Torna la por de la covid?

Núñez Feijóo amenaça de portar a la justícia europea el nomenament de dos antics alts càrrecs del Govern com a membres del Tribunal Constitucional. És una d’aquelles coses que es diuen per dir alguna cosa, ja que el TC no forma part del sistema judicial i Europa no ha de vetllar per la seva independència i, a més a més, la idoneïtat ha estat avalada pels magistrats conservadors del mateix tribunal. Amb aquesta sortida Feijóo més aviat fa evident que l’ha agafat per sorpresa, com a molta altra gent, el fet que el Consell del Poder Judicial desencallés la renovació del TC tot nomenant els membres que li toquen, després de mesos de bloqueig. El primer partit de la dreta perd el control sobre un instrument que li permetia amenaçar les lleis que aprovés la complicada majoria que continua fent costat a Pedro Sánchez, i que sembla tenir com a principal ciment d’unió el rebuig a la dreta, a la crispació i polarització que alimenta, i a les seves maniobres per influir en la magistratura.

A veure si aconseguim explicar-ho. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), de majoria conservadora i pendent d’una renovació encallada pel PP, havia de designar dos membres del Tribunal Constitucional (TIC), fins ara també de majoria conservadora i pendent d’una renovació que el CGPJ frenava. Habitualment conservadors i progressistes del CGPJ triaven un nom cadascú, però aquest cop els conservadors han vetat constantment el candidat del sector progressista. Per què? Es diu que per decantar la futura votació del president del TC. Per guardar les formes, els conservadors proposaven un nom progressista que la minoria rebutjava perquè no era el seu. Però aquesta setmana, per sorpresa ni temps de reacció, la minoria ha acceptat la proposta conservadora, aprofitant que el nom proposat, tot i no ser el que volien, el veien prou progressista. I amb aquest fet s’ha desencallat la renovació del Constitucional, que passarà a tenir majoria progressista durant una dècada.

Que el Constitucional deixi de tenir majoria conservadora té una notable transcendència atesa la seva capacitat d’aturar lleis aprovades per les Corts (i pels Parlaments autonòmics) i, per tant, d’encallar el programa legislatiu del govern de coalició PSOE-UP. Però als calaixos del tribunal també hi ha carpetes que acumulen molta pols, com la impugnació de la llei de l’avortament de Zapatero, que és del 2010 i que ja està derogada i substituïda per una de nova. D’aquesta legislatura estan pendents de decisió la llei sobre l’eutanàsia, la llei d’educació del 2020, la de protecció a la infància, i la dels repartidors o riders. L’acumulació de lleis de les darreres setmanes podria també donar peu a una acumulació de recursos si el PP pensés que els guanyaria, i això no serà tan fàcil amb la nova composició. Des de Catalunya s’està pendent de la decisió sobre la darrera llei del català a l’escola i de si elimina o no la vigència del 25% obligatori de castellà dictat pel Tribunal Superior de Catalunya.

L’onada d’assassinats masclistes («de violència intrafamiliar», segons certa dreta) amb què acaba el desembre no ha estat desaprofitada pels aficionats a l’explotació partidista de qualsevol circumstància, els que transformen les tragèdies en oportunitats. Des de ministeris podemites han burxat els ministeris socialistes d’Interior i Justícia, mentre que des de l’oposició conservadora com des de dins del Govern mateix (Margarita Robles) es relacionaven els feminicidis amb la llei del «només sí és sí», que ha estat posada a la diana de totes les fletxes per la part que permet rebaixes de penes, malgrat que els feminicidis pertanyen a una altra secció del codi penal. Tampoc no manquen analistes que veuen l’onada criminal com una reacció als avanços del feminisme, de vegades com a explicació i de vegades com a acusació. El problema és prou complex per no admetre respostes simplistes, i la seguretat absoluta no existeix, però totes les polítiques són millorables per definició; també la de protecció de les dones en risc.

La inflació a Espanya va arribar al 10,8% al juliol i es van disparar totes les alarmes, però entre canvis de conjuntura europea, la famosa excepció ibèrica i les mesures governamentals per limitar alguns preus, l’indicador avançat apunta que acabarem l’any amb una taxa del 5,8%, que és una bona notícia en relació amb el lloc d’on venim, tot i que continua molt per sobre del 2% que el Banc Central Europeu considera el punt ideal. Tanmateix, el tiquet del supermercat indica un encariment molt superior, i el continuarà indicant perquè els preus dels aliments incorporen amb un cert retard tant els augments com les reduccions dels costos de producció i distribució. Davant aquesta evidència, Sánchez ha engegat la mànega de regar famílies amb diners: xecs directes, IVA zero en alguns aliments essencials, rebaixa a la meitat en altres, pròrroga dels descomptes i gratuïtat dels transports... que pot pagar perquè, malgrat tot, no hi ha recessió i la caixa d’Hisenda està ben nodrida.

El president de la Generalitat va aprofitar el missatge de Sant Esteve (entre el concert de l’Orfeó i el monòleg d’en Buenafuente) per tornar a demanar la col·laboració de PSC i Junts a l’hora de dotar la Generalitat d’uns pressupostos que en cap cas no arribaran abans del febrer, retard que no seria greu. I els socialistes ja han donat la seva resposta: un document amb les propostes que volen veure acceptades pel Govern si aquest insisteix a demanar els seus vots. Entre les demandes, algunes que atempten directament contra posicions adoptades fins ara per ERC: l’ampliació de l’aeroport del Prat, el complex recreatiu Hard Rock i el Quart Cinturó. El rebuig a aquests projectes és compartit amb els Comuns, amb qui ERC ja ha signat un acord de pressupostos. Aragonès haurà de fer molts equilibris. Entre ell i Salvador Illa es lliura el que ara en diuen una batalla pel relat: es tracta de veure qui ha aconseguit que sigui l’altre el que afluixi; si el PSC acceptant la crida del president, o ERC entrant a negociar la llista socialista.

Què uneix Pere Aragonès i Núñez Feijóo? Tots dos afirmen creure possible i fins i tot probable un referèndum d’autodeterminació a Catalunya a curt termini (a llarg termini tots serem morts). ERC elucubra sobre les condicions (percentatges de participació i de sís) i el president considera que el 2023 serà l’any d’un acord dins del país sobre la proposta de consulta que presentarà a l’Estat. I el PP agafa aquest rave per les fulles i afirma que republicans catalans i socialistes espanyols ja n’han pactat la celebració. La insistència del partit que governa la Generalitat a mantenir viva l’expectativa, a la qual no podria renunciar sense perdre la identitat i desorientar bases i electors, alimenta al seu torn la decisió de la dreta nacionalista espanyola de considerar creïble l’amenaça, ja que li facilita un argument potent contra l’executiu de Pedro Sánchez. Aquest, entre els dos focs, insisteix que mentre ell governi no hi haurà referèndum, i recorda que al PP n’hi van fer dos.

L’any acaba com va començar: amb por de la covid. Fa un any érem en plenes restriccions per l’onada de la variant òmicron, que s’escampava a tota velocitat. Però quan va comprovar-se que era molt menys letal que les anteriors, les restriccions es van anar aixecant i les vacances d’estiu amb una enyorada normalitat i les platges plenes de turistes van fer una gran neteja de mals records. L’inici de curs sense mascaretes a les aules i sense obrir constantment les finestres per ventilar van acabar d’allunyar el fantasma. Però vet aquí que ha tornat, i ho ha fet per mitjà de la Xina. L’enorme imperi havia estat combatent la pandèmia pel sistema d’aplicar unes restriccions brutals des del primer indici, i oficialment li havia anat bé (les xifres reals d’incidència no se saben perquè el règim és un paradigma d’opacitat), però els darrers confinaments van superar la paciència dels ciutadans alhora que amenaçaven la recuperació econòmica, generant una onada de protestes a les quals Pequín ha reaccionat amb un cop de pèndol absolut, obrint-ho tot i facilitant així un escampall de virus que ha col·lapsat els hospitals, ja que els nivells de vacunació reforçada són baixos, i amb una vacuna local menys efectiva que les occidentals. Alguns experts pronostiquen milions de morts, però ningú no sap del cert què passarà. I, de sobte, el ministeri posa sota sospita i vigilància tothom que arribi de la Xina, ja que s’ha detectat un nivell preocupant de positius en passatgers de vols amb aquell origen. Torna la por malgrat els missatges tranquil·litzadors de les autoritats.