Mai va imaginar que la primera cançó que va aprendre a tocar amb la guitarra, "Para verte sonreir", de la Fuga, es convertiria gairebé 20 anys després en el lema que els seus amics triarien per animar-lo en la lluita contra la seva malaltia. Alberto O'Connor Pérez, de 33 anys i originari de Granja de Moreruela, a Múrcia, pateix leucèmia i accedeix a relatar el dur procés que està vivint, des que el 7 de setembre passat li van diagnosticar la malaltia, amb l'únic objectiu d'animar a la gent a ser donant de medul·la. "Només és una anàlisi de sang", assegura, "però aquest gest pot salvar vides". La seva, per fortuna, està en mans d'algú molt proper, la seva germana Sílvia, que serà el seu donant en una intervenció que es realitzarà a l'Hospital de la Princesa de Madrid. "Saber que la meva germana i jo érem compatibles va ser un alleujament; era saber que la meva salvació havia crescut amb mi", assegura O'Connor. "Va ser un dia de celebració", afegeix. I la seva germana, ho corrobora: "Vam rebre una de les millors notícies de 2016".

Silvia O'Connor, metge de professió, afirma que el dia que va saber que podia ser donant es "va relaxar". La següent fase va ser la satisfacció. "Tots necessitàvem poder ajudar en el que fos. És igual que fos jo, la meva mare o qualsevol dels meus germans perquè anem tots a una", assegura. No en va, entre ells es diuen "equip" perquè "som això, un equip, junts des que vam néixer", assenyala.

Com germana i com a professional de la sanitat, Silvia O'Connor avala la donació de medul·la per una raó de pes: "Ajudar a algú a que es curi produeix una sensació de benestar absolut". Però, a més, en contra del que la majoria creu, el primer pas per a ser donant de medul·la és un gest tan comú com una anàlisi de sang. "Si resultes compatible s'han de fer proves més específiques, però no hi ha operació pel mig, simplement una extracció de sang que pot salvar la vida a una persona", corrobora per experiència la germana d'Alberto.

Mesos abans, la vida d'aquest empleat de banca transcorria com la de qualsevol persona de la seva edat. Fins a l'arribada de l'estiu passat. "Vaig tenir angines i la inflamació no es treia, prenia antibiòtics, millorava però alhora el dolor tornava", explica O'Connor Pérez. "Després de les vacances, ja a la feina, les angines es van complicar amb" un mal de queixal veritablement brutal ".

El 5 de setembre de 2016, després de "una baixa laboral perquè no podia ni menjar", va acudir a l'hospital en el qual treballa la seva germana per fer-se una analítica. Va ser llavors quan van sorgir les primeres alarmes: hemoglobina, plaquetes i defenses "per terra", en conclusió, una anèmia molt forta. Dos dies després, el 7 de setembre, va arribar el diagnòstic: "Alberto, tens leucèmia".

"Quan et donen la notícia, t'envaeix la por", relata. I sorgeixen les preguntes que ningú pot contestar: "Què he fet jo? Per què a mi? Què passarà amb el meu futur?". Explica Alberto O'Connor que li va donar mil voltes al cap tot i que assegura que "després de la notícia, hi ha poc temps per reflexionar perquè hi ha molta feina per davant i cal posar-se a treballar". De la seva experiència extreu alguns consells per a altres malalts: "No s'ha de perdre l'esperança, cal lluitar cada dia com si fos l'últim i no deixar que la malaltia ocupi la teva ment". "L'estat d'ànim és una part primordial per aconseguir la curació", afegeix, i per això "un dels meus lemes és" Mai deixis de creure".

El suport de la família és, per descomptat, fonamental. "La família, la meva xicota i els amics van reaccionar com jo, amb molta por al principi", confessa, però ara "ells tenen molta culpa que jo estigui així de bé, no m'han deixat ni un minut sol i sempre els hi agrairé". "Amb ànims", assegura, "tot és més fàcil".

En aquest cas, a aquest jove madrileny també li va arribar energia per lluitar des del seu poble, Granja de Moreruela, on va néixer i es va criar la seva mare Zulema Pérez. Habitual en les festes del Crist que el municipi celebra el tercer diumenge de setembre, Alberto O'Connor anava a faltar per primera vegada i els amics del poble van idear la manera que participés en les celebracions des del Clínic San Carlos de Madrid, centre on estava ingressat per rebre un dels tres cicles de quimioteràpia que ha hagut d'afrontar.

Les xarxes socials van ser les millors aliades per enviar-li un vídeo, gravat en un dels cellers del poble, en el que amics i familiars interpretaven per a ell la cançó "Para verte sonreir", de la Fuga, amb una pancarta en què es llegia el mateix lema que la melodia del grup càntabre. "Va ser la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra.

El vídeo va arribar en un dels moments més durs del procés contra la seva malaltia. "El vaig veure just quan vaig començar a tenir uns dels dolors més forts a causa dels efectes secundaris", relata, "però va ser tan emocionant que aquests dolors van anar desapareixent a poc a poc". Per això, afirma amb orgull que "tant els amics del poble com els de Madrid s'han portat de meravella i estan sent un dels bastons en els quals recolzar-me en aquest camí, els altres són la meva xicota Emma i la família, que hi són sempre que els necessites, sense demanar res a canvi". "Són tresors que he de conservar", sosté. Malgrat tots els suports, no amaga que la lluita contra la leucèmia és "un procés llarg i dur". "Ara mateix", relata, "estic en el tercer cicle de quimio, és a dir, he passat per dos anteriors, en els quals em van donar els fàrmacs que van deixar la meva medul·la a zero per poder tornar a produir glòbuls vermells, blancs i plaquetes a cent per cent". Relata que el més dur va ser quan "em van ficar a l'habitació d'aïllament, on les visites són més restringides".

En el primer cicle és quan els facultatius comencen a buscar donants per al trasplantament: els primers, els germans, perquè "hi ha moltes possibilitats de ser compatibles". "Jo he tingut la gran sort de tenir una germana idèntica", apunta Alberto O'Connor.

A l'hospital, aquest jove empleat de banca assegura que ha trobat "una altra família". "Tots els empleats del Clínic San Carlos s'han portat de manera fabulosa. Et fan l'estada més amena", assegura. Una tasca important quan a la malaltia s'uneix haver de passar unes dates tan especials i familiars com el nadal ingressat en un centre hospitalari. "És més marfull, és clar, però si estàs malalt és igual que sigui Nadal, primavera o estiu; el primer és el primer i estic centrat en recuperar-me com més aviat millor i sortir d'aquest sotrac", afirma amb rotunditat. I confessa que els "cops durs" canvien la visió de la vida. "Comences a valorar coses simples que abans ni et paraves a pensar com un passeig pel parc, un viatge amb la teva núvia, reunions familiars, jugar amb els meus nebots o sortir amb els amics", ressalta, i per descomptat, "comences a menysprear coses que abans et s'enfadaven ". La segona part del seu periple comença ara: potser quan es publiqui aquest reportatge Alberto O'Connor s'haurà sotmès ja al trasplantament. "Aquí estic", sosté, "esperant que em donin data".