A l'Estat espanyol hi ha 145.000 persones infectades pel VIH, però 1 de cada 5 no ho sap. L'Organització Mundial de la Salut s'ha marcat l'objectiu «90-90-90» de cara a l'any 2020 per combatre la malaltia: que el 90% de les persones infectades estiguin diagnosticades; que, d'aquestes, el 90% estiguin en tractament, i que, d'aquestes últimes, el 90% estiguin en supressió viral. A Catalunya, avui, les xifres en relació amb aquest objectiu són 88-90-91, segons les últimes dades del Departament de Salut.

El virus de la immunodeficiència humana (VIH) afecta el sistema immunitari perquè destrueix els limfòcits que combaten les infeccions, però també té un impacte al cervell. El professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC José A. Muñoz-Moreno assegura que «durant els primers dies el VIH ja penetra en el sistema nerviós i altera processos de la barrera hematoencefàlica, i això dona lloc al deteriorament cognitiu en la infecció per VIH». Afegeix que «hi ha persones que mantenen la infecció sense tractament al començament perquè han passat mesos amb un virus sense saber-ho, i això pot provocar un dany cerebral irreversible. I fins i tot quan són tractades i tenen controlat el virus, es pot continuar produint certa neuroinflamació que fa que el cervell funcioni pitjor»,

Però no totes les funcions cognitives queden igualment alterades quan es contrau el VIH. «La memòria a curt termini, la capacitat per resoldre tasques, la fluència verbal, la concentració i l'aprenentatge són les que es veuen més afectades», explica. Es parla de deteriorament cognitiu quan almenys dues d'aquestes funcions es troben alterades, i s'estima que això succeeix en una de cada dues persones amb VIH.

Fins ara, dos pacients portadors del virus de la sida han pogut deixar el tractament amb antiretrovirals després d'haver rebut un trasplantament de cèl·lules mare de la medul·la òssia. Tanmateix, Muñoz-Moreno assegura que «aquestes dues remissions són casos aïllats». «L'objectiu principal no va ser curar aquestes persones del VIH, ja que s'ha eliminat el virus com a resultat d'aplicar una estratègia contra una malaltia hematològica greu com la leucèmia», argumenta el professor, que comenta que «aquesta estratègia no és aplicable a totes les persones amb VIH, ja que el mateix trasplantament té una mortalitat molt elevada».

El que encara avui no se sap del cert és quin serà l'estat resultant de les persones que es curin del VIH. «Esperem que la cura definitiva arribi aviat, però en tot cas no podem estimar quina serà la seva situació de salut resultant», assegura Muñoz-Moreno. D'altra banda, afegeix el professor, cal tenir en compte que «a més de l'impacte cognitiu que deixa la malaltia, també hi ha l'impacte psicològic d'haver viscut situacions d'estigma, rebuig o discriminació, a part de tot l'impacte físic i emocional del procés de cronicitat viscut».

Ara per ara, les estratègies que pretenen curar el virus de la sida, explica Muñoz-Moreno, «sovint intenten reactivar-lo per matar-lo després, i això pot tenir efectes en el sistema nerviós i en el cervell». «El que és clar és que qualsevol estratègia que s'investigui o es provi per a la cura del VIH ha de cobrir, sens falta, l'impacte en el cervell», apunta l'investigador.

El VIH com a model de prevenció d'altres malalties neurològiques

La investigació sobre el virus de la sida ja acumula més de tres dècades i, encara que no hi hagi una estratègia de cura establerta com a tal, s'han adquirit molts coneixements sobre la malaltia. «Hi ha molta evidència científica sobre la infecció del VIH i el deteriorament cognitiu que podria ajudar en altres patologies com ara la malaltia d'Alzheimer, la malaltia de Parkison o el mateix envelliment, ja que de fet en la infecció per VIH el que s'ha vist és que es podria estar produint un envelliment prematur», explica Muñoz-Moreno.

Així doncs, per exemple, un instrument de cribratge del deteriorament cognitiu per al VIH també es podria aplicar a l'envelliment o altres patologies neurocognitives. «És necessari fomentar una recerca més global i basada en la societat, i això ara mateix no està succeint perquè la recerca no involucra prou la societat com a protagonista activa implicada en les decisions científiques», conclou el professor.