A les escoles hi ha un munt d’àmbits i àrees amb diversos continguts importants. Us imagineu que aprendre a esperar fos una assignatura al servei d’estones de pau per a les persones? Cada àrea podria utilitzar aquest contingut per mirar d’assolir les fites de l’escola, la vida, sense el neguit de la pressa. Ens ho canta Macaco, «La prisa mata». La pressa mata l’esperança. D’esperança, del verb esperar, s’han escrit moltíssimes poesies, cançons i llibres. És difícil ensenyar-la a les escoles, instituts, clubs esportius i altres entitats educatives.

Deixar passar el temps sense pressa, alentint els minuts, és un exercici indispensable per sortir de la fogositat de la pressa. Pausar els canals de recepció d’estímuls. Mirar amb atenció és el primer pas per fer una estona d’espera conscient. Els nostres dies estan plens de velocitat, d’estímuls i respostes automàtiques, de multiplicar per 1.000 les coses que podem fer en seixanta minuts. I està clar, la velocitat, la immediatesa, no combina gaire bé amb la paciència, que és la virtut de l’espera per a cada cosa, per a cada acció, per a cada resultat. Cada acció requereix un temps escaient; la flor necessita la primavera, l’escudella tres hores de cocció, la nova ciutat el transcurs del viatge, la papallona una metamorfosi…

Saber esperar és un ofici que només poden ensenyar mestres conscients de les petites coses. I no és fàcil trobar mestres d’aquesta mena: el forner, el ceramista, els constructor de maquetes, el compositor de simfonies, el jardiner, els mestres d’escola… els avis i àvies del nostre país també són un model. Els anys sumats donen la placidesa i la meravella de no esperar res i esperar-ho tot. Els avis i àvies que acompanyen molts dels nostres esportistes cada dia fins al tatami de judo. En el fons, l’activitat comença quan van a buscar els petits i petites a l’escola. Amb un berenar fet a casa. El nus del cinturó, el judogi ben posat i a fer judo. La nostra activitat no ha agraït mai prou aquesta tasca invisible. Moltes activitats de fora de l’horari escolar viuen de la generositat dels granpares/mares, com diuen en anglès. Acompanyar i sobretot ser pacients. Pacient és la persona que espera la medicina del temps.

«T’espero aquí, Marc», diu la Carme al seu net. El Marc marxa amb un somriure amb el cinturó ben cordat. Sap que d’aquí a una hora la Carme serà a fora esperant-lo. Aquesta escena es repeteix des de fa 5 anys dos cops a la setmana. Esperar és fer alguna cosa. Aprendre i ensenyar a esperar és una de les tasques indispensables per forjar bons competidors, bons esportistes, persones competents en els seus àmbits. El creixement del rendiment requereix pauses, descansos i temps de recuperació. Descans i recuperació són paraules sinònimes d’esperar. I el secret dels millors esportistes.

El creixement pacient fa que les frustracions del camí, les dificultats i les derrotes siguin riqueses del viatge.