Fa gairebé DOS anys i sembla que va ser ahir. El desembre de 2016 va canviar la meva vida (per a bé). Em vaig convertir en el que ja seré sempre més: un exfumador. Ho vaig fer gairebé sense pensar-ho. És cert que portava temps donant-li voltes. Portava gairebé 15 anys amb el vici i sabia que abans o després això s'havia d'acabar. Havia buscat a internet consells, plans, calendaris que podria adaptar a la meva situació personal. Però res em va servir tant com la realitat. La meva parella, metge de professió, em va començar a parlar dels càncers que havia vist en els últims dies. No tenien cap relació amb el tabac però a poc a poc em va anar calant la idea que si compres molts bitllets t'acaba tocant alguna cosa a la loteria. I la idea de deixar-ho va anar prenent forma al meu cap.
Primer vaig intentar reduir el consum. Vaig passar d'un paquet diari a quatre cigarrets al dia. Però de seguida em vaig adonar que això era enganyar-me a mi mateix. Així no ho aconseguiria. Al final sempre fumava més. Posava excuses molt diverses: és que avui vaig de festa festa, és que avui estic treballant i m'ho mereixo, és que he tingut un dia molt dur, és que ha estat un dia molt bo i s'ha de celebrar ... Al final aquesta estratègia estava condemnada al fracàs. Fins que em vaig armar de valor i vaig decidir, fumant un cigarret, que aquell seria l'últim. Al principi, fins i tot em vaig baixar una aplicació que em deia el que havia estalviat en cigarrets i diners. Avui encara la tinc al mòbil. El telèfon és tan intel·ligent que ja em diu que fa gairebé un any que no l'obro. Tot passa.
Estava sopant amb diversos companys de feina a casa d'un amic. Només hi havia dos fumadors en un grup de set però era com si fossin cinc. L'olor, el sentiment de dependència que m'impedia ser feliç o estar tranquil sense tenir aquell producte a la bossa ... Com més ho pensava més em convencia que havia de deixar-ho. I quan vaig sortir de casa del meu amic em vaig dir: "Aquest ha estat el meu últim cigarret". I de moment (gairebé) ho he aconseguit del tot. M'explico.
Jo sempre havia tingut molta por de deixar-ho. "T'ho passaràs molt malament", m'havien dit. No volia passar-ho malament per l'angoixa ni engreixar-me. Superar l'ansietat va ser més fàcil que el tema del pes. Però em va sorprendre deixar-ho. No era tan difícil com jo creia. Ni molt menys. Ho vaig passar malament, sí. Però van ser tres dies comptats amb els dits. Els pitjors moments? Quan sortia de la feina i tornava a casa. Va ser aleshores quan vaig descobrir que passats aquests tres dies de dependència física queda una altra encara pitjor: la dependència psicològica. Això ho vaig aprendre parlant amb un expert. Fins aleshores ni m'ho havia plantejat. El meu cos ja no em demanava nicotina però em demanava que respectés la tradició que havia mantingut durant els últims 15 anys i que m'obligava a encendre un cigarret en el camí de la feina a casa.
No vaig apuntar en un paper una llista de desitjos, no em vaig premiar amb "capricis" per haver deixat de fumar. Ni tan sols vaig comunicar la decisió al meu entorn. Havia deixat de fumar perquè jo volia, era la meva decisió però no estava segur que pogués aconseguir-ho. Per això vaig pensar que seria millor no "aixecar la llebre". Vaig callar fins que un dia un company va notar que no baixava ja a fumar. "Ho he deixat fa una setmana", vaig confessar. Va ser llavors quan la dependència psicològica va començar a minvar (anava a treballar amb bici per, per exemple, no haver de fer el camí de tornada caminant). Però la gran pregunta és: Vaig tornar a fumar? Clar que ho vaig fer.
Va ser en un casament. La situació sona a tòpic però si m'he proposat dir la veritat la dic. Vaig encendre un cigarret amb el suport d'aquests cabrons amics de la universitat per culpa dels quals havia començat a fumar. Vaig pensar que no passava res i, en efecte, vaig tenir la sort que no passés: em vaig ennuegar i ho vaig passar fatal. Havia passat un any i m'havia oblidat fins i tot de com s'empassa el fum.
Dies després vaig aprendre que això el que m'havia passat s'anomena "falsa seguretat". És una sensació que segons sembla embarga al fumador quan porta temps sense provar el tabac. I és molt perillosa. És quan penses que ho has superat però no és veritat.
Un doble estalvi
Deixar de fumar ha suposat un gran estalvi econòmic i de salut: ja no m'ofego quan pujo escales, puc fer esport quan vull i un diumenge estirat al sofà es converteix en un dia genial perquè no haig de sortir de casa per complir amb el vici. A més, i gràcies a la legislació vigent, cada dia em sento més integrat: fumar ja no està de moda. I això, vulguis que no, s'agraeix.
Cadascú té les seves raons per deixar-ho. Aquestes van ser les meves. Les teves seran unes altres però segur que almenys he aconseguit que t'ho plantegis. Només per això ja haurà merescut la pena.
