Neoproteccionisme

Des del segon mandat de Donald Trump, els Estats Units han adoptat una orientació econòmica marcadament proteccionista. El seu govern autocràtic està impulsant una combinació d’aranzels, pressions sobre la política monetària i decisions geopolítiques que han alterat l’ordre comercial i financer mundial. Aquest canvi afecta tant el comerç com els mercats de divises i la confiança en el dòlar. L’objectiu principal és reforçar la competitivitat nord-americana mitjançant un conjunt de polítiques que busquen reduir les importacions mitjançant la imposició d’aranzels, estimular artificialment les exportacions devaluant el dòlar i influir en el comportament dels inversors internacionals.

El neoproteccionisme no és res més que una versió actualitzada del vell mercantilisme, mil vegades refutat per Adam Smith i tants altres economistes a nivell acadèmic, però que els interessos polítics desenterren segons conveniències pròpies. Ningú intenta fabricar a casa allò que li sortiria més car produir que comprar. Un forner no es fa ell mateix el vi: ho compra al vinyater. El vinyater tampoc es fa ell mateix el pa: ho compra al forner. Tots actuen així perquè els surt més a compte dedicar-se plenament al que saben fer millor i, amb una part dels diners del  que produeixen, compren la resta de béns que necessiten.

El que és evident per a una família també ho és per a un país. Si un país estranger pot produir una mercaderia més barata del que costaria fer-la internament, és millor importar-la. Quan un país utilitza els seus recursos per fabricar algun producte que podria comprar més barat a l’exterior, està desaprofitant la seva capacitat productiva. En lloc d’augmentar la riquesa del país, la redueix.

El neoproteccionisme de Trump combina mesures comercials, financeres i polítiques. El seu govern ha aplicat aranzels sobre molts productes, fet que ha desencadenat una guerra comercial amb diversos països. A Europa, aquests aranzels han encarit les exportacions i s’hi ha afegit l’efecte d’un euro més fort, que dificulta la venda als Estats Units. Això genera incertesa en les empreses europees i tensiona les relacions exteriors.

Les mesures comercials han anat de la mà d’una pressió constant sobre la Reserva Federal. Trump ha insistit repetidament que cal reduir els tipus d’interès per afeblir el dòlar. Amb un dòlar més dèbil, les exportacions nord-americanes es tornen més barates i, per tant, competitives. Tanmateix, aquestes pressions estan causant inestabilitat en els mercats financers i posen en dubte la independència del banc central. 

Un dels efectes més importants d’aquesta política és la pèrdua de confiança en els bons del Tresor dels Estats Units. Durant dècades, aquests bons s’han considerat l’actiu més segur del món, gràcies a l’estabilitat del dòlar i a la solidesa institucional del país. Ara, però, s’han observat sortides netes de capitals, una menor demanda de títols de deute públic per part de països que habitualment invertien en deute nord-americà i un augment del preu de l’or, convertit en valor refugi preferent, que ha arribat a màxims històrics.

Des de la fi de la convertibilitat del dòlar en or l’agost del 1971, quan Richard Nixon va trencar la paritat que fixava el metall a 35 dòlars l’unça, el preu de l’or ha seguit una trajectòria ascendent que reflecteix la pèrdua de confiança en les monedes fiduciàries. Aquell or que valia 35 dòlars l’unça durant el sistema de Bretton Woods ha superat aquesta setmana els 5.600 dòlars, després de pujades accelerades vinculades a tensions geopolítiques, incertesa econòmica i una demanda imparable de metalls preciosos. Tanta demanda de valors refugi, com l’or i la plata, amenacen la credibilitat del dòlar com a moneda de reserva internacional.

Aquestes tensions tenen conseqüències directes en l’economia domèstica. El govern vol interessos més baixos, que les famílies tinguin hipoteques més assequibles i que augmenti el règim de propietat dels habitatges. Però si els inversors es desfan de bons nord-americans, el seu preu baixa, la rendibilitat augmenta i les hipoteques tornen a encarir-se. Això crea una contradicció entre els objectius declarats del govern i els efectes de les seves pròpies polítiques.

El nou clima geopolític ha portat diversos països i bancs centrals a repensar la seva estratègia. Alguns aliats tradicionals dels Estats Units han reduït la seva exposició al dòlar i han augmentat les reserves d’or. Això tensa les relacions amb Washington i indica la recerca de major autonomia financera. Aquests moviments apunten a una reconfiguració del sistema monetari internacional, amb més diversificació i menys dependència del dòlar com a únic pilar o moneda de reserva.

En definitiva, el neoproteccionisme de Trump és un conjunt de polítiques que busca reforçar la posició dels Estats Units en el comerç mundial —America First i Make America Great Again. Combina aranzels i decisions que afecten el valor del dòlar, i genera un entorn d’incertesa que influeix en els mercats financers. A curt termini, pot afavorir algunes exportacions tot beneficiant alguns llocs de treball. Però a mitjà termini, incrementa els costos i debilita la confiança en els bons del Tresor i en el dòlar, que fins ara havien estat fonaments de l’estabilitat global. Aquesta estratègia, que pot semblar beneficiosa en l’àmbit nacional, presenta riscos importants en l’àmbit internacional i per a l’equilibri econòmic global.