Units per un bon enemic

Sallent, tragèdia i reflexió

La tragèdia infantil de Sallent ha convertir en qüestió de debat prioritari la necessitat de prestar més atenció a la salut mental, tant del conjunt de la població com especialment dels infants i adolescents. La pandèmia amb el seu correlat de confinament va provocar una sacsejada en l’estabilitat de moltes persones, i va obstaculitzar la socialització dels qui estaven en edat escolar. No hi ha dia que no es divulgui o es recuperi una enquesta, estudi o estadística que parli d’elevades taxes de tendències suïcides entre els alumnes d’escoles i instituts. Creix l’alarma social a un ritme que difícilment pot tenir la mateixa velocitat de resposta institucional perquè el problema és complex i polifacètic. Treballar en els protocols sanitaris i escolars és necessari, però la qüestió de fons és la que assenyala la dita africana «per educar un nen cal tota una tribu», que també es pot girar per dir «tota la tribu educa», començant per la família, l’entorn, el barri i tot el que arriba a través de les pantalles.

L’acusació a Laura Borràs

S’apropa el final del judici contra Laura Borràs, que declararà en darrer lloc, la setmana que ve. A l’aguait del que digui convé aclarir que per a la presidenta suspesa del Parlament la fiscalia no demana sis anys de presó per la fragmentació de contractes, sinó per un delicte continuat de falsedat documental. Per la infracció d’haver pactat que un contracte important es fragmentés en molts de petits, a fi d’adjudicar-los directament, demanen per a ella anys d’inhabilitació. La petició de presó es basa en el supòsit que ella i l’informàtic proveïdor i amic seu Isaías Herrero van inventar-se una colla de pressupostos falsos per simular una concurrència d’ofertes que no era real. Els correus electrònics que la defensa de Borràs posa en qüestió són presentats per la fiscalia com a prova que el tripijoc responia a un acord entre els dos per poder complir un compromís inicial de donar a Herrero la comanda sencera de la web de la institució, sense passar pel concurs públic que exigiria el volum i durada de la feina.

Quan la bicicleta s’atura

La crisi interna de l’ANC s’inscriu en les dificultats del conjunt de l’independentisme per acordar un rumb en aquests moments. L’entitat va tenir un paper impulsor en els anys de moviment uniformement accelerat, però la frenada de la bicicleta ha provocat desconcert. Quin ha de ser el seu paper? Hi pensava fa set dies mentre entrevistava Carles Campuzano, convergent de tota la vida passat pel PDeCat i ara conseller independent del govern Aragonès. Això deia: «Els moviments socials han de criticar el poder i qüestionar la legalitat fins a fer-la entrar en crisi si cal. La història del progrés dels drets civils i socials és la història d’aquest activisme. Els polítics i els governants han de llegir les demandes i trobar les vies legals i polítiques per transformar la realitat. Fa anys em va impressionar Susan George en un discurs a Porto Alegre, davant milers d’activistes de tot el món, cridant els moviments socials a no fer política de partits per no tenir els defectes dels partits».

La censura irrita la dreta

Dilluns es registrarà la segona moció de censura de Vox contra Pedro Sánchez. La primera va servir perquè Pablo Casado abonyegués Santiago Abascal mentre l’esquerra somreia. Casado ja no hi és, Abascal s’escuda en la figura del quasi nonagenari Ramon Tamames i la dreta madrilenya bufa i rebufa pel que considera un regal innecessari al president del govern. Els qui més tírria solen mostrar-li són els més convençuts que sortirà guanyador d’un combat desigual, fet que li podria donar entre dos i tres punts a les enquestes. Es considera probable que Sánchez eviti la confrontació dura amb Tamames i el tracti amb guant de seda, pels seus mèrits passats com a mestre d’economistes i lluitador antifranquista, i en canvi s’acarnissi amb Vox. El PP s’abstindrà amb l’argument que Sánchez és censurable però el candidat alternatiu no és el seu i la hipòtesi de moció instrumental per avançar eleccions és absurda, perquè l’aritmètica dels escons no permetria en cap cas que prosperés.

Els pactes seran distrets

La trencadissa del Govern, que amb la sortida de Junts va passar a ser monocolor d’ERC, ha desgavellat la dinàmica de blocs de la política catalana també en la percepció dels electors. La darrera enquesta del CEO indica que l’executiu de Pere Aragonès obté pràcticament la mateixa nota de valoració entre els votants de Junts (4,8) i del PSC (4,7). Fins i tot els Comuns (4,6) es mouen en aquesta franja de suspens per poc. Tots tres li donen millor nota que la global (4,4), llastada per la baixíssima qualificació que atorguen als partits de dreta espanyola. Aquests resultats treuen dramatisme a l’expectativa d’una pluralitat de pactes entre els diferents actors. No és només que la Diputació de Barcelona la governin PSC i Junts i els pressupostos de la Generalitat neixin d’un pacte entre ERC, PSC i Comuns, sinó que Xavier Trias ha contestat amb un «per què no?» a la pregunta de si governaria Barcelona amb els socialistes: «No tinc manies». Els pactes municipals de juny seran distrets.

Intencions basques

El president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar, ha estat a Barcelona i ha explicat el projecte d’aprofundiment autonòmic i reconeixement nacional del seu partit, que passaria per una renovació de l’Estatut de Gernika seguit d’un referèndum de validació. El propòsit no és revolucionari, ja que la reforma estatutària formava part dels pactes d’investidura de Pedro Sánchez, si bé la pandèmia i la guerra han desmanegat l’agenda, i la convalidació en referèndum és obligatòria alhora que no garanteix res, com sabem els catalans des que vam referendar el nostre el 2006 i el Tribunal Constitucional el va triturar el 2010. Ortuzar voldria que no fos el TC qui examinés estatuts, sinó un àrbitre més neutral, proposta interessant però improbable. I pretén que el nou estatut reconegui la «identitat nacional» basca. El català diu en el preàmbul «el Parlament ha definit Catalunya com a nació», un esment que no té cap «eficàcia jurídica» segons la sentència del Constitucional.

Atropellats pel tren estret

Les dimissions per assumpció d’errors són tan inusuals en la política espanyola que quan es produeixen cal interpretar-les com a probables cessaments encoberts. Aquesta setmana han dimitit els màxims responsables d’Adif i de Renfe per la comanda dels trens de via estreta que, si s’haguessin construït, no haurien passat pels túnels de la línia Oviedo-Santander. Els dos operadors públics s’havien tirat la responsabilitat pel cap i la ministra Raquel Sánchez ha enviat tots dos responsables cap a casa. La proximitat de les eleccions municipals s’ha interpretat com afavoridora de la contundent decapitació, però també és cert que els protagonistes no s’entenien. I cal afegir que dos presidents regionals càntabre i astur s’havien enfilat en la indignació per motius nogensmenys electoralistes. La gestió per separat de la infraestructura i els trens va causar problemes semblants a França, fa pocs anys, quan va caldre remodelar una pila d’estacions perquè els trens nous fregaven les andanes velles.

Units per un bon enemic

Ahir es va complir un any des que els tancs russos van travessar la frontera nord d’Ucraïna en direcció a Kíiv amb l’objectiu de fer caure el govern pro-europeu de Volodímir Zelenski i implantar un règim titella que tornés el país a l’òrbita de Moscou. L’ofensiva va fracassar per errors d’informació i de logística dels generals russos, que no esperaven la intensitat de la resistència ucraïnesa. Fracassada aquesta via, Putin es va centrar a ocupar el territori necessari per enllaçar Crimea amb Rússia i guanyar alguns quilòmetres al Donbass per consolidar i annexionar les repúbliques separatistes. Moviments que han costat desenes, o potser centenars, de milers de vides militars i civils, i han empobrit els ucraïnesos en primer lloc –amb un èxode extraordinari–, els russos en segon lloc, i el conjunt dels europeus occidentals en el tercer, per les conseqüències econòmiques de la resposta conjunta a l’agressió. I, tanmateix, els ciutadans de la Unió Europea continuen fent costat a la política de suport a Ucraïna, incloses les sancions econòmiques a Rússia, que reben el suport de quatre de cada cinc ciutadans, segons una extensa enquesta de la Comissió Europea. Fa un any no era previsible ni que Ucraïna resistís, ni que Europa anés plegada en la mesura que ho fa, ni que els seus ciutadans aguantessin el cost. No sabem què passarà si l’economia afluixa alhora que el front s’estanca, però de moment es compleix el principi que res no uneix tant la gent i els països com un bon enemic, com més dolent millor –i aquest exhibeix els míssils nuclears.