L’Estat del Benestar i la dinàmica demogràfica

Catalunya s’enfronta a un escenari demogràfic sense precedents: baixa fecunditat, envelliment accelerat i una dependència creixent de la immigració. Aquestes dinàmiques, comunes a la majoria dels països desenvolupats, tenen implicacions profundes per al mercat laboral, el sistema de pensions i la cohesió social. La pregunta és si la immigració pot compensar aquest desequilibri. La resposta és negativa. L’estat del benestar i la immigració descontrolada són incompatibles. Essencialment, perquè els serveis públics són cars i es financen amb impostos. Si l’immigrant no és qualificat, com ens recorda Miquel Puig i Raposo, la seva contribució al sistema és negativa: rep més del que paga.

Catalunya és un cas paradigmàtic. Després d’un llarg estancament al voltant dels sis milions d’habitants, el país ha assolit els vuit milions gràcies a dos grans booms migratoris: el primer entre 2000 i 2007, impulsat per un model productiu basat en sectors de baix valor afegit —construcció, turisme i serveis assistencials—; el segon, a partir del 2014, després de la gran recessió. Avui, el 24% de la població catalana és nascuda a l’estranger.

Aquest patró no és nou: Catalunya ja havia experimentat dues onades migratòries internes al segle XX, procedents de la resta d’Espanya, que van contribuir decisivament al creixement demogràfic. Però la singularitat catalana rau en la seva ràpida transició cap a una fecunditat baixa, fet que va convertir la migració en un element endogen del sistema demogràfic. Avui, aquest fenomen s’ha consolidat: entre 2000 i 2023, la immigració ha aportat 1,9 milions de persones, mentre que el creixement natural amb prou feines ha sumat 200.000.

A escala estatal, el panorama és igualment complex. En els pròxims 20 anys, 9 milions de joves actualment menors de 20 anys entraran en edat adulta, mentre que 14 milions de persones superaran els 67 anys. El resultat serà una pèrdua neta d’uns 5 milions d’efectius en edat laboral, fins i tot amb l’allargament de l’edat de jubilació. Aquesta situació contrasta amb el període 1980-2000, quan el mercat laboral va guanyar 5 milions de treballadors sense gaire immigració. Malgrat la contradicció, les altes taxes d’atur conviuen amb l’escassetat de certs perfils de mà d’obra.

L’ONU va popularitzar el concepte de migracions de reemplaçament l’any 2000, alertant sobre la necessitat d’immigració per sostenir el mercat laboral i el sistema de pensions. Però els càlculs són contundents: per mantenir la relació de dependència actual el 2050 —això és la relació entre dependents i persones en edat de treballar— Catalunya hauria d’absorbir 14 milions d’immigrants. Aquest escenari és inviable, tant per la magnitud com per les tensions que generaria en habitatge, educació i serveis bàsics.

A més, la immigració no és homogènia. Els principals focus d’emigració tradicional, com l’Europa de l’Est, Amèrica Llatina o el Magreb, han reduït la seva fertilitat, i l’única regió amb creixement explosiu és l’Àfrica subsahariana. Segons el Banc Mundial, els infants africans nascuts avui assoliran només el 40% de la productivitat potencial per manca de salut i educació. Això ja es reflecteix ara: un 70% dels immigrants extracomunitaris tenen baixa qualificació, una xifra gairebé quatre vegades superior a la dels europeus.

Sense immigració, Catalunya hauria perdut població des del 2016, ja que el creixement vegetatiu és negatiu. Però, en un Japó sense immigració, això no impedeix mantenir un alt nivell de vida i de creixement del PIB per càpita. El model japonès i el model andorrà representen dues estratègies diametralment oposades per afrontar l’envelliment i la reducció de la població activa. En el primer, la proporció de treballadors poc qualificats a Catalunya baixaria del 30% al 19%, acostant-se a la mitjana europea. Aquesta transformació, combinada amb la substitució generacional per cohorts més formades, permetria un increment notable de la productivitat, estimat en un 1,1% anual. Tot i que el PIB global creixeria lentament, el PIB per càpita ho faria amb més força, reflectint una economia més eficient i menys dependent de mà d’obra poc qualificada.

En canvi, el model andorrà aposta per una immigració massiva, però amb baixa qualificació, similar a la que avui predomina entre els fluxos procedents de l’Àfrica subsahariana. En aquest escenari, la població ocupada augmenta significativament, compensant la pèrdua d’actius per jubilació. Aquesta estructura laboral, amb un pes elevat de perfils de baixa formació, limita el creixement de la productivitat, que només assoliria el 0,6% anual. El PIB global augmentaria per l’efecte volum, però el PIB per càpita avançaria molt més lentament, reproduint el patró d’Andorra, on l’expansió demogràfica no s’ha traduït en millores substancials del benestar mitjà.

 La conclusió és clara: no es poden maximitzar alhora el PIB i el PIB per càpita. Alta immigració fa créixer el PIB global, però frena el PIB per habitant i la productivitat. A més, el seu efecte sobre la sostenibilitat de les pensions és modest.

Entre els Mil·lennials catalans, gairebé el 40% ha nascut a l’estranger. Aquestes dinàmiques plantegen reptes d’integració amb força població concentrada a la base de la piràmide social. Si històricament la migració ha estat motor de mobilitat ascendent, avui emergeixen riscos importants.

La immigració descontrolada no pot garantir la sostenibilitat del sistema. Un model productiu que depèn de fluxos migratoris constants mentre multiplica la precarietat no és viable. Cal repensar les bases del sistema, invertir en capital humà, millorar la baixa fecunditat de Catalunya i canviar el sistema productiu.