Novament les pensions

Sovint s’acusa de demagogs a aquells que davant de qualsevol ajust fiscal o de despesa pública al·leguen que el cal és retallar la despesa militar. Però hi ha vegades en què les situacions semblen causa-efecte. L’OTAN, sota pressió dels EUA, ha encoratjat als països membres a elevar la seva despesa militar. A França, Macron va anunciar que doblaria la despesa en armament mentre en paral·lel anunciava retallades de despesa social, i novament plantejava la reforma del sistema de pensions.

Al marge de demagògies el que situa el debat sobre pensions és que es fonamenta en posicionaments més polítics que econòmics. Fins i tot determinats acadèmics quan qüestionen el sistema públic de pensions, i en parlen com a problema, ho fan més amb barret polític que no pas amb birret universitari.

L’evolució demogràfica és el gran argument que s’utilitza per situar sempre el sistema públic sota l’etiqueta de la insostenibilitat. I, automàticament, defensen els models de capitalització, o fons privats de pensió, com a solució. Aquest model es basen en l’estalvi individual, però la seva rendibilitat està condicionada a l’evolució de mercats volàtils i especulatius. Les xifres de rendiment d’aquests fons privats no són mai rendibles i el risc d’afectació d’una crisi econòmica o financera és molt elevat. Però sobretot, es basen en la capacitat d’estalvi. Des del púlpit acadèmic que baixin a veure si un treballador/a mig d’aquest país té capacitat d’estalvi. Que amb l’encariment del cost de l’habitatge li diguin a una persona treballadora que ha d’estalviar per poder garantir-se una pensió privada de jubilació. Així i tot, hi ha situacions en què és possible aquest estalvi i l’existència d’un sistema públic no ho impossibilita. Situar la substitució del model públic de cotitzacions per un model de capitalització es fa sempre en interès d’uns pocs, que veuen una font de negoci on la majoria hi veiem un dret.

El sistema públic de pensions és una riquesa per a la classe treballadora. Representa la solidaritat intergeneracional, garanteix uns ingressos justos després d’anys de treball, garanteix altres prestacions i no només la jubilació, i sobretot, representa un dret per a molts i moltes i no una forma d’obtenir guanys per a uns pocs. La solidaritat intergeneracional va actuar a la inversa en la crisi de 2008. Va ser llavors quan molts jubilats/des van haver de fer ús de la seva pensió per ajudar a fills i nets que perdien la feina. Sense aquell coixí de solidaritat d’aleshores els efectes de la crisi provocada pels especuladors haurien estat encara més lesius.

I per què mai s’explica quins resultats dona un sistema de capitalització de pensions, un sistema privat, si ja s’ha experimentat en alguns països? Per què no s’explica que el model xilè va situar al 80% dels pensionistes amb ingressos per sota del llindar de la pobresa? Per què no s’explica que a Suècia l’adopció d’un sistema individual ha comportat que es desplomin els ingressos de les persones jubilades?

Fonamentem el debat en qüestions polítiques, perquè mantenir el sistema públic de pensions és decisió política. Perquè és política doblar la despesa militar i voler endarrerir l’edat de jubilació, és el que situa Macron, i no és demagògia. Perquè hem de decidir de quins ingressos en nodreix el sistema de pensions atenent a totes les variables i perquè no podem renunciar a un dret.