Dia de col·le

Ahir va ser dimarts. No m’agraden els dimarts perquè al col·le hem de sumar. A mi m’agrada anar al col·le però no m’agrada sumar. A mi m’agrada escriure contes que no siguin gaire llargs, perquè se’m cansa la mà, i fer dibuixos amb molts colors. Però la meva mama em va dir que hi havia d’anar sí o sí i hi vaig anar.

Vam agafar el cotxe per anar al col·le i em vaig haver de seure a la cadireta i no m’agrada gens perquè és de nens petits i jo vull ser gran. Vaig mirar per la finestra i hi havia molts cotxes de colors. Els meus preferits són els vermells perquè el meu color preferit és el vermell, però també m’agraden molt els blaus. Em vaig marejar una mica i em van venir ganes de vomitar. Hi havia gent caminant i un gos amb un barret i vaig pensar que segur que era un gos màgic que anava a ajudar un mag a fer màgia. Després de molts minuts al cotxe vam arribar al col·le.

Al meu col·le hi ha moltes classes i a cada classe hi ha molts nens grans i nens petits. Jo he d’anar amb els nens petits però vull anar amb els grans perquè fan coses de nens grans i s’ho passen molt bé. No han d’anar a dormir a les 8 i poden sortir sense els papes i jugar moltes hores a fora. Quan vaig entrar a la meva classe hi havia quasi tots els nens i la profe Anna em va dir que m’assegués. A mi em cau bé la profe Anna perquè és bona, però no m’agrada quan ens fa sumar.

Com que no m’agrada sumar, quan vaig seure vaig mirar per la finestra. Hi ha dues finestres: una per mirar el cel i una altra per mirar el passadís. Mirar el passadís és avorrit perquè no passa mai ningú, així que miro el cel. Quan m’avorreixo m’agrada mirar el cel perquè hi ha ocells i a vegades avions. Jo crec que els ocells guien els avions perquè el cel és molt gran i, si no, com saben els pilots on anar? Necessiten algú que els ajudi i al cel els únics que els poden ajudar són els ocells que sempre estan volant i no es cansen mai. Segur que quan els avions arriben on van, els pilots els donen molles de pa per donar-los les gràcies, perquè, si no, s’enfadarien i ja no els ajudarien més. A vegades penso que els ocells tenen ulleres de sol i cascos i auriculars com els del papa per comunicar-se i fan un gran equip per ajudar tots els avions del món i que no se’n perdi cap, i així aconsegueixen més molles.

Després d’una estona mirant com els ocells ajudaven els avions vaig sentir la profe Anna que em deia que fes l’activitat, però no li vaig fer cas perquè no volia sumar i m’agrada més mirar el cel. I després vaig sentir molts crits a fora de la classe i uns sorolls que semblaven crispetes, però molt grans, i la profe Anna va callar i es va quedar molt quieta i després es va posar posar nerviosa i va començar a cridar alguna cosa de les taules i la porta que no vaig entendre perquè va parlar molt ràpid i després vaig veure un nen de la classe dels grans que va passar per la finestra del passadís i volia entrar, però la profe Anna no el deixava i es van posar a cridar més i els nens es van aixecar tots i van començar a córrer per tota la classe i jo tenia molta gana perquè a l’hora d’esmorzar no havia tingut temps d’acabar-me la llet i vaig recordar que a l’armari on el profe David guarda les bates de plàstica hi vaig amagar galetes.

Vaig anar per agafar-les, però la porta es va tancar i no podia sortir, i mentre m’estava menjant les galetes vaig sentir un cop fort, més crits i més sorolls de crispetes. Els nens ploraven i jo també, perquè l’armari era molt fosc i no m’agrada la foscor ni sumar. Em vaig cansar de plorar i vaig pensar que potser a l’armari hi havia un ratolí amagat que em volia robar les galetes perquè, com que portaven molt temps amagades, es devia pensar que eren seves, però en realitat són meves, però igualment li vaig deixar mitja galeta perquè la mama sempre em diu que he de compartir les meves coses per ser un bon nen.

Van passar molts minuts i ja no sentia res, ni la profe Anna que sempre parla molt. Després vaig sentir la veu d’un senyor que no coneixia i un altre senyor que caminaven per la classe. Em va fer por parlar, així que no vaig dir res. Un d’ells va obrir la porta de l’armari, em va somriure i em va dir que no passava res. Vaig deixar de tenir por perquè ja no hauria de sumar. Em va agafar fort i no veia res i em va treure de la classe i vam sortir del col·le i a fora hi havia la meva mama i em va abraçar molt fort i plorava, però jo estava content perquè al final no havia hagut de sumar.

Subscriu-te per seguir llegint