Un respir a les dades

Que Carles Puigdemont sigui diputat al Parlament Europeu irrita els poders de l’Estat espanyol (i en conseqüència alegra l’independentisme). S’ha comprovat amb l’episodi de la presidenta de la cambra i la Junta Electoral Central (JEC) espanyola. La primera ha preguntat a la segona per què a la llista oficial d’eurodiputats espanyols que va enviar hi falten noms i no s’arriba al nombre que pertoca, i la JEC ha contestat que quatre dels electes no van ser proclamats del tot perquè no van acatar la Constitució, Puigdemont entre ells. Però tampoc no es va fer córrer la llista per nomenar els següents. Però, mentrestant, la cambra europea els va admetre directament. I ara, què? Embolica que fa fort. Que aquest desgavell s’hagi donat i no causi una gran preocupació és indicatiu de l’escassa importància que els països membres de la Unió Europea concedeixen a la institució parlamentària. Al capdavall, qui mana és el Consell, que és la reunió dels governs, i la Comissió, que és l’aparell burocràtic comunitari.

Puigdemont també ha estat pedra d’escàndol en relació amb el delicte de sedició. Tot just quan el PP havia trencat les negociacions amb el PSOE per la renovació del Poder Judicial perquè Sánchez no renuncia a reformar el delicte i reduir-ne les penes, el president exiliat ha fet públic que emissaris del PSOE l’havien anat a veure per parlar de solucionar la seva situació, i que Sánchez probablement n’estava al cas. No cal dir que el PP va agafar l’ocasió al vol per llançar-la contra el Govern, acusar-lo de vendre’s Espanya als separatistes, i exigir que digués quin ministre havia fet el contacte amb Waterloo. (Dir-ne «senyor X», com va fer, és buscar una connexió mental immediata amb l’episodi dels GAL). Puigdemont centra la pilota i Cuca Gamarra remata al Congrés. Tant a la política catalana com a l’espanyola hi ha qui insisteix a simular un diàleg d’efectivitat improbable i qui treballa sense descans per torpedinar-lo en lloc de deixar que fracassi tot sol.

El conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, i el nou comissari en cap dels Mossos, Eduard Sallent, han presentat els nous protocols per a desnonaments, en els quals els antiavalots (la Brimo) actuaran si ho ordena el jutge o hi ha situació de risc per aldarulls o resistència. I Mossos serà proactiu per detectar i protegir els afectats vulnerables. Però un cop s’hagin fetes les gestions de mediació, si no donen el resultat esperat, el desnonament s’haurà de fer efectiu, i si els desnonats o aquells que els fan costat ofereixen resistència, la policia hi actuarà. La imatge de la Brimo als desnonaments no desapareixerà de les nostres pantalles, malgrat que era un compromís del pacte d’investidura amb la CUP, perquè l’única manera efectiva d’aconseguir-ho seria renunciar a exercir com a policia judicial, i llavors els Mossos ja no serien la policia integral que toca totes les tecles, des del trànsit fins a la lluita contra el tràfic de drogues o la investigació de les amenaces terroristes.

La reforma del delicte de sedició ha estat la darrera excusa del PP per bloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, el CGPJ, que, al seu torn, bloqueja el nomenament d’un terç del Tribunal Constitucional, el TC. Però aquesta vegada ha aconseguit empipar fins i tot els magistrats del Consell de la corda conservadora, que són majoria i que ja n’estan fins als nassos. De manera que no es pot descartar una dinàmica contrària a la buscada si el CGPG fa els nomenaments del TC que li toquen (un conservador i un progressista), el Govern fa el mateix (dos progressistes), i així el resultat és un TC de majoria progressista. Aquest, llavors, potser (només potser) acceptaria sense tombar-la una reforma del sistema pel qual les Corts nomenen els membres del CGPJ, canviant el requisit de majories reforçades pel de majories absolutes, i així el PP es quedaria sense la capacitat de bloquejar-lo. L’escàndol seria majúscul, però a hores d’ara ja no ve d’un pam.

Una comissió del Parlament estudiarà si Francesc de Dalmases va incomplir el codi de conducta de la cambra quan va esbroncar una periodista que es va sentir intimidada. Això va succeir fora i al marge de l’activitat parlamentària, però es veu que el codi exigeix bona conducta als diputats en tot moment, lloc i circumstància. A Dalmases li estan clavant als glutis unes puntades de peu que en realitat es dirigeixen a la seva cap i valedora, Laura Borràs, que s’esforça a defensar-lo fins a l’extrem d’incrementar el malestar a dins de Junts per Catalunya. L’interès de furgar la ferida suma molts partidaris: l’oposició antinacionalista, els fins ara socis d’Esquerra que volen desactivar la part de Junts que va promoure el trencament, i els «pragmàtics» derrotats a la pugna interna. Ja se sap que tot líder polític té adversaris al davant i enemics al darrere, i Borràs té tanta capacitat de sumar adhesions com de provocar animadversions. Polaritza, i en això és una política del nostre temps.

Ha reaparegut el cas del tres per cent, en fer-se públiques les peticions de penes de les acusacions, que en algun cas superen els vint anys de presó. Es tracta, com deuen recordar, del suposat finançament il·legal de Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, amb donatius d’empresaris, que, a canvi, obtenien l’adjudicació d’importants contractes d’obres o serveis. Tot i que en els anys investigats manava al partit, Artur Mas no apareix en l’escrit d’acusació en no haver-se acreditat que estigués al cas de res. Pel que es veu, és freqüent que els presidents dels partits diguin als tresorers i als gerents: tu aconsegueix els diners i no me n’expliquis els detalls. Una de les obres més voluminoses afectades hauria estat la dels túnels de la plaça de les Glòries de Barcelona, amb el resultat d’una fallida que va endarrerir el projecte durant anys. I qui governava l’Ajuntament de la capital en aquell moment era Xavier Trias, l’home que ara vol tornar-se a presentar al capdavant de la llista de Junts.

La inflació es desinfla lleugerament mentre baixen les xifres de l’atur registrat: la combinació d’aquestes dades dona oxigen momentani al Govern espanyol després d’una temporada francament preocupant, però faria mal fet de refiar-se’n gaire i el més probable és que no ho faci. Una cosa és el que diguin les ministres al Congrés o davant els micròfons i una altra el que saben i el que esperen. I el que saben i esperen és que l’economia espanyola forma part de l’europea, i aquesta es veu tenallada per les mateixes amenaces que fa tres mesos, quan els indicadors anaven malament. Potser fins i tot les amenaces s’incrementen, en la mesura que no es resolen les causes profundes de la inflació i les conjunturals tendiran a desaparèixer. La frenada en l’increment dels preus té a veure amb el preu de l’energia, però aquesta està afectada per l’allargament de les calors estivals, i quan s’acabi el parèntesi de temperatures anormalment altes i arribi el senyor hivern, la demanda de gas i de petroli tornarà a enfilar el preu de mantenir engegat el radiador. La pujada del preu del diner decretada pels bancs centrals –el de la zona euro, el d’Estats Units, el del Regne Unit...– no abaratirà el preu dels combustibles fòssils i en canvi refredarà l’activitat econòmica, en què es repeteixen els anuncis d’estancament i recessió. Inflació sense creixement és empobriment generalitzat. De moment hi ha diners en circulació perquè els governs s’han estat endeutant i perquè no s’han acabat els estalvis de l’aturada pandèmica, però tot no durarà per sempre. I, a més, el factor guerra d’Ucraïna és del tot imprevisible.