Resiliència empresarial en un país pendent d’inversions

Hem començat un any 2026 especialment mogut, i les darreres setmanes han posat a prova les nostres infraestructures i la nostra capacitat de resposta. La quantitat de borrasques que ens han afectat ha evidenciat com de vulnerables som davant la natura. Tot això passa en un context en què no s’han fet les inversions necessàries per reforçar i modernitzar les infraestructures; una assignatura pendent que, malgrat bones voluntats i promeses, mai acabem d’aprovar. La combinació de fenòmens extrems i la manca de planificació estructural multiplica els riscos i els impactes sobre ciutadania i empreses. Cada incidència es converteix en un repte que exigeix més adaptació, més improvisació i, sovint, més esforç dels equips humans que sostenen la vida quotidiana i l’activitat econòmica.

Els darrers dies n’hem tingut una mostra molt clara. L’avís de vent extrem va obligar a suspendre activitats, aturar operatives logístiques i limitar mobilitat, paralitzant parcialment l’activitat econòmica en molts indrets de la Catalunya Central. Durant unes hores, el clima va condicionar l’economia. A això s’hi afegeixen les reiterades avaries ferroviàries, que cada vegada que hi ha un episodi meteorològic intens evidencien la fragilitat d’un sistema de transport clau per a milers de persones treballadores i empreses. Quan els trens no funcionen amb regularitat, no només es generen retards: es desorganitzen jornades senceres, es tensionen equips i s’incrementen costos que ningú havia previst.

El canvi climàtic no és només una qüestió ambiental. És una qüestió econòmica, empresarial i de competitivitat. Afecta cadenes de subministrament, costos energètics, disponibilitat de recursos, planificació de producció i, en definitiva, la capacitat de les empreses per complir compromisos amb clients i mercats. Les pimes, que constitueixen l’autèntic teixit productiu del país, són especialment vulnerables. Cada tall de subministrament, cada incidència logística té un cost directe i un cost d’oportunitat.

També és cert però, que el món empresarial ha demostrat una enorme capacitat d’adaptació. Digitalització, flexibilitat horària, diversificació de proveïdors, inversions en eficiència energètica o en reutilització d’aigua ja no són opcions, són decisions estratègiques. Ara bé, l’esforç empresarial no pot ser l’únic pilar. Cal una aposta decidida per modernitzar infraestructures, accelerar inversions estratègiques i millorar la coordinació entre administracions. La planificació a llarg termini ja no és un luxe: és una necessitat per garantir estabilitat econòmica.

Davant d’aquest escenari, el pitjor que podem fer és resignar-nos. Les empreses hi serem, com sempre, capaces d’adaptar-nos i resistir, però necessitem institucions que estiguin a l’altura del repte. Cada avís de vent que paralitza l’activitat, cada jornada amb trens que no funcionen amb normalitat, cada incidència logística derivada d’un fenomen meteorològic intens té un cost real per a la societat i per a l’economia. És moment d’elevar el nivell d’exigència: accelerar inversions pendents, prioritzar el manteniment i la modernització d’infraestructures estratègiques i incorporar criteris de resiliència climàtica en totes les decisions públiques. I no només ens referim a inversions en infraestructures, sinó en actualitzar una regulació per a la gestió d’aquests esdeveniments que comporten conseqüències econòmiques al teixit empresarial. Ens calen protocols clars i operatius per fer front a aquestes situacions, que malauradament es convertiran en més freqüents.

Si volem un país competitiu, i amb oportunitats per a les futures generacions, cal passar de les paraules als fets. La responsabilitat és compartida, però les administracions tenen l’obligació de garantir que el nostre model productiu pugui créixer amb estabilitat i confiança.