Parlem de fets

En la recent Universitat Catalana d’Estiu a Manresa, s’han produït diversos debats sobre temes candents: l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació de qualitat, la natalitat, la immigració.....He pres nota d’algunes intervencions com les que van fer l’economista, Xavier Cuadros (coautor de l’Informe Fènix) i la demògrafa Mariona Riera. I també les de Vicenç Villatoro i del filòsof bagenc Josep Ma Vilajosana. La intervenció d’aquest darrer mereixeria un article sencer. Per fer-ne cinc cèntims, el seu esquema era molt pedagògic. En temps de falses notícies i de polarització general cal parlar de tot, va dir Vilajosana. Les postures que s’autoconsideren políticament correctes i es neguen a reconèixer allò que preocupa per por de fer el joc a les posicions radicals, fan un greu error, perquè les acaben alimentant. El filòsof proposava distingir fets, d’interpretacions. Els fets són dades científiques inqüestionables; les interpretacions és allà on cal establir el debat.

En una taula rodona, l’economista Xavier Cuadros, constatava que l’increment demogràfic català era degut a la immigració. Aquesta significa avui la quarta part de la població, aproximadament. Aquest fet propicia que l’1,26% de taxa de creixement anual de l’ocupació (2002-2024), sigui de les més altes; a Europa és d’un 0,68%. El 29% de la població ocupada és nascuda fora de Catalunya. En canvi, només el 15% dels ocupats a la UE, són nascuts fora. Al llarg del temps, a Catalunya el 2022, un treballador de cada 10 (9,2%) era nascut fora. Avui són 3 sobre 10, els qui ho són.

Un altre fet és que Catalunya atrau població molt formada vinculada a centres de recerca o a multinacionals però, percentualment, atrau més a la població menys formada, que és incorporada a treballs de condicions precàries. Cuadros, fent-se ressò de l’Informe Fènix, apuntava com a atractors als segments del turisme i la restauració, a parts de la indústria càrnica, els serveis de missatgeria i de comerç electrònic i l’atenció social a llars. De tots aquests sectors, el de l‘atenció a les llars, com a mínim té un ampli impacte social positiu sobre les famílies o entitats que l’utilitzen. Però en altres casos és molt dubtós. Es fa venir més turistes a preus rebentats que utilitzen els serveis del país gràcies a que la legislació permet als empresaris tenir un IVA baix i uns contractes fixos discontinus que acabem pagant entre tots. O s’engreixen, molts porcs per exportar a preus rebentats carn a la Xina; llavors quins incentius per a la innovació tecnològica tenen aquestes càrniques, amb salaris de mínims? O bé, s’usen els “riders” repartidors a domicili explotats per les grans distribuïdores amb seu als EUA i que el nostre consum mal educat utilitza per portar a casa qualsevol tonteria.

Per totes aquestes raons fàctiques, Catalunya encapçala la taxa de creixement del PIB (2002-2024) en un 2,7%, a Europa, 1,38 %. A més població, més consum. Ara bé, cal observar el creixement del PIB/càpita que és l’indicador més fiable de si la riquesa per habitant, si la prosperitat, arriba a tothom o només a una minoria. Doncs bé, del 2002 al 2024, Catalunya només creix en PIB per habitant un 0,43%; està a la cua d’Europa amb Itàlia i Luxemburg, tot i que aquest darrer país encapçala la riquesa per habitant d’Europa. Al conjunt d’Europa el PIB per habitant puja l’1,15%. En aquests vint-i-dos anys els europeus han crescut tres vegades més que els catalans en prosperitat.

En la mateixa taula rodona de la UCE, la demògrafa Míriam Riera va desglossar la natalitat a Catalunya. Els catalans dels 8 milions signifiquem l’u per mil de la població del planeta. La nostra fecunditat és baixíssima, del 1,1 per mil (2023), al costat de Corea (0,8/mil) i el Japó (0,9/mil). Aquests percentatges són el número de nadons vius per cada 1000 dones. Caldria un percentatge de 2,1/mil per arribar a la taxa de reposició, en la que la població d’un territori no s’extingeix. En canvi, tenim l’esperança de vida de les més altes d’Europa: 85 anys pels homes i 87 per les dones.

En l’enquesta de fecunditat de l’INE es diu això. No vull ser mare afirma un 11% de les dones menors de 25 anys, un 33% de dones de 45-49 anys. En vull ser, però sóc massa jove: 74% de les menors de 25 anys, 44% de les de 25 a 29 anys i el 15% de dones de 30 a 34 anys. Vull, però no tinc parella: un 7% i un 12% de les de menys de 25 anys i de 25 a 29. De 30 a 49 anys, quasi una quarta part de mitjana (24%) voldrien tenir fills però no tenen parella. Vull, però no puc per dificultats econòmiques o de conciliació: la franja més alta es situa entre els 30-34 anys amb un 36%. De 25 a 29 anys, un 29%; de 35 a 39 anys un 27% i de 40 a 44 anys un 21%. Finalment, no poden tenir fills per problemes de fertilitat de forma més tangible a partir dels 35 anys amb un 17%, fins al 25% del darrer tram d’edat.

Fins aquí els fets. Després vindran les interpretacions dels qui en fan demagògia, dels qui no en volen parlar, dels qui cerquen solucions complexes a qüestions complexes.