I vostè, de quin líder es refia més?

En el número d’‘actius’ d’aquesta setmana, Daniel Romero-Abreu reflexiona sobre la necessitat de recuperar la confiança, la necessitat de generar empatia, que el lideratge consisteix tant a saber com a reconèixer allò que no se sap, de diferenciar la relació amb els mitjans de comunicació o amb els pseudomitjans que no distingeixen entre informació i propaganda.

Si en el passat interessava què feia una empresa, explica el president de la consultora estratègica Thinking Heads, després va importar com, i ara, el qui. Acostumat a conèixer pensadors, polítics i empresaris de tots els colors, i tenir-los com a clients, reconeix molt bé qui és flor d’un estiu i qui manté una solidesa argumental en el temps. Una cosa que també passa, per cert, en l’àmbit artístic, començant per la música.

El nivell reputacional d’una companyia depèn també de la persona (¡i dels accionistes!) que la dirigeix i de qui la finança. No té res a veure tenir darrere de l’empresa una família que un fons de capital risc amb seu en un paradís fiscal o un xeic d’una dictadura del golf Pèrsic. Tot acaba afectant.

La rellevància de qui hi ha darrere del negoci no és un tema nou. Ha funcionat sempre als pobles i als barris. Al comerç de tota la vida, a la fleca o pastisseria, sempre venia més qui queia millor, qui tenia millor reputació, qui generava confiança. No només era el producte que oferia. Si no, pensi en les dificultats que suposa obrir mercat en un altre lloc, ja sigui en una altra població, província o país. Les arts de la diplomàcia empresarial han sigut àmpliament estudiades. No n’hi ha prou a ser el més savi i intel·ligent; cal saber adaptar-se.

En les grans multinacionals cotitzades, aquelles que tenen un accionariat atomitzat en centenars de fons i una governança que es diposita en un president executiu o conseller delegat, el primer directiu és el responsable de donar la cara. La història de General Electric, el hòlding que va arribar a ser l’empresa més admirada del món en l’última dècada del segle passat, va canviar el dia que va abandonar la presidència el carismàtic Jack Welch. El seu error, curiosament, el nomenament del seu successor. En l’examen que un consell d’administració d’una gran empresa fa a un candidat a liderar-la no només s’observen els elements tècnics; també, sense necessitat d’arribar a la intimitat, els personals que, en la majoria de les ocasions, tenen a veure amb l’educació rebuda.

En un món accelerat, sorollós, altament competitiu, subjecte a la dependència cada cop més acusada, addictiva i malaltissa, de les xarxes, la imatge que desprèn el líder (o lideressa) davant la societat i els grups d’interès pot definir la ruta de l’empresa. Un mal pas, un error, per tonto que pugui semblar, es pot amplificar i manipular a través de qualsevol xarxa informativa.

A l’apel·lació a mantenir un equilibri entre les virtuts cardinals clàssiques (prudència, temperància, justícia i fortalesa) per dirigir equips i prendre decisions, s’hi afegeix la capacitat d’explicar internament i externament la visió i la missió de l’empresa. Tant per donar bones com males notícies, amb guant de seda o amb el ganivet entre les dents, el bon líder ha de generar credibilitat i solidesa. Parlar clar. De seguida s’enxampa el guru de torn que ven fum o el que fingeix la seva inseguretat amb somriure reptilià.

Sense generar confiança no hi ha èxit. Ni en el terreny personal, ni en el professional ni a nivell de ciutadania. Repeteixo sempre les cinc preguntes que recomano abans d’anar a votar algú: ¿aniria amb aquesta persona a un viatge d’alt risc? ¿Faria negocis amb ell/ella? ¿Li deixaria diners? ¿Li deixaria els seus fills/nets perquè els cuidés 24 hores? ¿Se n’hi aniria a sopar o a fer unes copes? Miri al seu voltant i apliqui-ho a les seves relacions en diversos àmbits. I pensi, també, quantes vegades s’ha equivocat i li han donat aigua per vi. «Tan bé que em queia...»

En temps d’incertesa a nivell mundial, amb la sensació que Europa continua sent el formatge del sandvitx que va pel camí de fondre’s, ¿a qui es valora més? ¿Al líder que, des de la incorrecció política, diu que parla en nom del poble manifestant la seva presumpta autenticitat? ¿O al qual, des de l’assossec i l’anàlisi,prefixi reexplicar les veritats sense necessitat d’aixecar la veu? ¿Hi ha un camí mitjà per travessar amb èxit les xarxes de filferro cada vegada més altes que ens van instal·lant els esbirros, aiatol·làs, talibans i dictadorets del nostre planeta? A la foto que encapçala aquesta pàgina es reflecteixen els principals líders polítics de la UE, tenint en compte els més poblats més la presidenta de la Comissió Europea. Els seus lideratges són molt diferents i els seus problemes, diversos.