La corrupció del poder

El darrer Índex de Percepció de la Corrupció de Transparency International situa Espanya amb 56 punts sobre 100, quatre menys que l’any anterior. Aquest descens es tradueix en una pèrdua de deu posicions al rànquing mundial: empata amb Xipre, però queda per darrere de Portugal, Letònia i Eslovènia. Múltiples causes obertes afecten càrrecs del govern i del PP en etapes anteriors. En l’àmbit del PSOE destaquen, sobretot, les diligències derivades del cas Koldo, per contractes de mascaretes durant la pandèmia, afectant l’exministre José Luis Ábalos. També les de Santos Cerdán, exsecretari d’Organització, Begoña Gómez i David Sánchez, esposa i germà del president. Finalment, el Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, afronta un procediment al Tribunal Suprem per presumpta revelació de secrets.

Pedro Sánchez va arribar al govern amb una moció de censura contra la corrupció estructural del PP. La seva va ser, doncs, una moció per a la regeneració de les institucions: per expulsar del govern aquells que s’havien valgut de l’Estat per lucrar-se personalment. Ara sabem que, mentre el PSOE reivindicava el seu dret a governar contra la corrupció del PP, ja estava enfangat en la seva pròpia corrupció de partit.

Els nostres megaestats contemporanis atorguen un enorme poder als governants, de manera que els incentius per fer-se amb el control del Leviatan i instrumentalitzar-lo en el seu profit resulten igualment enormes, sobretot entre aquells elements més cobdiciosos i megalòmans. En la política dels nostres megaestats operen dues lleis sobre el poder que haurien de liquidar qualsevol esperança ingènua d’autolimitació virtuosa. D’una banda, la Llei Hayek diu que “són els pitjors els qui arriben al poder”: si el governant ha de generar obediència entre els seus súbdits emprant qualsevol mitjà que estigui a l’abast, qui triomfi en la competició electoral tendirà a ser aquella persona amb menys escrúpols i amb més habilitat per manipular les masses al seu favor.

De l’altra, la Llei Acton recorda que “el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”: ni que, per casualitat, els qui arribessin a llocs de comandament no fossin individus corruptes, el mateix funcionament del megaestat, amb amplis poders regulatoris i generoses partides pressupostàries, indueix el polític a monetitzar la res publica en benefici propi o del partit.

En els casos esmentats, les Lleis Hayek i Acton es compleixen: tots parlaven de la regeneració de la vida pública, però els gegantins pressupostos gestionats els han acabat emborratxant. Seria un error pensar que el problema rau en les persones, com si un canvi de cares pogués regenerar un sistema viciat internament. No. El problema no està en les persones, sinó en el sistema, en el conjunt de regles i incentius que condueixen a una perversa selecció de les elits governants. Minimitzar la corrupció passa per minimitzar el poder dels polítics i per potenciar el fraccionament i la fiscalització recíproca del poder restant.

És habitual que s’intenti revestir l’exercici de la política amb un aura de virtut col·lectiva. Es repeteix fins a la sacietat que els partits són associacions de persones que, de manera abnegada, sacrifiquen el seu benestar individual pel bé comú. Persones que, lluny de perseguir interessos egoistes, es consagren a la defensa de l’interès general des de la convicció dels seus ideals. Sovint es contraposa la imatge del mercat com un espai fred i competitiu, on cada individu persegueix el seu benefici sense preocupar-se pel proïsme. Però aquesta dicotomia és una ficció.

Els polítics no són àngels, sinó persones amb interessos que actuen dins d’un sistema d’incentius determinat. La política no eleva l’ésser humà per damunt de les seves passions, sinó que les canalitza cap a la conquesta i la conservació del poder. I els partits polítics no són comunitats d’ànimes pures unides per ideals comuns, sinó estructures jeràrquiques dominades per una oligarquia interna que premia la lleialtat per damunt del mèrit, on les lluites de poder són constants i on qui arriba al cim sol ser el més hàbil en aquest joc. El polític que prioritzés d’alguna manera l’interès general, que actués amb coherència i que anteposés l’honestedat a la conveniència tàctica, simplement no sobreviuria. Seria desplaçat per altres de més ambiciosos i menys escrupolosos. El sistema filtra els més eficaços en la manipulació.

Malauradament, la major part de la societat continua ancorada en una visió romàntica de la política. Creu que els polítics governen per vocació de servei i que, si les coses van malament, n’hi ha prou amb canviar l’inquilí del palau presidencial. Però el problema no és qui condueix el vehicle, sinó el vehicle mateix. Un Estat hipertrofiat que acumula poder i capacitat de decisió atreu més aquells que desitgen controlar la vida dels altres i menys aquells que només volen viure en llibertat. Com més gran és el botí del poder, més ferotge és la lluita per conquerir-lo. I menys espai queda per a la virtut política. No es construeix una societat pròspera sobre el mite del polític savi i bondadós. Es construeix sobre la consciència que el poder corromp, que el monopoli de la coacció genera abusos i que l’única manera de protegir la llibertat individual és limitant la capacitat de l’Estat d’intervenir en les nostres vides.