Hi ha una igualadina més

És un tema recurrent, i ho continuarà sent durant un temps més. Una companya de feina s’ha traslladat a viure a Igualada. Ho ha fet per amor. Fins aquí, similar a moltes de les decisions que es poden prendre el dia a dia. Evidentment, us podeu imaginar que des del moment que em va dir que venia a viure a Igualada li vaig explicar totes les situacions positives amb què es trobaria: una vida més tranquil·la que la de Barcelona, similar al barri on vivia a Barcelona (Sant Andreu), amb botigues de tota la vida on es dirigirien a ella pel nom i coneixerien els gustos i com vol els productes. Amb la seva personalitat, de seguida coneixerà gent i tindrà un entorn pròxim que l’anirà acollint. Aspectes negatius que hem estat parlant: li agradaria que hi hagués, per exemple, més sales de cinema tot i que reconeix que l’Ateneu té unes instal·lacions molt bones, però hi hauria més oferta. En això, coincidim. Li sembla que els barris perifèrics podrien tenir una mica més vida. Déu n’hi do de la vida cultural que ha anat trobant que es fa a la ciutat. També de les excursions i caminades que es poden fer el cap de setmana per la comarca, coneixent llocs que fins ara li eren desconeguts, tant a la zona nord a l’entorn de Calaf, com a la sud i a l’oest, cap a La Llacuna. Ha constatat que fa més fred que a Barcelona, aspecte també amb el que coincidim tot i que aquest any hem tingut hivern de veritat, sobretot a Barcelona.

Del caràcter dels igualadins no m’ha dit res, tot i que de moment la seva valoració és positiva.

Quin és el pitjor aspecte que ha trobat de moment: el transport. Si fa la comparativa, triga una mica més en transport públic d’Igualada a Barcelona que de Sant Andreu a Francesc Macià. Però la comparativa no s’aguanta quan mirem l’oferta: freqüència de busos i metro cada cinc minuts com a màxim davant d’una oferta de busos més limitada des d’Igualada. Del tren, ni en parlem, tot i que fent broma comentem que en uns anys podrà anar d’Igualada a Francesc Macià directe, sortir de l’estació i venir a la ràdio... en dues hores de viatge. Tornem als busos: el consell del seu company és estar puntual a la parada de bus de l’avinguda Balmes per poder pujar al de les 7 i quart; bon consell perquè va ser l’avant penúltima abans que l’autocar quedés ple. El següent anava pels pobles i el següent ja era massa tard per arribar a Barcelona a quarts de 9. Per la tornada, el millor és poder agafar l’autocar de les 9 i quart que a les 10 i poc és a Igualada.

Em diu que en un global, tampoc està tan malament, perquè tot i que és una barcelonina orgullosa de la seva ciutat natal, Igualada li agrada. Li dic que l’amor l’ha portat a la millor ciutat mitjana de la segona corona metropolitana. I valora la calma amb què viu a Igualada, en especial el cap de setmana quan pot gaudir de la ciutat. Hem quedat que anirem fent un seguiment dels aspectes positius i negatius que vagi trobant del seu nou entorn. De moment, ha tingut una adaptació ràpida. Hem fet una aposta: si en mig any no s’ha adaptat, li pago un cafè. Estic segur que perdré l’aposta i hi haurà una igualadina orgullosa més.