Més enllà de la fúria i els esgarips

Confiança, desconfiança i exigència d’amplis consensos

Anem al 1978. Els pares del text constitucional estaven amarats de confiança en la democràcia naixent però també de desconfiança sobre la capacitat de la política espanyola d’evitar les pitjors temptacions. Per això hi van inserir mecanismes que feien obligatòries majories absolutes i fins i tot reforçades. Així s’evitaria que amb cada canvi de govern parlamentari es reescrivissin les grans normes –una temença que ha resultat justificada, com ho demostra, entre molts altres possibles exemples, el vaivé de lleis d’educació. Però alhora confiaven que els diputats del futur serien capaços d’assolir els acords necessaris perquè la seva exigència no derivés en paràlisi.

L’exigència de majories qualificades es va aplicar a la reforma de la mateixa Constitució –amb una veritable gimcana d’obstacles quan els canvis poden afectar els articles essencials– i a la designació de membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, per als quals es requereix el vot favorable de tres cinquenes parts dels parlamentaris.

De la tria dels millors a l’intercanvi de cromos

Feta la llei, feta la trampa. Els protagonistes del bipartidisme ben aviat van oblidar la comanda del constituent de posar-se d’acord per seleccionar els millors juristes i es van decantar per l’intercanvi de cromos: ens repartim les cadires segons els resultats electorals, tu votes els meus sense fixar-te si són prou bons, i jo voto els teus amb el mateix (dèficit de) criteri.

Però aquesta no era l’única trampa amb la qual es podia humiliar el bonisme dels constituents. L’exigència de majories qualificades permetia a l’oposició congelar la renovació dels organismes si la composició preexistent li resultava més favorable.

I això és el que està passant aquests dies: amb excuses més o menys desvergonyides, el PP es nega a negociar el nomenament de substituts per als magistrats amb el mandat caducat per no perdre l’avantatge d’unes composicions que deriven dels seus temps de majories absolutes. Quan no és un all, és una ceba, i quan Feijóo va estar a punt de signar un acord, va ser rebentat per les pressions de la dreta mediàtica, obedient a les consignes sorgides de les profunditats de la reacció dels grans poders establerts. A un govern on hi ha ministres rojos, inclosos els hereus del partit comunista, i que pacta amb els separatistes, els defensors de les essències i els titulars reals del poder real no pensen concedir-li ni un respir.

Davant el bloqueig, Sánchez tira pel dret

Davant la paràlisi, Pedro Sánchez va decidir tirar pel dret. Inspirant-se potser en alguns dels moments més creatius del Procés, va inventar-se una astúcia. El seu interès prioritari és el Tribunal Constitucional, perquè pot engegar a rodar l’accelerada agenda legislativa dels darrers mesos.

L’executiu vol entrar al nou any amb les lleis aprovades i en vigor, perquè la seva discussió no interfereixi en la campanya de les eleccions municipals i regionals del 28 de maig. Ja fa temps que tant el seu Govern com el Consell del Poder Judicial han de nomenar cadascun dos membres del Constitucional amb el mandat caducat, però el consell, de majoria conservadora, no ho fa, i el Govern s’ha estat esperant per fer-ho conjuntament. Però com que el consell no es decidia, el Govern ha tirat pel dret, ha fet els seus dos nomenaments, i els ha intentat protegir amb un canvi de llei perquè ni el consell ni el tribunal els poguessin vetar. És aquest canvi, incrustat en forma d’esmena dins la reforma del codi penal, el que va ser frenat dilluns al vespre pel Constitucional quan el Congrés ja l’havia aprovat i anava cap al Senat.

Canviar les lleis que regulen el Tribunal Constitucional i el Consell del Poder Judicial amb una esmena de darrera hora en una llei que no hi té res a veure és una potineria, tot i que també és una manera de respondre al fet que la darrera excusa del PP per no pactar la renovació ha estat, justament, la reforma del codi penal que elimina el delicte de sedició. Sánchez semblava dir: no vols brou? Dues tasses!

L’astúcia potinera del Govern i el tururut del Constitucional

Era una astúcia, com les que va empescar-se l’independentisme per provar d’empènyer el Procés dins del marc de les institucions autonòmiques sense saltar-se la llei, buscant les interpretacions més favorables i les raconades dels reglaments per accelerar les votacions amenaçades, però el Tribunal Constitucional va respondre a aquelles astúcies amb un «tururut», el mateix que va aplicar dilluns a les pretensions de socialistes i podemites.

És justament la barreja de subjectes legislatius la que ha motivat la suspensió, a partir del recurs i la petició de mesures cautelars presentats pel PP amb l’argument que s’atemptava contra el dret dels diputats a discutir les proposicions de llei d’una manera efectiva i, per tant, ordenada. La llei dels naps per una banda i la llei de les cols per una altra. En resposta, els partits del Govern han decidit presentar una nova proposició, centrada només en els naps.

L’argument de la legitimitat que sorgeix de les urnes

La rectificació implica en alguna mesura acceptar la relliscada, però el discurs de PSOE i UP, i de bona part dels seus aliats en el bloc de la investidura, no passa pel reconeixement de l’error sinó per l’acusació a la dreta «política, judicial i mediàtica» d’interferir en la tasca dels representants del poble, la legitimitat dels quals deriva directament de les urnes, i cap altra institució de l’Estat no li hauria d’impedir desenvolupar la seva feina de debatre i votar projectes i proposicions de llei.

Segons aquesta majoria, prohibir una votació, sigui al Congrés o al Senat, és pràcticament un cop d’estat, i recorden que el 23 de febrer del 1981 s’estava al mig d’una votació (la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo) quan Tejero i els seus homes van entrar al Congrés i van començar a disparar les metralletes per fer ajupir tothom.

Un «ja ho deia» independentista d’allò més justificable

L’argument del Govern i els seus defensors és que si les Corts aproven una llei inconstitucional, ja serà anul·lada pel tribunal quan l’examini, però fins llavors el Parlament té presumpció de constitucionalitat. Naturalment, l’independentisme no ha perdut l’ocasió de fer notar que el PSOE no s’ho mirava de la mateixa manera quan feia costat al PP i a Ciutadans en els seus intents d’impedir que el Parlament de Catalunya discutís i aprovés les lleis de desconnexió i independència. La censura prèvia que llavors provaven d’aplicar els socialistes és la que condemnen ara que els afecta. Si ara és correcte permetre la votació i, si de cas, anul·lar després la llei, també ho era llavors.

La rèplica a aquest argument ha consistit a assenyalar la diferència entre els propòsits perseguits en un cas i en l’altre, el que equivaldria a afirmar que les maniobres que són inacceptables per complicar la vida al Govern central són lícites quan es tracta d’aturar el separatisme. És a dir, que la maldat de l’instrument es blanqueja segons l’objectiu. Una manera de pensar que avala la guerra bruta i l’«a por ellos» en totes les dimensions de l’Estat sense dret.

I una altra pregunta: un cop han dit «ja us ho dèiem», què més ha de fer l’independentisme? Fer pinya contra la caverna o deixar que s’esbatussin perquè «tots són iguals?» En això es dona l’esperada divisió d’opinions entre ERC i Junts. Cap sorpresa per aquesta banda.

Caiguda en el desprestigi, encara més si és possible

D’aquesta crisi el Constitucional en surt tocat, ja que tothom ha vist fins a quin extrem els seus membres responen a obediències polítiques i la constitucionalitat d’allò que examinen depèn de si n’hi ha més de proposats pel PP o pel PSOE. És a dir, que funciona com una tercera cambra parlamentària amb dret de reelaborar el que legislen les altres, però sense que els ciutadans haguem tingut cap mecanisme per participar en la seva composició. No se celebren eleccions en aquest tribunal que mana més que el Congrés i que el Senat.

Si això no fos prou, el desprestigi s’accentua pel fet que allò que es debatia afectava directament el president del tribunal, Pedro José González-Trevijano, un dels que hauria de deixar la poltrona si la nova llei tirés endavant. Malgrat la insistència dels magistrats progressistes, tant ell com Antonio Narváez, en la mateixa situació, es va negar a abstenir-se per conflicte d’interessos. La imatge del president del TC aferrat a la cadira, enganxat a ella amb superglú, és inevitable. A banda de l’estrictament política, té una dimensió estètica obertament desagradable.

La ràbia de la impotència perquè Sánchez aguanta

L’obstruccionisme del sector conservador de l’alta judicatura en combinació amb el PP no es pot separar de l’atac d’impaciència que pateixen tant els de Feijóo com el d’Abascal en comprovar que el Govern, al que havien augurat una durada de quatre dies plens de convulsions, no només no entra en crisi sinó que aguanta totes les envestides. Malgrat les batusses entre els dos socis de la coalició, i les que es donen a dins d’Unidas Podemos, la part essencial de l’agenda legislativa ha tirat endavant i s’han aprovat tres pressupostos en el moment que calia fer-ho. Feijóo confiava que no aguantés, es trenqués al cap de dos dies, s’avancessin eleccions que guanyaria la dreta, i llavors renovaria plàcidament i a favor seu els organismes en qüestió. Com que la crisi no arribava, ha allargat fins a la provisionalitat fins a l’inexplicable, i ha maniobrat frenèticament quan ha vist la seva tàctica en perill. Ja només faltava que incités els sindicats policials a manifestar-se contra la derogació parcial d’alguns dels abusos permesos per la «llei mordassa». L’oposició mobilitzant la força pública contra el Govern. El món al revés.