El PIB creix, però la pobresa augmenta

La Comissió Europea acaba de publicar les previsions pel proper 2026, on espera que continuï el creixement feble a les principals economies, proper a l’1% per a Alemanya, França, Itàlia i també el Regne Unit. La previsió d’inflació a la zona de l’euro és que es mantingui propera al 2%, malgrat els aranzels de Trump. Per als Estats Units, la Comissió espera un creixement proper al 2% i la inflació per sota del 3%.

Per a Espanya, la Comissió revisa el creixement del 2025 al 2,9%, però manté una desacceleració fins al 2% per al 2026 i 2027. Espanya basa el creixement en l’expansió de la demanda interna, això és consum privat, turisme i també construcció. Es creix a partir de feines precàries que potencien el PIB i la taxa d’ocupació, però que també estanquen els sectors productius —els més ben remunerats— i debilita l’economia amb la creació de nous pobres. El país creix en sectors com el turisme o els serveis, intensius en ocupació però amb baix valor afegit, fet que no permet pagar sous més alts. Les feines són precàries i la competitivitat escassa.

Per sufragar el manteniment de l’Estat del Benestar, els impostos pugen malgrat siguem més pobres. Un mercat laboral on la millora professional no es tradueix en majors ingressos desincentiva la formació, redueix la mobilitat social i debilita la classe mitjana. És un problema que no només limita el creixement individual, sinó també la capacitat del país per sostenir un model econòmic competitiu i sostenible.

L’evolució del mercat laboral espanyol en els darrers anys presenta una paradoxa preocupant: mentre el Salari Mínim Interprofessional (SMI) experimentava un creixement sense precedents, el salari més freqüent a l’economia espanyola ha disminuït. La compressió salarial per la base, lluny de representar una victòria social, reflecteix un estancament estructural de la productivitat i una pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores.

Concretament, entre 2018 i 2023, el SMI a Espanya va experimentar una pujada del 26% en termes reals. Però aquest augment, aparentment positiu, ha coincidit amb una tendència preocupant: el salari modal —el més freqüent— ha passat dels 16.000 euros a menys de 14.000 euros en el mateix període. La convergència entre ambdós indicadors planteja qüestions fonamentals sobre l’estructura productiva i les dinàmiques salarials.

Si el 2018 un treballador guanyava 8.000 euros anuals més que un perceptor del salari mínim, el 2023 aquesta diferència s’ha reduït a només 400 euros. Aquesta igualació per sota no reflecteix cap millora generalitzada dels salaris, sinó l’estancament dels salaris mitjans en un context d’inflació i baix creixement de la productivitat.

A més, les pujades del SMI han tingut un impacte negatiu sobre l’ocupació. El Banc d’Espanya va quantificar en 174.000 els llocs de treball destruïts per la pujada del 2019, mentre que l’impacte acumulat fins el 2023 s’estima en 210.000 llocs. Els sectors més afectats han estat l’agricultura i el treball domèstic, demostrant com la política salarial afecta de manera negativa especialment les activitats intensives en mà d’obra poc qualificada.

L’anàlisi del mercat laboral també revela importants distorsions en les estadístiques oficials. La reclasificació dels fixos discontinus no actius com a ocupats explicaria fins al 88% de la suposada reducció de l’atur entre 2019 i 2024. Paral·lelament, s’observa un creixement exponencial en la dependència dels subsidis: el cost de l’Ingrés Mínim Vital es va multiplicar per 9 entre 2020 i 2024, i actualment més de 7 milions de persones perceben algun tipus de subsidi, amb un cost anual de 28.500 milions d’euros.

Estem davant d’un cercle viciós de dependència, on l’efecte més pervers és la seva normalització. El que comença com una ajuda en moments de dificultat es converteix en un subsidi per a qui mai més tornarà a buscar feina. És la mort de la cultura de l’esforç. Cada nou receptor de subsidis és un vot garantitzat que institucionalitza l’intercanvi ajudes-per-vots.

Espanya ocupa el quart lloc entre els països de l’OCDE amb pitjor evolució dels salaris reals en les últimes tres dècades. L’aproximació del salari modal al SMI redueix els incentius per a la millora professional, ja que la recompensa salarial per progressar desapareix. Aquest fet, a més de debilitar l’ascensor social, fomenta la cultura del subsidi.

L’experiència espanyola amb les pujades del SMI il·lustra els límits de les polítiques salarials basades en la intervenció estatal en lloc de la millora de la productivitat. La compressió de l’estructura salarial reflecteix no una igualació cap a dalt, sinó un aplanament per sota que perjudica especialment les classes mitjanes i empobreix els treballadors.

La paradoxa que enfronta Espanya és com millorar els salaris sense comprometre la creació d’ocupació ni la competitivitat. La resposta sembla estar no en pujades salarials per reial decret llei, sinó en polítiques que afavoreixin l’augment de la productivitat, la competència i l’activitat econòmica. Només mitjançant un creixement econòmic sòlid i sostingut es podrà generar l’ocupació de qualitat i els salaris dignes que necessita el conjunt de la societat.

La situació actual, amb una estructura salarial comprimida i una creixent dependència dels subsidis, planteja reptes importants per a la sostenibilitat del model social i la cohesió a mitjà termini.