«No cal comparar-se amb els homes: cal respectar qui ets»

Amb només 20 anys, Navarro forma part d’una nova generació que s’obre pas en el món tecnològic, tot i fer-ho encara amb poca presència femenina. Durant la seva formació va viure una situació que continua sent habitual: ser l’única noia a classe.

Tot i això, assegura que no ho ha viscut com una barrera directa, sinó com una realitat que cal canviar. Explica que l’experiència ha estat positiva i que s’ha sentit acompanyada, però també evidencia la manca de referents femenins en aquests estudis.

En l’àmbit laboral, la situació es repeteix: continua sent l’única dona a l’oficina. Ho expressa amb naturalitat, però també amb una voluntat clara de transformació: «m’agradaria tenir una companya», diu. Més enllà de l’experiència personal, defensa que cal despertar l’interès de més noies per aquest sector i trencar amb la idea que no és un espai per a elles. Tot i la seva joventut, té clar que el sector necessita més presència femenina i més referents.

El seu recorregut comença a Igualada, en un entorn vinculat al cuir on les dones han estat tradicionalment minoritàries, especialment en l’àmbit dels curtits. Aquesta realitat, lluny de frenar-la, es va convertir en un estímul per continuar i fer-se lloc en un sector molt masculinitzat.

Amb els anys, Soler ha après a guanyar visibilitat dins dels equips de treball. Recorda que als inicis tendia a quedar en segon pla —«quan ets jove, calles i escoltes»—, però que amb l’experiència arriba la necessitat de fer un pas endavant i reivindicar la pròpia feina. Explica que sovint les aportacions no es fan visibles si una mateixa no les defensa, i que això també forma part del procés d’aprenentatge professional.

També posa el focus en el futur del sector, marcat per la sostenibilitat i la transformació de processos. Defensa que encara hi ha molt camí per recórrer, però també oportunitats, i insisteix en la importància de transmetre aquest ofici a les noves generacions, especialment a les noies.

Jiménez posa el focus en la necessitat de visibilitzar trajectòries que sovint passen desapercebudes i defensa la importància de generar espais de reflexió compartida. Admet que encara avui sorprèn trobar dones en determinades professions, una reacció que, a parer seu, evidencia que la igualtat plena encara és lluny.

En aquest context, qüestiona també el tipus de preguntes que es continuen fent. Apunta que la conciliació recau gairebé sempre sobre les dones, mentre que als homes no se’ls interpel·la en aquest sentit. Per això planteja ampliar la mirada: «potser no és només deixar de preguntar a les dones, sinó començar a preguntar-ho també als homes». També alerta de la necessitat de treballar aquests valors des de la base: «el repte passa per l’educació i per evitar que determinats models i actituds es perpetuïn».

El seu camí cap al sector tècnic no va ser directe. Després d’una etapa en el món de l’hostaleria, va decidir fer un gir per millorar la conciliació i va recuperar la seva formació en telecomunicacions.

Actualment treballa com a instal·ladora de fibra òptica, sovint en entorns on és l’única dona. Reconeix que els inicis no van ser fàcils: «al principi no veien clar que una dona pogués fer aquesta feina», especialment per la percepció sobre la força física.

Amb el temps, però, ha après a adaptar-se i a trobar solucions. Treballa sovint en entorns tècnics exigents i en contacte directe amb clients, fet que també li ha permès desenvolupar habilitats de resolució i autonomia.

Defensa que moltes dificultats es resolen amb tècnica i experiència, no només amb força: «no és qüestió de força, sinó de saber com fer-ho». També reivindica que la feina no defineix la persona i anima a trencar amb les etiquetes que encara condicionen determinats oficis.

El seu recorregut professional és fruit d’un procés de descoberta. Després de passar per estudis de dret i història de l’art, va anar aproximant-se progressivament al treball manual fins a trobar en l’artesania del cuir la seva vocació.

Actualment és docent a La Gaspar, on també coordina el cicle de pell, i combina la docència amb la creació pròpia. La seva trajectòria ha estat reconeguda recentment amb el Premi de Disseny dels Premis Ciutat d’Igualada, pel projecte El Redondo Bags, un guardó que posa en valor el seu treball dins el món del disseny en pell. Des de la seva experiència, explica que les dones han estat sovint presents al sector però en rols secundaris dins dels tallers, mentre que els homes ocupaven posicions de lideratge. Una dinàmica que, assegura, està canviant progressivament.

La seva mirada posa el focus en la manera de construir el propi camí: «has de vendre el que ets i la teva manera de fer», defensa, allunyant-se de comparacions i apostant per una veu pròpia dins l’ofici.