La fi de la cultura del creixement

El Premi Nobel d’Economia 2025 ha estat concedit a Joel Mokyr, Philippe Aghion i Peter Howitt. Aquesta distinció reconeix les contribucions d’aquests tres investigadors per a la comprensió del creixement econòmic modern. Els seus treballs, complementaris des de la història econòmica i la teoria econòmica, expliquen per què algunes societats han experimentat una prosperitat sense precedents mentre d’altres s’han estancat.

Un fet econòmic rellevant dels últims 250 anys són les recessions periòdiques, però també el miracle persistent del creixement continuat. Això ens distingeix de les societats estancades del passat i es caracteritza per ser un procés acumulatiu any rere any, sostingut per un canvi tecnològic ininterromput que eleva constantment els nostres estàndards de vida materials.

La primera pregunta que Joel Mokyr respon és per què aquesta màquina de prosperitat es va engegar precisament al segle XVIII, a la Revolució Industrial, i no durant l’Imperi Romà o el Renaixement. La seva resposta rau en una combinació única de factors intel·lectuals, socials i institucionals. Mokyr argumenta que el progrés no neix només de la ciència ni només de la tècnica, sinó de la interacció constant entre el que ell anomena coneixement proposicional —el saber científic del “per què” passen les coses— i el coneixement prescriptiu —el saber tècnic del “com” fer-les passar—, una simbiosi on la ciència proporciona les possibilitats i la tecnologia les aplicacions pràctiques, retroalimentant-se en un cicle virtuós que va començar a girar a tota velocitat quan es van donar tres condicions històriques.

En primer lloc, va ser necessària la Revolució Científica i la Il·lustració, que van crear una comunitat global amb un mètode comú per generar coneixement rigorós i acumulatiu. En segon lloc, va caldre una base àmplia de professionals tècnics —artesans, enginyers, però també emprenedors— capaços d’absorbir aquest nou saber i traduir-lo en invencions rendibles, perquè una societat amb grans científics però sense bons enginyers o emprenedors està condemnada a l’estancament. I en tercer lloc, i aquest és el punt crític, va fer falta una veritable revolució social i moral que establís una cultura del creixement, és a dir, un marc institucional que protegís la llibertat acadèmica i la llibertat econòmica per a experimentar. És necessari aturar els intents dels que, desplaçats pel progrés —com els antics gremis o els lobbies actuals—, intenten frenar la innovació mitjançant la regulació, ja que el progrés tecnològic sempre genera guanyadors i perdedors. La clau va ser que les majories beneficiàries es van imposar a les minories organitzades que volien aturar la roda del progrés.

Des de l’òptica de la teoria econòmica, Aghion i Howitt modelitzen el funcionament intern d’aquest creixement i resolen una paradoxa aparent: com pot ser que el resultat sigui un creixement sostingut i estable si el procés brut és un caos de destrucció creativa, utilitzant el terme de l’economista austríac Joseph Schumpeter, on les empreses moren i es creen constantment. El seu raonament demostra que aquesta aparent contradicció s’esvaeix quan comprenem que la innovació actua per onades sectorials, de manera que en els sectors dinàmics les noves empreses, amb productes i tecnologies superiors, desplacen les antigues generant més valor net per a la societat. Per això, el balanç final és positiu i acumulatiu, encara que el camí estigui ple de turbulències.

Les implicacions de la destrucció creativa són crucials: aquells sectors de l’economia que queden protegits de la competència —ja sigui per regulacions excessives o per manca d’obertura— es converteixen en un llast per a la innovació i, per extensió, per al creixement general. Per tant, el creixement econòmic no està garantit, i depèn de la preservació d’un fràgil equilibri entre llibertat científica, llibertat econòmica i lliure competència. Si aquests pilars es debiliten sota la pressió de la normativa excessiva, els monopolis i els aranzels, no només s’aturarà la innovació, sinó també el motor mateix de la prosperitat compartida. La innovació és filla de la llibertat i és mare de la prosperitat.

Europa, i també Espanya, asfixien sistemàticament, mitjançant una regulació excessiva, el mateix dinamisme que va donar lloc a la prosperitat inicial. Els complexos tràmits burocràtics, les normatives professionals i una aversió cultural al risc actuen com a barreres i frenen el progrés tecnològic. L’evidència d’aquest dèficit és palpable i es manifesta en l’absència crònica de companyies tecnològiques europees d’impacte global comparable als gegants nord-americans o asiàtics, en la fuga sistemàtica de talent i en un sector empresarial dominat per microempreses amb escassa capacitat d’innovació.

Centrant-se només en la regulació de la Intel·ligència Artificial (IA), però no en el seu desplegament, Europa corre el risc de quedar-se enrere. Nvidia, l’empresa nord-americana que produeix xips per la IA, val un 30% més que tot el mercat borsari alemany. Mentre es dissenyen ambiciosos plans públics d’innovació i agendes de digitalització, l’arquitectura institucional continua dissenyada per protegir l’statu quo i castigar el fracàs, en lloc de permetre l’experimentació descentralitzada. Els subsidis a indústries decadents, la corrupció i l’amiguisme també contribueixen a fossilitzar les estructures productives existents.

Sense un canvi radical que prioritzi la llibertat d’innovar sobre l’afany de controlar, Espanya i Europa estan condemnades a la decadència econòmica. No es tracta de desregular-ho tot. El veritable dilema no és entre regulació i llibertat, sinó entre rellevància i irrellevància en l’ordre global. I per ara, tot indica que s’ha triat la irrellevància.