Falta mig any per a les eleccions municipals i l’esbroncada s’intensifica al debat polític. La pitjor versió de la batussa ocupa les tribunes i les portades, les paraules són ganivets i, quan no ho són, se senten com a tals perquè les pells són primes i les cues són de palla. Tot apunta que anirem entre així i pitjor fins a les urnes de finals de maig; el problema és que l’endemà també faltarà mig any per a les eleccions generals, si és que no s’avancen, i serà mig any calent i espès com una sopa tòxica. El clima de llamps, trons, huracans i pedregades perjudica la democràcia però afavoreix els qui han decidit conquerir el poder pel mètode de desprestigiar les institucions a fi de presentar-se tot seguit com a l’alternativa antisistema, sigui des de l’extrema dreta o l’esquerra extrema, amb apel·lacions directes a l’alçament del «poble» contra els mecanismes de representació i delegació, negant la legitimitat d’uns parlamentaris i uns governants elegits pel mateix poble al qual apel·len.

El futur de les pensions

Dimecres el president espanyol Pedro Sánchez va rebregar de valent el líder de Vox, Santiago Abascal. Després que aquest critiqués la transferència de Trànsit a l’autonomia navarresa, Sánchez li va recordar que l’acord per fer-ho l’havia signat el govern Aznar quan ell, Abascal, formava part de la direcció tant del PP espanyol com del basc. I va rematar amb una frase que van destacar tots els informatius: «Así que menos lobos, Caperucita». Ben poc li va durar al president la fama de castigador: l’endemà mateix, i al mateix hemicicle del Congrés, Irene Montero va acusar el PP de «fomentar la cultura de la violació». Que la frase tingui un sentit sociològic no va ser obstacle perquè els populars organitzessin un guirigall de nassos, un gran pas endavant cap a la caiguda del Parlament espanyol en el desprestigi i la vergonya. «Una tasca de mala mort», en paraules de l’assenyat Aitor Estéban. A Montero ja li va bé que el PP se li llanci al damunt amb males maneres. A Sánchez, no tant.

A la tanca fronterera de Melilla hi va haver un intent d’assalt massiu a càrrec de centenars de subsaharians que es va saldar amb desenes de víctimes mortals causades per la brutalitat policial, bàsicament marroquina. Les dades oficials parlen de 23 morts, tots ells en territori marroquí, però organitzacions privades multipliquen la xifra per dos o per tres. N’hi va haver a la banda espanyola, entre els que van aconseguir saltar? La Guàrdia Civil ho nega i el ministre Marlaska li fa costat, però investigacions periodístiques apunten a una víctima. Una part del debat radica en la traça precisa de la línia fronterera, i una altra en el que mostren o no mostren les moltes hores de vídeo disponibles. En un altre moment, la dreta patriòtica hagués fet costat al ministre i als cossos policials davant les acusacions dels independentismes i d’Unidas Podemos, però amb el Congrés en estat d’incendi permanent, PP i Vox s’han sumat als seus grans enemics per acorralar junts Grande Marlaska.

Salvador Illa pretén negociar els pressupostos de la Generalitat com si el PSC formés part d’un govern de coalició, però sense carteres. Costarà que li admetin una pretensió tan inusual, però aquesta va ser la idea que va posar sobre la taula dijous al vespre en una entrevista a TV3 que, per cert, semblava tècnicament dissenyada pel seu pitjor enemic, amb una il·luminació dura i antipàtica i una sonorització espessa i contaminada per un brogit de fons, com de ventiladors en marxa. Illa va dir que no pensava enviar cap decàleg de propostes pressupostàries al Govern, com han accedit a fer Junts i els Comuns, perquè la seva exigència és una negociació entre iguals i no una carta als Reis sobre la qual es discuteix què s’accepta i què no. La posició socialista té tot l’aspecte d’una forma de deixar passar el temps en l’esperança de millorar la seva posició negociadora i capacitat d’exigència en la mesura que Esquerra no aconsegueixi una entesa amb Junts que pugui acceptar sense dolor.

El patriotisme espanyol a Catalunya és només deu punts inferior al del conjunt d’Espanya, si prenem com a referència les audiències televisives del partit de futbol de dijous al vespre en què la selecció vermella va estar a punt de quedar fora del Mundial (i es va salvar de carambola). Cada cosa és cada cosa i Artur Mas ja va dir, fa uns quants anys, en una entrevista, que no tenia cap inconvenient d’alegrar-se per les victòries d’un combinat que, tot s’ha de dir, mostrava una alta concentració de jugadors del Barça. Quants independentistes hi havia entre els qui cridaven de joia cada vegada que Alemanya marcava un gol a Costa Rica i compensava així els que s’estaven deixant marcar els de Luis Enrique? Els separatistes més conseqüents, en canvi, van ser feliços durant els pocs minuts en què Espanya va estar eliminada. Aquests, i també les persones que odien el futbol i desitjaven la derrota perquè s’acabés d’una vegada l’omnipresència de la piloteta a totes hores i en totes les pantalles.

El primer pas en el camí cap a la solució d’un problema és reconèixer que el problema existeix. A còpia de parlar d’emergència lingüística, cada cop més mirades s’han girat cap a la situació de la llengua catalana i la seva previsible evolució si se’n continua reduint l’ús social, especialment entre les noves generacions. Curiosament, una part d’aquesta consciència alarmada s’ha creat com a reacció a les sentències que imposaven un 25% de castellà obligatori a les escoles; unes resolucions favorables a una de les dues principals llengües parlades al país han estat un revulsiu que ha actuat a favor de l’altra. Aquesta setmana el Govern ha aprovat un paquet de cent mesures per capgirar la situació i Pere Aragonès ha anat a l’ONU a queixar-se de l’intent d’ofegament que suposa l’acció de l’Estat. Amb tot el que s’està movent, n’hi haurà prou? L’independentisme creu que només la república pot tenir eines realment efectives per «salvar els mots», però mentre l’aconsegueixen bé han de fer alguna cosa.

Corinna zu Sayn-Wittgenstein, més coneguda per Corinna Larsen, o simplement Corinna, antiga amant («amiga especial») de qui fou el rei Joan Carles de Borbó, ens regala cada setmana un capítol nou d’un podcast (els podcast són com serials radiofònics, amb la diferència que els escoltes quan et sembla) sobre les seves relacions amb el també anomenat «l’emèrit». En el darrer episodi relata que va rebre més que insinuacions amenaçadores quan es va negar a tornar al Borbó els milions que li havia regalat, i que aquest havia rebut de la península Aràbiga. Quin és l’objectiu de Corinna amb aquestes revelacions? Fa tota la cara de ser una revenja que busca fer mal destruint el prestigi del seu objectiu; el problema és que aquest prestigi ja està totalment destruït, i als qui encara no li han retirat la salutació després de tot el que se sap, ja els són indiferents totes aquestes revelacions. De manera que al patró del Bribón no li causen cap perjudici. Però nosaltres ens hi entretenim.

El ministre de Seguretat Social, José Luis Escrivá, ha plantejat aquesta setmana als agents socials la proposta d’incrementar paulatinament el nombre d’anys de cotització que s’utilitzen per calcular el muntant de les pensions, que ara és de 25 i passarien a ser 30, dels quals es podrien descartar els dos menys favorables. Naturalment, als sindicats no els ha agradat la idea, perquè perjudicaria les persones que arribin a l’edat de retirar-se sense haver totalitzat els anys requerits, o havent cotitzat quantitats molt baixes en alguns d’ells. No s’han queixat tant de la proposta d’incrementar també paulatinament la cotització màxima, una mesura que només afectaria els salaris més elevats. Escrivá intenta tenir una visió a llarg termini de les finances del sistema de pensions, i considera que si es mantenen les actuals tendències econòmiques i demogràfiques, d’aquí a pocs anys serà del tot impossible quadrar els comptes, però el pensament de la majoria de treballadors és que cada vegada l’Estat exigeix més per donar menys a canvi. L’estadística diu que els joves cada vegada s’incorporen més tard al món laboral i passen més anys amb salaris molt baixos, que generen cotitzacions també baixes, mentre que els pensionistes cada vegada viuen més anys i consumeixen, per tant, més despesa en pensions (i també en serveis sanitaris i assistencials, però aquest és un altre tema). S’intenta resoldre-ho variant la relació entre cotitzacions i prestacions, i endarrerint l’edat de jubilació, però si no n’hi ha prou caldrà que els impostos generals tapin el forat.