A vegades vol dir deixar volar? Omplen els tatamis, les banquetes o els espais de pràctica, no fallen mai, sempre hi són, i mira que mai s'emporten els aplaudiments de ningú perquè mai els pengen la medalla a ells o elles. Però sempre hi són. Són els primers a abraçar els campions que arriben orgullosos amb la copa a les mans, els que es deixen tirar perquè alguns siguin més bons. A vegades fan tan poc soroll que alguns ni s'adonen que hi són. És curiós perquè els entrenadors i les entrenadores sabem que són imprescindibles i poques vegades els ho diem. Però els acompanyem, també, als campions i campiones i els i les millors.
Aquesta és la nostra feina, acompanyar els nostres alumnes, ajudar-los a descobrir quines són les seves virtuts. Descobrir quins són els seus camins. Acompanyar un esportista que sempre guanya és més fàcil, perquè tots estem contents, però la cosa es complica quan els esportistes no treuen resultats o quan el seu objectiu no és competitiu, perquè la derrota fereix la confiança. D'extreure la part positiva de la derrota, de la cicatriu, en diem cuidar. Tenir cura és una bonica manera d'acompanyar.
Els heu preguntat alguna vegada, als vostres esportistes o alumnes, què necessiten de vosaltres com a mestres o com a entrenadores i entrenadors? La resposta és maca; demanen que els ajudem a ser millors. I en aquest trajecte nosaltres també ens construïm com a persones. Acompanyar vol dir a vegades ser durs i exigents, enfadar-nos i dir coses que potser no volen sentir. I a vegades vol dir deixar volar, llegir què és el millor per als nostres alumnes i oferir-los-ho. On vols arribar?
