Model Milei

Argentina ha estat històricament marcada per cicles de crisi econòmica, inflació descontrolada i incompliments de pagament del deute sobirà. El seu model econòmic tradicional, basat en una elevada despesa pública, corrupció política i emissió monetària descontrolada, de matriu peronista, semblava un destí inescapable. Tanmateix, les eleccions de 2023 i el reforçament electoral del govern Milei en les recents legislatives han obert una escletxa d’esperança.

Davant un context de pessimisme generalitzat, l’administració de Javier Milei ha implementat un canvi de paradigma radical, allunyant-se del populisme fiscal que havia dominat la política argentina durant dècades. El país austral es troba en un moment econòmic excepcional per les perspectives que obren les reformes impulsades pel nou govern. A diferència d’anteriors intents fallits d’estabilització econòmica, que van optar pels controls de preus, tipus de canvi fixos i acords salarials, Milei ha aprofitat la seva victòria per aplicar el que s’ha considerat el programa d’austeritat fiscal més contundent de la història argentina recent.

El resultat més immediat i espectacular ha estat el superàvit fiscal primari —excloent els pagaments d’interessos del deute—, que ha arribat al 5% del PIB. Aquesta xifra, impensable en l’imaginari econòmic argentí (i espanyol), significa que l’Estat està recaptant més del que gasta, un canvi radical després de dècades de dèficit crònic. Tot i que aquest sanejament financer ha provocat una contracció inicial de l’activitat econòmica i un augment temporal de la desocupació, el govern argumenta que eren costos necessaris per a endreçar el país i establir les bases d’una recuperació sòlida i no inflacionària.

El consens entre molts analistes internacionals assenyalava que Argentina patia un problema estructural de solvència: la seva economia era inherentment inviable sense una reestructuració profunda del deute i una transferència massiva de recursos del sector públic, extractiu i clientelar, al sector empresarial productiu. Amb Milei, el problema argentí és ara, fonamentalment, de liquiditat i no pas de solvència. Les dades semblen donar-li suport. La inflació interanual, que superava el 100%, ha caigut dràsticament fins a prop del 30%, reflectint la forta disciplina monetària i fiscal. Simultàniament, el dèficit exterior per compte corrent és mínim, gràcies a un ajust de les importacions i a una millora de la capacitat exportadora. Aquest escenari suggereix que, si el país és capaç de recuperar la confiança i l’accés als mercats de capitals internacionals, podria refinançar sense problemes el volum de deute extern que venç el 2025, passant d’una situació de quasi-autarquia financera a una d’integració en els mercats de capitals.

El bon resultat del peronisme a Buenos Aires en les eleccions legislatives del setembre va generar nerviosisme en els mercats, que van interpretar-ho com un possible fre a l’agenda reformista. La resposta va ser immediata: el peso es va debilitar, els tipus d’interès van pujar i la borsa va caure. Enfront d’aquest escenari de volatilitat, la capacitat de reacció del govern argentí ha estat clau, negociant una línia de finançament de fins a 20.000 milions de dòlars amb el Tresor dels Estats Units, un acord que estava condicionat a la victòria electoral de Milei. Aquest paraigües financer i la confirmació dels resultats electorals favorables varen restablir ràpidament la confiança dels inversors.

Amb el suport electoral renovat, l’agenda de Milei es dirigeix ara a atraure inversió estrangera directa. Projectes emblemàtics, com un centre de dades per a la intel·ligència artificial, il·lustren el tipus d’apostes que el govern vol fomentar. Pel que fa al tipus de canvi del peso amb el dòlar, Milei descarta tant la flotació total com la dolarització de l’economia argentina. El seu equip proposa objectius més pragmàtics com mantenir el peso dins un sistema de bandes àmplies, evitant la volatilitat excessiva i mantenint alhora la competitivitat de les exportacions argentines.

Si el programa econòmic de Milei aconsegueix consolidar l’estabilitat macroeconòmica sense generar un malestar social ingovernable, i si les promeses d’inversió es materialitzen, Argentina podria convertir-se en un referent de reformes orientades al mercat i disciplina fiscal per a tota Hispanoamèrica… Inclosa Espanya. Països veïns com Xile i Brasil, que també s’enfronten a reptes fiscals i a un creixement estancat, observen amb interès aquest experiment. L’èxit o el fracàs de Milei pot influir decisivament en el debat polític i econòmic en els propers anys, marcant un abans i un després en la lluita contra la decadència heretada de l’intervencionisme estatal.

La trajectòria de Milei com a divulgador, ensenyant teoria econòmica a milers de persones als carrers i als mitjans, ha aconseguit popularitzar com ningú les idees de la llibertat econòmica. Com diu Jesús Huerta de Soto, el mentor econòmic del president argentí, el seu veritable èxit rau en haver demostrat que és possible dir la veritat i explicar la dura realitat als ciutadans i, tot i així, que aquests et votin i donin suport massivament. L’experiència argentina s’erigeix no només com un programa econòmic, sinó com un full de ruta intel·lectual.  En aquesta lluita secular entre el bé, representat per la vida, la llibertat i la propietat, i el mal, encarnat en la violència i coacció sistèmiques, Argentina s’ha convertit en el camp de batalla on l’estatisme està malferit. El món observa si aquest model pot efectivament marcar el camí cap a una nova relació entre ciutadans, mercat i Estat al segle XXI.