La vida és una aventura, no un viatge organitzat

Com que començo a tindre una edat, de vegades, faig balanç de la meva existència i de les experiències viscudes. Sense entrar al detall de la xifra, segueixo considerant-me una persona jove, tant de cos com de ment, tot i que, el cert, és que ja són uns quants anys viscuts.

Pertanyo a una generació, l’analògica, que ha vist, patit i sobretot necessitat adaptar-se a moltíssims canvis. Som els anomenats baby boomers. Una generació que difícilment es repetirà. Ens va tocar viure una època sense color, en blanc i negre, amb censura i repressió, per més tard passar a una altra època amb una llibertat desenfrenada, un desfasament que avui segurament seria delictiu, encara que costi d’entendre. Una generació que va descobrir un món que estava per descobrir.

Res ens va ser donat, ni res ens va ser regalat. Les nostres zones de confort eren poc confortables. No hi havia low cost, ni low fashion, i el consumisme era un terme acadèmic, no un mal social real.

Vaig estudiar a la universitat, un centre acadèmic que en aquell moment era un lloc de reivindicació social i política, i més en el meu cas al estudiar dret. Quan miro enrere, m’adono que m’ha passat la vida estudiant, de fet, encara m’actualitzo i reciclo constantment. Renovar-se o morir diuen. Avui constato que les universitats, i escoles de negoci, res tenen a veure amb les d’aquella època. Tot programat, tot més còmode.

Malgrat tot, estic feliç i content, he intentat viure a la meva manera. He vist món i he estat un disfrutón de la vida. En moltes ocasions m’he tocat espavilar-me sol, i mai ha estat un problema, al contrari, sempre ho he enfocat com un repte motivant.

M’encanta asseure’m en una terrassa, prendre’m un cafè i observar a les persones. Sempre he estat un observador. Tinc la sensació que moltes d’elles viuen programades, formen part d’un bucle repetitiu amb una vida grisa. Consumeixen el dia amb excessiva rapidesa, amb un estrès permanent per companyia. La majoria mai té el temps necessari per fer el que realment li apeteix. Malgrat els avenços dels darrers anys, i de la súper tecnologia que ens envolta, el que haurien de ser oportunitats, que ens ajudin a millorar la qualitat de vida, en moltes ocasions es converteixen en traves per a gairebé tot.

I és que vivim en un món totalment organitzat. La vida laboral, la relació de parella i la familiar, les trobades socials, el temps per al lleure i l’ esport ... Tot està programat. Sense organització es genera el caos. Anem amb un cronòmetre a la mà per no passar-nos ni un segon en la nostra programació. Estrès per complir amb el nostre programa, i més estrès si pel que sigui no en el complim.

Reivindico un altre tipus de vida, més contemplativa, sense programes, amb llibertat d’elecció, amb una mirada esfèrica que ens doni una altra visió de tot el que ens envolta. Una vida amb llibertat per decidir què fer i amb llibertat per decidir quan fer-ho. Una vida que ens permeti viure-la de veritat, amb les seves alegries i amb les seves penes, però sense imposicions alienes, sense programació.

No és fàcil, els reptes impliquen sortir de zones confortables, i això fa mandra, i, de vegades, fins i tot por. Plantejar-nos la possibilitat de viure d’una altra manera és anar a contracorrent, i això no és apte per a tothom, encara que l’opció sigui cridanera i atractiva. Però és una possibilitat real, tan real que només pots decidir-la tu.

Al cap i a la fi, i tornant al principi, «la vida és una aventura, no un viatge organitzat».