Què ha de fer una dona acomplexada perquè té el nas gros? Pintar-se aquests ulls tan preciosos que té. Què ha de fer un home acomplexat perquè cada vegada té més entrades? Posar-se una bona camisa que li ressalti les espatlles amples i fermes que sempre ha tingut.

Els complexos neixen, gairebé sempre, de la focalització: només veiem allò que ens desagrada tant i la resta desapareix. Perquè segurament la dona que té complex de tenir el nas gros té, de veritat, un nas gros; no se l´imagina pas. El que fa que estigui acomplexada són altres coses. La primera, que no pot veure que la resta de mortals, des de la primera persona de la terra fins a l´última, també som imperfectes: tu, jo, el que s´està prenent un cafè al seu costat i la veïna del quart. La segona: no es pot veure les altres parts del cos, precioses i meravelloses, ni res que no sigui el seu nas. Tot és el seu nas. No hi ha res més que aquesta protuberància que té al mig de la cara i que observa cada dia al mirall amb preocupació i deteniment. La tercera i la més important: està convençuda que, en ella, ningú no hi veu res que no sigui aquest nas. Que és un nas que té una capacitat d´atracció còsmica. Quan entra en un bar, tothom deixa immediatament el que està fent per fixar-se en el seu nas. Quan entra a classe els companys deixen els llibres per mirar-li el nas i encara que sembli que no s´immuten, ella sap que se´n riuen. Quan queda per sopar amb un home, l´home no fa res més que mirar-li el nas: és igual que s´estiguin menjant les millors anxoves del món i que el vi sigui suau i afruitat i avellutat i la música la més encertada i que la conversa flueixi com si els haguessin tocat amb una vareta màgica; ella sap que el seu nas és tan descomunal que ell no pot fer res més que observar-lo.

Quan una persona té un complex a causa d´un defecte físic la primera cosa que ha de fer és procurar fer l´exercici d´observar aquest suposat defecte objectivament. Segurament existeix -hi ha persones que se´ls imaginen, també- però segurament existeix i, a la vegada, és menys important del que la persona es pensa. Estaria molt bé que algú, des de fora, li pogués donar una opinió sincera. És molt important que sigui sincera! Si aquesta dona realment té el nas gros, no s´hi val que algú intenti animar-la dient-li que no és tan gros. No funciona perquè no s´ho creurà mai. Es tracta de veure la realitat.

És molt més efectiu posar les coses a sobre la taula: «A veure, sí, la veritat és que tens un nas força gros. Supera la mitjana. Mira, si mesurem el teu i el meu, el teu fa dos centímetres més». És després d´això que aquesta persona pot escoltar la continuació: «Però no és un nas lleig i no et queda gens malament a la cara. Tens una fisonomia molt harmònica. És un nas contundent, et dóna molta personalitat, fa que no semblis una figa-flor, et dóna un punt de dona potent a l´estil Sarah Jessica Parker, saps?». Quan aquesta dona es pugui creure això, i segurament s´ho podrà creure perquè és veritat, serà quan integrarà el seu nas a la seva bellesa en conjunt i se sentirà segura i es vestirà bé i serà una dona molt atractiva amb un nas contundent.

La dona que sent terror de sortir al carrer perquè té el nas gros anirà mig amagada i es vestirà per passar desapercebuda i anirà encongida i, aleshores sí, és possible que algú vegi només una dona amb un nas gros. Quan intentem amagar un defecte creem l´efecte contrari: és com si el subratlléssim amb fluorescent, com si el cridéssim als quatre vents. Cosa que ens confirma que tenim un defecte i és el peix que es mossega la cua.

Només podem trencar aquest cercle nosaltres mateixos mirant amb lupa i objectivament això que tenim, acceptant-ho i, finalment, integrant-ho a tot allò que som, que és immensament més que un nas o unes entrades o un cul gros.

De coses en tenim tots: qui no té uns pits petits i discrets té les cames molt gruixudes, qui no té entrades té un lleuger estrabisme en un ull o és molt baixet. A la vegada, la del pits petits té una melena abundant i brillant enveja del que té entrades, la que té les cames molt gruixudes fa metre setanta-cinc i el que és molt baixet ni s´atreveix a posar-se al seu costat però no sap que el que té estrabisme li mira els ulls negres penetrants amb enveja i pensa «si jo tingués aquests ulls, em menjaria el món». Només es tracta de canviar el focus d´atenció. D´ampliar la mirada. D´estimar tot allò que tenim (si, això teu tan terrible, també!).

Molts ànims i relax&love.