Tancs cap a Ucraïna

L’absència de pressupostos no impedeix incrementar la despesa en sanitat o en ensenyament, o dotar determinades inversions, si els ingressos hi són, de manera que la manca d’acord entre Aragonès i Illa no seria obstacle per atendre més o menys bé les demandes dels professionals dels dos sectors que aquesta setmana han protagonitzat vagues i manifestacions, sempre que el Govern aconseguís l’aval parlamentari cas per cas. Els socialistes (o Junts, o els comuns com a tercera pota indispensable) decidirien llavors en quins casos donen llum verda perquè la negativa seria impopular, en quins poden rebregar impunement Esquerra per complicar-li la vida, i quines medalles demanen penjar-se a canvi de perdonar-los. Aquesta setmana els republicans s’han menjat públicament i per sorpresa el gripau del Quart Cinturó, fet que ha provocat malestar a les seccions del partit al Vallès Occidental, però el PSC diu que encara no en té prou; busquen cobrar el preu més alt possible per la renúncia a la bala de plata.

Un cop derogat el delicte de sedició i pactada la nova redacció dels delictes de desordres i malversació (amb un resultat que està per veure), Pedro Sánchez considera pagada la factura del suport d’ERC als pressupostos de l’Estat, i s’afanya a tancar la carpeta catalana. No sembla que li faci cap por l’amenaça de retirar-li el suport en futures votacions, ja que l’essencial de la legislatura s’ha consumat i el problema de les grans lleis pendents és que divideixen la coalició de govern, de manera que podien romandre una bona temporada als llimbs. Amb la unitat d’Espanya com a factor mobilitzador de la dreta, al PSOE li interessa fer oblidar els temps de vi i roses amb l’independentisme català i mostrar-s’hi més aviat esquerp i enfadat. Per això la taula de diàleg és a les golfes. Probablement la voluntat de marcar distàncies influeix en les reticències del PSC a aprovar els pressupostos. Per raons de política espanyola, el socialisme català no vol aparèixer com el salvador de Pere Aragonès.

Desenes de milers de persones (mig milió segons els convocants) van concentrar-se dissabte passat a Madrid en defensa de la unitat d’Espanya, contra els pactes amb l’independentisme, i reclamant la dimissió del «traïdor» Pedro Sánchez. El tercer Colón no va ser a Colón, perquè la plaça de la gran bandera estava en obres, sinó a Cibeles, on se celebren els campionats del Reial Madrid, però el concepte és el mateix. I, com en els anteriors, Vox en va treure més partit, perquè a l’hora de sortir al carrer els radicals del que sigui sempre mobilitzen els seus partidaris molt millor que els moderats. En la simplificació cridanera, un Abascal sempre té avantatge. Per això és enganyós confondre el batec visible del carrer amb el de l’opinió pública. El PP va jugar a ser-hi sense ser-hi per no perdre aquells dels seus votants que hi van anar però tampoc els conservadors tranquils, partidaris de resoldre les coses a les institucions i reticents a les escalades de despropòsits i estirabots.

Cada cop és més clar que la llei del «només sí és sí» va desembocar en el codi penal tant carregada de bones intencions com de notables defectes de fàbrica, i els segons estan tapant les primeres. No hi ha dia sense la notícia que un delinqüent sexual convicte ha sortit de la presó perquè els jutges li han revisat la condemna a la baixa en aplicació de la nova llei. El ministeri d’Igualtat insisteix en culpar la interpretació que en fan els magistrats, però aquests tenen el deure legal d’aplicar sempre la més favorable al reu. Només la por a trencar la coalició amb Unidas Podemos tant a la vora d’unes eleccions municipals i autonòmiques, que es presenten complicades, justifica que Pedro Sánchez no hagi ordenat una rectificació en forma de llei de tràmit urgent que corregeixi la relliscada. Però no fer-ho també li passarà factura a les urnes. Al final resultarà que l’encertava després de les primeres eleccions del 2019, quan va dir que no volia pactar amb els podemites perquè no dormiria.

Un pertorbat mental que va canviar la droga pel fanatisme religiós autodidacte ataca esglésies a Algesires, amb resultat d’un mort i diversos ferits, i l’extrema dreta vomita islamofòbia: amb això ja hi podíem comptar, fins i tot després que la Conferència Episcopal reclamés clarament no estigmatitzar religions. I què fa Núñez Feijóo? Doncs per no semblar ni islamòfob ni islamòfil, sinó tot el contrari, deixa anar: «Des de fa segles no veurà un cristià matar en nom de la religió com fan altres pobles». La lluita del PP contra les lleis de memòria històrica deu ser la causa de la seva pròpia desmemòria: ja no recorden que el «caudillo de España por la gracia de Dios» va dirigir una «cruzada» que va fer milers de morts «por Dios y por la patria» amb la benedicció explícita de la jerarquia episcopal. Des de llavors, a diferents indrets del planeta, l’extremisme cristià, tant catòlic com evangèlic, ha encadenat atemptats i crims d’Estat. O potser no hi ha creus presidint tribunals que dicten condemnes a mort?

Ara mateix hi ha tres posicions en l’univers judicial sobre la revisió de les condemnes del Suprem als líders del Procés, que només afectarien les inhabilitacions en haver estat indultada la presó. El jutge Pablo Llarena, instructor del sumari i signant de les euroordres frustrades contra els exiliats, rebutja el delicte de desordres i demana pena màxima per malversació. D’aquesta manera rebrega Pedro Sánchez, per al qual els desordres substituïen la sedició derogada, però manté la voluntat de càstig. La fiscalia, que té una dependència indirecta del Govern, demana desordres i malversació màxima. I l’advocacia de l’Estat, que depèn directament del Ministeri de Justícia, proposa desordres però malversació menys greu, petició que permetria als afectats tornar abans a les institucions. Què passarà ho sabrem quan passi, però en la sentència del 2019 el Suprem va fer cas de l’advocacia de l’Estat, que demanava sedició, i no de la fiscalia ni de Llarena, que hi veien delicte de rebel·lió.

Mentre la Generalitat de Catalunya fa plans per si continua la sequera i a Ponent alguns pagesos canvien de conreu per adaptar-se a l’escassedat, més cap al sud hi ha una guerra de cabals entorn del transvasament Tajo-Segura, pel qual el riu que travessa la Manxa i Extremadura per acabar a Lisboa cedeix una part del seu contingut a les zones de regadiu de Múrcia i el sud del País Valencià. Els criteris ambientalistes exigeixen mantenir un mínim cabal, anomenat ecològic, necessari per mantenir viva la fauna del riu, i la defensa d’aquest cabal per part del Govern central en temps de sequera perjudica els regants llevantins. Fins i tot Ximo Puig s’ha enfrontat a l’executiu del seu mateix partit per aquesta qüestió; no cal ni dir el govern de Múrcia del PP. Guerra de l’aigua que el canvi climàtic condemna a repetir-se fins que no es faci una revolució de l’aprofitament en uns regadius que malbaraten amb les seves tècniques desfasades, com si la disposició hídrica hagués de ser infinita per sempre.

La decisió alemanya d’enviar tancs Leopard 2 a Ucraïna i d’autoritzar altres països a fer-ho també (permís necessari en ser blindats de fabricació germana), en paral·lel a l’anunci de Joe Biden en persona que els Estats Units enviaran tancs M1 Abrams, ha estat rebuda com l’antesala d’un punt d’inflexió en el conflicte bèl·lic, però el cert és que hi ha discrepàncies entre analistes sobre l’abast exacte de la novetat i la seva capacitat per capgirar l’escenari d’operacions. Es tracta de dues armes poderoses, però que trigaran mesos a fer un desplegament que podria durar un any, i el nombre dels que s’enviaran, un centenar llarg, podria no ser suficient per a una ofensiva trencadora que obrís pas a una reconquesta sostinguda de territori. Mentrestant, no se sap què prepara Moscou quan s’apropa el primer aniversari de la invasió, i circulen desenes de rumors sobre divisions i enfrontaments al Kremlin i entre els més alts comandaments russos. El que és clar, en canvi, és que la decisió alemanya envia un missatge d’unitat europea després de moments de dubte i indecisió. L’anunci nord-americà, al seu torn, enquadra l’alemany en una estratègia atlàntica indefugible per a qui vulgui complir els compromisos amb els seus aliats. Moscou rep l’avís que la coalició no defalleix, però també que no vol travessar la frontera. El canceller Scholz ha cimentat la decisió en un consens parlamentari del qual només s’exclou l’extrema dreta; el Govern espanyol ha fet pública la seva sense pactar-ho, arrossegant els peus i amb l’avís que els seus Leopard han de passar pel taller abans d’emprendre el viatge.