Àfrica, a prop i lluny

L’Àfrica Oriental està creixent un 6% aquest any i l’Occidental un 4,6%. Ambdós territoris per sobre de l’Àfrica mediterrània i de la del Sud. Àfrica és un continent ric en recursos naturals estratègics, tant energètics com minerals, que tenen un paper crucial a l’economia global. Els minerals, sobre el total mundial, són: cobalt (90%), urani (20%), platí (40%), coltan (80%), or (50%), diamants (50%) i manganès (65%). Els recursos agrícoles i forestals, són per les terres fèrtils, cacau, cafè, i resines, amb importants selves a la conca del Congo; el continent té un 24% de les terres conreables del món, però només genera un 9% de la producció agrícola. I, finalment, hi ha els recursos energètics, amb grans reserves de petroli i gas, concentrades a Nigèria, Angola, Algèria, Líbia i Egipte, Moçambic i Tanzània. Encara que potser no en som prou conscients en ple relat per la descarbonització, hi ha projectes faraònics de gasoductes i de noves extraccions petrolieres a tot el continent. A part del petroli i el gas, altres atots energètics són les conques hidrogràfiques a l’Àfrica central i els jaciments d’urani; la llum solar als països sahelians; i les capacitats geotèrmiques a l’Àfrica oriental. La contradicció resideix en el fet que tot i que la població africana equival al voltant del 17% de la població mundial, només consumeix el 4% de l’energia produïda. I aquí, el neocolonialisme, ara també en mans de xinesos, russos, àrabs o turcs podria acaparar minerals, terres de conreu i recursos energètics, greixant adequadament les elits polítiques del continent.

Amb tot, al costat de les activitats purament extractives de primeres matèries, segons un informe del Banc Africà de Desenvolupament (BAD), de fa poc temps, la darrera dècada ha significat un creixement notable del grau d’industrialització de 37 països del continent africà, d’un total de 52 analitzats. En aquest estudi apareixien en els sis primers llocs: Sud-àfrica, Marroc, Egipte, Tunísia, Maurici. Tot i que els països que havien avançat més eren: Djibouti, Benín, Moçambic, Senegal, Etiòpia, Guinea-Conakry, Rwanda, Tanzània, Ghana i Uganda.

Entre les conclusions del document s’assenyala que els països amb millors resultats no són necessàriament els que tenen les economies més grans, sinó els que tenen el valor afegit manufacturer per càpita més gran, amb una alta proporció de productes manufacturats per a l’exportació. De fet, al costat de la indústria derivada dels sectors extractius, estan creixent el pes de les manufactures en sectors com el tèxtil, l’automoció i el ciment, amb països com Sud-àfrica, Egipte, Nigèria i el Marroc com a líders.

Àfrica, a més de ser el continent amb més recursos naturals, és el que experimentarà fins a finals de segle el creixement demogràfic més important, mentre tots els altres continents ja han entrat en declivi de naixements. Amb una superfície d’uns 30,3 milions de quilòmetres quadrats comptant els espais insulars, el continent cobreix al voltant d’un 6% de la superfície del món i una cinquena part de les terres emergides. Actualment té 1.500 milions d’habitants, és a dir, un 19% de la població mundial, distribuïts de manera desigual. Els estats més poblats són Nigèria, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Egipte, Tanzània, Sudàfrica, Kènia i Sudan que van dels 235 milions als 50 milions. La densitat demogràfica és inferior a la mitjana mundial, amb unes 35 persones per quilòmetre quadrat, davant de la mitjana global de 47 per quilòmetre quadrat, quatre vegades inferior a la de la Unió Europea. Però, el creixement demogràfic mitjà és molt elevat i es preveu que la població africana s’hagi duplicat el 2050.

Els canvis accelerats en població i en l’extracció de recursos, juntament amb la minoria d’edat dels estats independents provoquen riscos de desestabilització. La disputa sobre el control internacional dels recursos, la intervenció militar contraposada de potències externes, on Europa ja pinta poc, i la incoherència de les fronteres amb centenars de nacions i ètnies sense estat propi que aspiren a autogovernar-se, són factors decisius que expliquen molts dels conflictes armats. L’Àfrica actualment té tres zones en guerra: el Sahel occidental, l’est (Somàlia i Sudan) i els Grans Llacs (Congo, Ruanda).

Malgrat això, no s’hauria de perdre de vista l’evolució positiva del conjunt del continent i les seves potencialitats. Per això, cal destacar la presència de l’Agència catalana de suport a l’empresa, Acció, amb delegacions a Casablanca (Marroc), a Accra (Camerun, Costa d’Ivori, Ghana, Nigèria, Senegal), a Nairobi (Etiòpia, Kenya, Ruanda, Tanzània, Uganda, ) i a Johannesburg (Angola, Moçambic, Sud-àfrica). Aquestes seus permeten supervisar aquests territoris i ajudar a millorar les relacions econòmiques amb Catalunya. Potser caldria tenir, també, una antena a Algèria per proximitat geogràfica i focus d’emigració com el Marroc. Els europeus tenim Àfrica lluny mentalment, però ens convé tractar-la de prop.