altre cop), i els comuns, que no donin res per fet abans de negociar. Els socialistes estenen la ma, i Giró no els diu que no, malgrat que tant a JxCat com a ERC hi ha qui s’estimaria més uns comptes prorrogats que pactats amb el dimoni constitucionalista. Tot això, és clar, en el ben entès que el Govern no es faci a miques d’aquí a finals d’any.

Falten deu dies per al debat de política general que començarà al Parlament de Catalunya el dimarts 27 de setembre, data en la que intervindrà en primer lloc el president Pere Aragonès i després els portaveus dels grups parlamentaris. Deu dies per evitar que l’hemicicle rectangular de la Ciutadella contempli com els socis del Govern es tiren els plats pel cap i fan palès un enfrontament que no ha deixat mai d’existir, però que en altres moments s’ha trampejat molt millor que ara. Quan ho trampejaven, els portaveus de JxCat i ERC coincidien en lloances a l’executiu i crítiques a les crítiques de l’oposició, però ara mateix el que podem esperar és que JxCat llanci més invectives contra Puigdemont que, posem per cas, els socialistes o els comuns. La cimera d’aquesta setmana no ha aproximat les posicions dels socis, i tots dos diuen que és l’altre qui ha de moure peça: JxCat espera que ERC respongui les seves demandes i ERC demana a Junts que aclareixi si vol ser al govern o es passarà tota la legislatura amenaçant de plegar.

Tothom sap quina cosa és un impost. L’IRPF és un impost. L’IVA és un impost. A través de l’IRPF he de lliurar a l’Estat una part dels meus ingressos. A través de l’IVA envio a l’Estat una part dels diners que gasto. Ara el Govern espanyol vol que les principals companyies energètiques li donin, durant un temps, un 1,2% dels seus ingressos, com a compensació pel fet que l’augment del preu del gas fa que també ingressin més per l’energia d’origen nuclear o renovable, provocant els «beneficis caiguts del cel». Però el Govern diu que aquest 1,2% dels ingressos no constitueix un impost sinó una «prestació patrimonial de caràcter públic de naturalesa no tributària». Per la seva banda, la Comissió Europea proposa que les companyies del sector dels combustibles fòssils (petroli, gas i carbó) paguin un tant dels beneficis extraordinaris obtinguts per la crisi dels preus, però no en diu impost sinó «contribució de solidaritat coordinada, única i temporal». Es veu que dir-ne «impost» implica obstacles legals. A qui pensen que enganyen?

Jordi Pujol va clavar un ensurt a tot el país dilluns passat amb la notícia que havia estat ingressat per un ictus cerebral: una obstrucció en una artèria privava de sang una part de la massa encefàlica. El primer símptoma va ser l’aparició de dificultats en la parla, justament una facultat que l’expresident conservava amb plenitud als seus 92 anys. Operat, els metges diuen que la seva vida no corre perill, que es comunica i coneix la gent, però que el dany orgànic existeix i encara no saben quins efectes neurològics tindrà. A males, podria perdre facultats mentals i expressives i això, entre altres coses, afectaria a la seva condició d’acusat pendent de judici en el sumari pels diners ocults a l’estranger i per la seva relació amb les trafiques que s’imputen als seus fills; una causa que s’arrossega des de fa un munt d’anys i que no s’acaba de resoldre. Una afectació mental, segons la gravetat, l’inhabilitaria com a persona susceptible de ser jutjada, igual com l’Alzheimer va fer-ho amb la seva esposa, Marta Ferrussola.

Mentre aquí estaven distrets amb la Diada dividida i la unió del Regne Unit en el plany per la mort de la seva reina (i de la resta del planeta, si hem de guiar-nos per l’atenció generada), a Ucraïna s’ha donat un dramàtic gir de guió molt contundent i d’efectes i continuïtat imprevisibles. En una operació de desinformació que fa pensar en la de Garbo els dies previs al desembarcament de Normandia, o en la que va precedir a la de Sicília, totes dues en benefici dels aliats a la Segona Guerra Mundial, els ucraïnesos, guiats per alts oficials britànics i nord-americans, han protagonitzat un gran engany que els ha portat a recuperar una important porció de terreny al nord-est amb una ofensiva que ha agafat per sorpresa els russos i les milícies pro-russes del Donbass. L’engany ha consistit en fer creure que es preparava una gran operació al sud-est, amb la vista posada al corredor que uneix Rússia amb Crimea, i, fins i tot, en la conquesta d’aquesta península; alarmats, els russos han concentrat els seus millors efectius en aquest punt, tot desatenent l’àrea de Khàrkiv, justament cap a on es dirigien en silenci les tropes ucraïneses més ben equipades. La batzegada està tenint conseqüències polítiques internes a Rússia, on creixen les veus crítiques cap al comandament militar i cap al mateix Vladímir Putin. No són, però, veus que reclamen posar fi a l’«operació especial» i negociar la pau, sinó al contrari: exigeixen una nova direcció que anomeni guerra al que és una guerra i decreti una mobilització general per aconseguir la victòria costi el que costi. Mentrestant, el líder xinès Xi Jinping li ha preguntat al rus: segur que vas bé?