El Suprem obre una via per «tornar-hi»?

Les informacions sobre la revisió que ha fet el Tribunal Suprem de les penes del Procés han destacat amb tota lògica el fet que manté la llarga inhabilitació d’Oriol Junqueras i tres condemnats més (Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa), a causa de la qual el president d’Esquerra Republicana de Catalunya no podrà ser candidat a cap procés electoral abans del 2031.

Això equival a un mínim de dues convocatòries per al Parlament i, en conseqüència, per a la presidència de la Generalitat, sempre que no hi hagi avançaments. La bicefàlia d’ERC entre un líder del partit i un cap de govern, que no era desitjada, es mantindrà per dictat judicial.

Però hi ha un altre aspecte de la resolució del Tribunal Suprem en què pot valer la pena fixar-s’hi: Les ganes de la magistratura conservadora d’anar contra el govern de Pedro Sánchez poden haver operat el prodigi que «tornar-ho a fer» sigui menys perillós del que pretenia la reforma del codi penal aprovada per la majoria de la investidura després que el PSOE introduís contrapesos a la desaparició del delicte de sedició.

Sense càstig si no es gasta ni un euro de diner públic?

De fet, segons com s’interpreti el text del tribunal, avui es podria muntar un altre 1 d’Octubre i sortir-ne força indemne sempre que no es gastés ni un euro de pressupostos públics i no s’exercís cap mena de violència. Societat civil en estat pur. Podrien, Òmnium i l’ANC, amb les quotes i els donatius de socis i simpatitzants desplegar les urnes i operar un recompte? O intentar-ho, i que la policia tornés a actuar com fa cinc anys per a sorpresa d’Europa? És una possibilitat a estudiar.

La resolució del Tribunal Suprem que manté les llargues penes d’inhabilitació a Oriol Junqueras i altres dirigents pels fets del 2017 defensa i afebleix alhora, amb energia i profusió d’arguments, la paradoxa del sistema polític espanyol, per la qual l’independentisme és un moviment polític legal però la independència està prohibida, de manera que els partits polítics, les associacions d’activistes i els simples ciutadans poden elaborar plans, pronunciar discursos, fer propaganda i buscar adhesions a favor de la secessió de Catalunya però, fins i tot si aconsegueixen convèncer la immensa majoria de la població, qualsevol intent de convertir el desig en realitat ha de ser reprimit.

La repressió hauria de ser exercida amb gran duresa en el pensament de la sala penal del Suprem, que presideix Manuel Marchena, instituïda en intèrpret de la constitució en detriment de qui té atorgada teòricament aquesta funció, que és el Tribunal Constitucional. Però mentre reclama duresa, estova un dels bastons.

A la resolució publicada aquesta setmana, igual que a la del magistrat Pablo Llarena sobre l’aplicació del nou marc legal als exiliats, se li nota d’una hora lluny que l’autor està enfadat per la desaparició del delicte de sedició. Diu que amb la reforma del codi penal «la deslleialtat constitucional i el menyspreu a les bases de la convivència, fins i tot quan fossin seguits d’un alçament públic i tumultuari, no necessàriament violent, no serien susceptibles de tractament penal. En altres paraules, la creació d’un marc normatiu de ruptura territorial que preparés la secessió d’una part del territori de l’Estat, fins i tot acompanyada d’actes multitudinaris que conduïssin a la inobservança generalitzada de les lleis i a l’incompliment de les decisions governatives o jurisdiccionals que intentessin posar-li fi, serien alienes a la intervenció del dret penal».

Dues clatellades al govern de Pedro Sánchez

Enfadat, el tribunal reacciona contra el govern de Pedro Sánchez (i contra la majoria parlamentària absoluta que va aprovar la reforma del codi penal) amb dues clatellades: una sobre els desordres públics com a delicte alternatiu a la sedició, i una altra sobre la malversació. Recordem que Sánchez i els seus ministres van insistir en la interpretació que el nou redactat del delicte de desordres agreujats permetria castigar fets com l’1 d’Octubre encara que s’eliminés, per exagerat, el delicte de sedició. Però el magistrat Marchena, president de la sala del Suprem i ponent de la resolució, però, es nega a canviar sedició per desordres i prefereix que els condemnats, excepte els Jordis (als quals es castiga per la concentració del 20 de setembre a Economia), ho siguin només per desobediència.

D’aquesta manera el document del tribunal desautoritza els arguments del Govern espanyol i alimenta les protestes dels qui acusen l’executiu de fomentar la indefensió de l’Estat. Les pàgines redactades per Marchena contenen la queixa per aquesta desprotecció i la negativa a utilitzar la tipificació com a desordres perquè no es va donar la violència requerida.

Malversació agreujada al màxim per compensar

Per compensar-ho, el tribunal opta per la interpretació més dura possible del delicte de malversació. La mateixa reforma del codi penal que motiva la resolució va reintroduir l’antiga diferència entre dues menes de malversació, segons si el malversador s’embutxaca els diners o només els gasta com no toca. El Suprem diu ara que desviar diners del pressupost de la Generalitat cap a una finalitat palesament il·legal com el referèndum de l’1 d’Octubre és igual de greu que embutxacar-se’ls: «Aplicar els fons públics de la Generalitat per al finançament d’una consulta popular que desbordava el marc competencial dels que la promovien, desenvolupada després de requeriments reiterats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Superior de Justícia per evitar-la i, en fi, orientada a un procés secessionista que no va arribar a tenir virtualitat, mai no es podrà considerar «…una aplicació pública diferent» d’aquella a què estaven pressupostàriament adscrits aquests fons. I, el que és més evident, mai no es podrà entendre que es va tractar d’una actuació absent d’ànim de lucre».

L’estratègia prohibida ja és en via morta

Per tant, si l’1 d’Octubre no constituiria delicte de sedició, perquè ja no existeix, ni de desordres públics agreujats, perquè el Suprem ha decidit el contrari i la seva paraula orienta tot el sistema judicial, llavors només pot ser delicte de desobediència, que afecta els funcionaris i autoritats, en la mesura que els tribunals hagin ordenat aturar els preparatius i desistir de la celebració. I, de fet, la revisió de sentència que signa el tribunal considera que tots els condemnats per sedició, excepte els Jordis, passen a ser-ho per desobediència. En cas d’un «tornar-ho a fer» la desobediència la cometrien aquells polítics o funcionaris que fossin requerits de manera personal i explícita, quelcom que difícilment afectaria els civils participants en la moguda.

Això sí: no es podria gastar ni un euro públic, ja que en altre cas els tribunals, seguint el dictamen del Suprem, aplicarien el delicte de malversació als polítics o funcionaris que autoritzessin la despesa. Però l’estratègia d’utilitzar la Generalitat, la seva administració i els seus recursos com un instrument per a la construcció de la república independent és un tren que va entrar en via morta amb la duríssima resposta de l’Estat als fets d’Octubre del 2017.

Des de llavors, la vigilància des del panòptic madrileny és màxima i qualsevol intent serà avortat per l’administració central o pels tribunals a requeriment de partits o entitats unionistes.

Per si no havia quedat clar, fins i tot es desperten carpetes adormides: aquesta setmana l’Audiència de Barcelona ha reactivat una causa per suposada «internacionalització del procés» arran de la consulta del 2014.

La interpretació del Suprem, segons la qual gastar diners públics en el Procés té la mateixa gravetat que embutxacar-se’ls, amenaça el futur processal d’una colla d’antics alts càrrecs pendents de judici; entre ells, i com a més coneguts, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, que avui són diputats per ERC i el 2017 eren alts càrrecs del Departament de Vicepresidència i Hisenda a les ordres d’Oriol Junqueras. La reforma del delicte de malversació pactada per ERC i PSOE se suposava encaminada justament a suavitzar les penes quan no hi hagués lucre personal, però la resolució del Suprem desmunta aquesta voluntat i deixa els acusats sota les mateixes amenaces que ja pesaven damunt seu. A Jové i Salvadó se’ls ha considerat «arquitectes» de l’1 d’Octubre, i seran jutjats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

La divisió independentista no podia faltar

Arran de la resolució del Suprem, aquesta setmana s’ha reproduït el ja tradicional debat entre sectors enfrontats de l’independentisme sobre l’abast i la utilitat del procés negociador amb el Govern de l’Estat. És evident que no està succeint el que pretenia Esquerra amb la seva mà estesa al diàleg, però tampoc el que buscaven els socialistes. Des de tribunes alienes a la picabaralla s’assenyala que qualsevol reforma del codi penal s’ha de fer calculant quina podria ser la interpretació judicial més contrària a l’objectiu buscat, i introduir les prevencions necessàries per evitar-la. L’exemple més evident és la llei del només sí és sí, que per un mal càlcul sobre la interpretació judicial està donant peu a la rebaixa de penes a violadors engarjolats i fins i tot a la sortida anticipada de la presó d’alguns convictes per agressió sexual. Però per molta cura que es posi en el redactat de les lleis, la capacitat i la flexibilitat interpretatives de l’actual Suprem és d’una gran extensió.

Val més no refiar-se’n

Aquesta capacitat i flexibilitat interpretatives conviden a no confiar gaire en la porta que obre la renúncia dels magistrats a aplicar el delicte de desordres agreujats com a substitutiu de la sedició. També seria agosarat agafar-se al peu de la lletra la seva afirmació que la reforma del codi penal deixa sense càstig «la creació d’un marc normatiu de ruptura territorial que preparés la secessió d’una part del territori de l’Estat, fins i tot acompanyada d’actes multitudinaris que conduïssin a la inobservança generalitzada de les lleis i a l’incompliment de les decisions governatives o jurisdiccionals que intentessin posar-li fi»; és a dir, l’execució del lema «ho tornarem a fer». Segur que els tribunals trobarien la manera de castigar un nou 1 d’Octubre organitzat sense afectar diners de cap pressupost públic per evitar l’acusació de malversació. La resolució que ens ocupa s’emmarca en una batalla de poders entre l’alta magistratura i l’executiu espanyol; sense aquest condicionant, el contingut podria ser un altre.