¡Aneu al gimnàs, queus sortirà més barat!

Andalusia es convertirà en la tercera comunitat autònoma que premiarà amb una bonificació fiscal aquell que sigui soci d’un gimnàs o un club esportiu. Els pressupostos del 2026 inclouran una deducció del 15% sobre la despesa esportiva, amb un límit de cent euros. D’aquesta manera, la regió andalusa segueix La Rioja i el País Valencià en una decisió que aviat seguiran altres autonomies en l’afany perquè els seus ciutadans es cuidin més, desenvolupin els músculs adequats i generin una bona activitat aeròbica i anaeròbica.

La Rioja lidera per ara la classificació gimnàstica. Facilita una deducció de les despeses esportives als menors de 65 anys del 30% i del 100% als més grans d’aquesta edat i a les persones amb una discapacitat superior al 33%. Hi ha un límit: 300 euros. La Rioja és encara més innovadora, ja que facilita «el 15% de l’import de les adquisicions de bicicletes de pedaleig no assistit». Res de bicis elèctriques ni tampoc de tricicles, tàndems o patinets. El límit: 50 euros per vehicle i dos vehicles per unitat familiar. Val més això que res, tenint en compte que el preu d’una bicicleta normaleta no baixa dels 200 euros.

El País Valencià és més prolix en la seva deducció esportiva. Diu la norma: «En general, el 30% de les quantitats satisfetes en el període impositiu en despeses associades a la pràctica de l’esport i activitats saludables. Si el declarant és més gran de 65 anys o té una discapacitat en grau igual o superior al 33%, el percentatge de deducció serà del 50%. Si el declarant és més gran de 75 anys o té una discapacitat igual o superior al 65%, el percentatge de deducció serà del 100%». El límit màxim de la deducció són 150 euros.

A mesura que les comunitats han anat descobrint la possibilitat de treballar el tram autonòmic de l’IRPF, les deduccions han anat creixent. Deduccions diverses per habitatge, per fills (naturals i adoptius), per llibres de text i material escolar, per viure en pobles amb pocs habitants, per empleats de llar, etcètera. La llista anirà augmentant, amb propostes d’allò més originals, en els pròxims mesos i a mesura que es vagin acostant les eleccions autonòmiques. Cal recordar el debat que ha generat la Junta andalusa per promoure també la deducció per tenir mascotes -no és el mateix un gos guia que un gat- i el temps que porten amb l’ésser humà fent-li companyia.

¿Quin és el límit? Allà és on gronxar-se és el més fàcil. Tornem als gimnasos.

Ja els països escandinaus van descobrir que hi ha una relació directa entre tenir bona salut i prevenir amb temps per evitar més despesa en sanitat. Per exemple, a Suècia s’ha impulsat que els ciutadans a partir de certa edat practiquin exercicis d’equilibri -poden fer-ho a casa seva amb una estoreta sense necessitat d’anar al gimnàs- perquè, amb el pas del temps, la pèrdua d’equilibri és la principal causa de fractures d’os i hospitalitzacions, amb els riscos que això implica.

La pràctica habitual d’alguns exercicis a l’aire lliure és habitual en les cultures orientals i fins i tot en les empreses, on els equips es reuneixen per moure l’esquelet. També sabem que qualsevol persona que practiqui esport a cert nivell fa escalfaments per evitar lesions musculars. Els metges són els primers que recomanen als que patim lumbàlgia o mal d’esquena que fem els exercicis pertinents. Anar al gimnàs o estar apuntat a un club esportiu tampoc és necessari per estar en forma. En una ocasió, una amiga em va explicar que el millor esport és fer classes de ball. ¿Hi haurà bonificacions fiscals per aprendre hip-hop, tango, vals i altres balls folklòrics que requereixen molt d’esforç? ¿I què hi ha dels aficionats a esports que es practiquen a la natura i que necessiten instrumental determinat (planxes de surf, vela, esquís, botes de muntanya, paracaigudes i ala delta, entre d’altres)? ¿On és el límit?

El pioner espanyol per fomentar l’exercici va ser Joan Antoni Samaranch -que va ser president del COI- quan era delegat nacional d’Esports i Educació Física de 1967 a 1970 amb el seu «compte amb mi». En aquella Espanya que volia sortir del tercermundisme esportiu, algunes persones, que eren vistes com bitxos raros -el meu pare entre elles-, van començar a sortir a córrer pels camps i els carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles. Llavors a córrer se li va començar a dir fúting, i ara en diuen running.

Que les bonificacions fiscals no s’entravessin i el populisme barat tampoc. Almenys, la consellera de Salut d’Andalusia ha cessat per l’escàndol de les mamografies.