Els fiords d’Europa

A la revista Politico s’informa de l’acceleració de l’acostament de Noruega i Islàndia a la Unió Europea. Aquests països ja no volen unir-se a la UE perquè els farà més rics, que ja ho són, sinó perquè els farà més segurs. Les paradoxes de dos autoritaris desfermats com Trump i Putin, han fet despertar la Unió Europea; i els països nòrdics i bàltics que, per tradició, havien adoptat postures de neutralitat en relació a les aliances militars o de distanciament respecte les aliances econòmiques. En poc temps, hem vist els neutrals de sempre, com Suècia i Finlàndia, adherir-se a l’OTAN, ara que els EUA se’n volen desentendre. I ara veiem els països dels fiords com albiren que dins de la Unió Europea tindrien més possibilitats de defensar els seus models d’economia social de mercat i democràcia avançada. Marta Kos comissària de la UE ha dit: «En un món d’influències contraposades, un seient a la taula de negociació de la UE també ofereix més seguretat i protecció».

La disputa sobre l’Àrtic, els seus minerals i les seves possibles noves rutes de navegació s’ha posat en relleu amb el nerviosisme nord-americà que veu com la meitat del Cercle Polar està en mans russes aliades de Xina, una bona part en mans del Canadà i la resta, repartit entre països que, vistos des de dalt de la trona, poden semblar destinats a ser escolanets: Dinamarca amb Groenlàndia, Islàndia i Noruega. La decisió de Trump d’imposar aranzels a les importacions, la transparent Estratègia de Seguretat Nacional i la fatxenderia de voler confiscar Groenlàndia, un territori de Dinamarca i aliat de l’OTAN, han encès totes les alarmes. Reykjavík ha accelerat el calendari per a un referèndum per reprendre les negociacions per adherir-se a la UE. La ministra d’Afers Exteriors, Þorgerður Katrín Gunnarsdóttir va declarar a POLITICO que: «Seríem més forts en un grup més gran amb països amb idees afins que defensin la democràcia, la llibertat, els drets humans i la integritat territorial. Per no parlar dels drets de les nacions a l’autodeterminació. (....) i també la defensa i la seguretat, la nostra seguretat econòmica».

Els actuals membres de la Unió Europea haurien d’estar exultants davant dels nous candidats. Al capdavall, fins ara, les ampliacions necessàries s’han produït, des del 2004, cap a l’Est, amb 13 països endarrerits respecte als socis anteriors. Com ara, les nacions que es troben a la llista d’espera oficial: Ucraïna, Moldàvia, Albània, Sèrbia i Montenegro. Països ampliats i candidats, reben i rebran més finançament del que aporten al pressupost europeu. Per aquesta raó, els actuals membres acostumats a rebre, posen pegues a l’ampliació cap al sud-est. També perquè alguns nous membres de la Unió han patit derives autoritàries i contràries als valors majoritaris europeus. Seria el cas més flagrant d’Orban a Hongria i de les presidències d’Eslovàquia i Polònia. Però, tal com està el pati, crec que s’imposa la recepta del primer ministre canadenc, Mark Carney: valors amb pragmatisme. Caldrà que la Unió Europea estableixi un marc de joc on es permetin associacions variables que no depenguin del vot unànime i que, voluntàriament, els països que vulguin accelerin un procés de federalització fiscal, militar, industrial i tecnològica, l’única via per resistir en el món dels tecnooligarques i d’emancipar-se del paraigües militar americà, de la dependència energètica russa i de la tecnològica xinesa.

A part dels atots geoestratègics i la posició de contribuent net, què poden significar Noruega i Islàndia per a la U.E.? Els 5,4 milions d’habitants de Noruega són, segons les Nacions Unides, dels més feliços del món, amb una gran confiança en l’Estat i les seves institucions i un dels PIB per càpita més alts. El país és ric en recursos naturals, petroli i gas. Noruega impulsa l’energia neta amb l’eòlica, amb hidrogen i xarxes verdes. Segons l’informe d’ACCIÖ, l’abundància d’energia hidroelèctrica assequible ha permès el desenvolupament d’indústries intensives en energia i un alt nivell d’electrificació de llars i empreses sense efecte hivernacle. Noruega també lidera la digitalització europea. La seva cobertura 5G és excel·lent, i aposta per IA, salut digital, ciberseguretat i bessons digitals. L’E-Health és un altre sector en auge. La seva despesa sanitària és de les més altes d’Europa, i el sector públic desplega eines per a atenció remota, interoperabilitat de dades i gestió de malalties cròniques.

Islàndia amb una població estimada de 376.000 habitants té una economia social de mercat. El seu potencial econòmic està en l’abundant energia hidrotèrmica i geotèrmica, la indústria pesquera, que proveeix el 40% de la renda derivada de les exportacions i empra el 5% de la força laboral. La indústria de l’alumini s’ha desenvolupat per l’ús intensiu d’energia. I en anys recents, hi ha una certa diversificació cap el sector dels serveis que inclou la producció de programari i la biotecnologia i el turisme.

Així que, els països dels fiords ja seran una mica més nostres.