Toquen a sometent

El president dels Estats Units manté uns aranzels del 50% a l’Índia i d’un 15% a la Unió Europea. Les amenaces econòmiques, militars i geopolítiques de Trump sobre Europa han provocat la reacció d’aquesta. Aquesta setmana, la Índia i Europa acaben de reforçar els seus llaços comercials amb un pacte que significarà una zona de lliure comerç d’uns 2.000 milions de persones.

Estats Units, de la mà de Trump, sembla embogir davant la seva decrepitud econòmica. Algunes opinions creuen que el risc de fallida dels EUA és alt, amb un deute que puja a 38,4 bilions de dòlars i que genera 651.000 milions de dòlars en interessos anuals. Moltes empreses nord-americanes han traslladat gairebé tota la seva producció a la Xina, Índia, Bangla Desh i Pakistan. Quan el 1971, Nixon va decidir abandonar el patró or va haver de recórrer a bons de l’Estat que garantien bons interessos. Aquests bons estan en mans de Xina, Japó i Europa. I fer front a aquestes obligacions significa tenir una economia sanejada, que no és el cas. La jugada trumpista de la pujada d’aranzels ha esdevingut un autèntic bumerang pels americans. Per això, la darrera oportunitat per Trump és passar a una fase d’espoli directe dels adversaris i aliats. Els seus moviments tenen aquesta finalitat, ja sigui a Veneçuela, Groenlàndia o Nigèria. Perquè els EUA semblen incapaços de passar d’un sistema basat en les finances a un altre basat novament en la producció industrial.

Per això, davant de la fatxenderia de Trump, Europa ha començat a ensenyar les dents no només amb l’establiment de noves aliances com amb la Índia, sinó en amenaçar de desfer-se dels actius americans. El departament d’estudis del Deutsche Bank dona la xifra a 8 bilions de dòlars en productes d’inversió nord-americans, com ara accions d’empreses o lletres i bons del tresor, en mans europees. Dinamarca ja ha iniciat les hostilitats; un fons de pensions acaba d’anunciar que vendrà tots els seus bons del Tresor dels EUA a finals de gener. La UE, també pren mesures per reduir la dependència de les grans empreses tecnològiques dels EUA. Al voltant del 70-80% de la infraestructura digital, els serveis al núvol, els sistemes operatius, les plataformes d’IA, les eines de semiconductors i la ciberseguretat d’Europa depenen d’empreses nord-americanes. I les autoritats americanes poden accedir a les dades europees emmagatzemades per aquestes empreses (com la Xina, a les de la seves tecnologies). Per altra banda, Von Der Leyen acaba d’anunciar diverses mesures per facilitar la creació d’empreses a tot Europa, per integrar mercats de capital per finançar pimes, per interconnectar l’energia, per compartir les polítiques de defensa, entre les quals, el suport a Groenlàndia.

Per tot plegat, alguns analistes ens conviden a escapar-nos de l’euro-pessimisme. La UE ha de ser conscient de la seva força. Europa s’ha adonat que la dependència tecnològica de la Xina o dels EUA era un risc molt alt. Per això, està impulsant una transició cap a l’autonomia digital, tecnològica, militar i industrial, que donarà beneficis i llocs de treball els propers anys. S’està començant a reconstruir la infraestructura estratègica que Europa ha externalitzat fins ara.

Per altra part, com ja he comentat més amunt, l’hegemonia financera dels EUA es pot contraure dràsticament, com a efecte bumerang de l’hegemonisme passat de voltes de Trump i els seus aliats del feudalisme tecnològic que conspiren per a la destrucció de la UE. Les institucions europees, a voltes febles i fragmentades, estan demostrant ser més resistents, equilibrades i adaptables que l’esquema federalista dels EUA que Trump està trinxant, enviant arreu els seus guardians de la contrarevolució. Els darrers 15 anys, malgrat uns innegables llasts burocràtics i tecnocràtics, la UE s’ha adaptat creativament als nous reptes (deutes sobirans, Covid, guerra a Ucraïna, geopolítica i aranzels trumpians).

A Europa, malgrat els grinyols de l’Estat del benestar, encara es conserva una raonable cohesió social, una obertura cultural, un regular estat de dret, la democràcia i la protecció de l’individu, no tant de totes les minories, però amb atracció suficient per servir de model arreu del món i atreure’n poblacions. També, davant l’alarma per les baixes taxes de natalitat a Europa, s’ha de considerar que no és característica única d’aquest continent. És clar que una part de les demandes laborals seran substituïdes per la IA i la robòtica. I l’impacte immigratori de mitjana és inferior al dels EUA, tot i que pressiona en especial a alguns països.

Finalment, el trencament de l’antic ordre internacional i l’arribada del campi qui pugui, fa que la força violenta s’estigui volent imposar a la força de la raó. Així que, malgrat les íntimes conviccions pacifistes de la població europea escaldada per les sanguinàries Guerres Mundials, caldrà plantejar-se una política militar no dependent del paraigües americà, ni sotmesa a les amenaces russes.

Europa toca a sometent. A veure si va de debò.