Les dades d’investigacions recents sobre la violència de gènere i adolescència ens obliguen a reflexionar sobre les nostres accions, tant en prevenció com en el disseny de la intervenció més adient per aturar les dinàmiques de violència i donar respostes a víctimes i agressors. Cal pensar que al Bages tenim un 15% de població en edat adolescent, 30.000 persones que ho són o entraran en l’adolescència ben aviat. I si aquests dies parlem de fenòmens com l’oci de risc d’alguns joves (pels consums de substàncies), cal que ens referim amb la mateixa intensitat a aquests altres aspectes de comportament i relacionals.

Sabem que la violència sovint comença en les primeres relacions de parella. S’han trobat evidències que la violència en l’adolescència es veu facilitada per la impulsivitat pròpia d’aquest període evolutiu, així com per l’existència de determinades creences i aprenentatges d’arrel patriarcal.

Una de les principals conclusions de l’estudi «Igualtat i prevenció de la violència de gènere en l’adolescència i joventut» -de la Universitat Complutense i el ministeri d’Igualtat-, en què van participar 11.020 adolescents de 17 anys, és que el 4,9% de les adolescents ja ha estat víctima d’algun tipus de violència física o psicològica per part del sexe oposat, dada prou greu per si mateixa.

Es requereix, per tant, una planificació de les accions des de les administracions, i aprofundir en els models d’intervenció i la recerca d’estratègies per arribar als nostres adolescents de forma eficient, més en un tema tan clau pel mal que provoca.

Per poder-hi intervenir, caldria poder replantejar-nos la nostra mirada, sovint excessivament problematitzada, fins i tot de vegades criminalitzada des de certs mitjans. Una mirada més positiva de les capacitats i dels seus desitjos ens permetrà com a professionals tenir una posició més activa i acostar-nos a la seva realitat des del coneixement i la proximitat en la intervenció; ja sigui des de la prevenció com des de l’acompanyament. Així es podrà fer un assenyalament o auto-assenyalament de les possibles situacions de violència de gènere que poguessin estar vivint.

Mentrestant, des de la família, sovint s’afronta l’adolescència dels fills des del desconeixement i la incomprensió; els pares manifesten la seva angoixa quan diuen «no ho entenc», «no sé què pretén» o fins i tot «per què em fa això a mi?». Aquesta mirada angoixada reflecteix els seus temors respecte a allò que els seus adolescents poguessin arribar a ser. Però com deia E. Erikson: «L’adult ha de ser el frontó necessari perquè el jove tennista faci les seves pràctiques, es provi, provi els cops, millori els seus tirs i resulti, sense desgast per al frontó, un adult fet i dret».

En aquesta etapa, en la qual tan importants són les relacions interpersonals, especialment les familiars, els pares han de poder mantenir una actitud de calma -no es tracta de posar-se a l’altura de l’adolescent, ni en discussions, ni tampoc intentant ser «col·legues»-, intentant, això sí, comprendre i acompanyar i donant un lloc a l’autoreconeixement i al seu propi procés en la presa de decisions i en l’adquisició d’habilitats per a l’autonomia.

Per poder intervenir hem de tenir en compte les seves propostes, els seus codis, el seu llenguatge, espais, l’ús de les tecnologies, ritmes i temps; tot això com a elements de la seva identitat. És imprescindible també mostrar explícit el nostre interès pel seu malestar, pels seus conflictes i els seus disgustos. En els centres de joves migrants no acompanyats a qui atenem, on no hi ha la figura de la mare i el pare, ja estem pensant en les noves masculinitats i en formar els joves en com ser home avui, i com ser dona avui dia. Això passa a Castellnou del Bages, als centres de Tarragona, a l’Anoia, etc., sabem que podem fer-hi molt. Ho fem des de la mirada integral d’Intress sobre la salut mental i emocional i el desenvolupament com a persones d’aquests nois.

Un expert reconegut com Jaume Funes fa un bon decàleg per poder obrir i mantenir converses amb els adolescents, on veiem que només des del «conversar» podem trobar la proximitat i la complicitat que defineixin la nostra millor posició per afavorir l’autoassenyalament o l’assenyalament des de l’adult o el grup d’iguals i detectar una situació de violència de gènere, facilitar-ne el cessament i oferir respostes adequades per a la víctima i l’agressor adolescent. És obvi que un desenvolupament i salut integral de les persones joves passa també perquè els adults hi intervinguem amb coherència i amb el guiatge professional més adient.