L’Estat espanyol és el segon país amb més fracàs escolar de la Unió Europea, amb una taxa d’abandonament escolar, en alumnes d’entre 18 i 24 anys, de gairebé el 20% (Eurostat 2017).

No és només una qüestió d’inversions en el sistema educatiu actual, que també, sinó d’un gran canvi estructural que permeti evolucionar definitivament de la segregació a la personalització educativa (Héctor López, UOC), en què el mateix sistema deixi d’expulsar l’alumne «diferent» (Rodrigo Martínez de Ubago, UOC).

Hem de deixar d’etiquetar els alumnes en bons i mals estudiants, i ampliar la nostra mirada en les diverses capacitats, estils i motivacions dels nostres joves. És clau que els equips docents d’escoles i instituts deixin de mirar els alumnes com un tot, únic i homogeni, en allò que fa referència als hàbits d’estudi i aprenentatge. No hi ha fórmules úniques, ni màgiques, ni millors que altres, sinó alumnes diferents alhora d’adquirir la informació.

La perversió de l’actual sistema és tan gran que els alumnes que no s’adapten als estils predominants de l’institut són considerats mals estudiants, se’ls acusa de distorsionar la resta del grup i, el que és més greu, massa sovint són etiquetats de «ganduls» o «que no serveixen per estudiar»…

El treball docent i educatiu ha de servir per capgirar l’actual cercle viciós del nostre sistema socioeducatiu, que comença amb el fracàs escolar, segueix amb l’avor-riment i les expulsions, continua amb relacions exclusives de grups d’iguals, i acaba conduint un elevat percentatge d’aquests joves a les addiccions i consum de drogues, excés de temps lliure improductiu i conflictes amb la llei.

Els alumnes estan obligats a adaptar-se al sistema o bé són expulsats… Però i si el sistema fa l’esforç d’adaptar-se a les diferents personalitats i diversitat d’estudiants? Si fem una radiografia dels equips docents de les escoles i instituts, on s’etiqueta massa a la lleugera de bons i mals estudiants els nostres joves, podem assegurar que són els millors professors possibles?, són els qui tenen més coneixements de la matèria que imparteixen?, els qui millor saben explicar-ho?, els qui millor formació continuada tenen? Són aquests professionals els més ben preparats per proporcionar als nostres joves estudiants les eines necessàries que els ajudin a desenvolupar les seves habilitats?

Alhora de definir quina és la seva feina i a què es dediquen, dins l’àmbit educatiu d’escoles i instituts, la semàntica que utilitzen davant la tasca d’un professor o docent pot ser molt indicativa del grau d’implicació entre uns i altres professionals, alhora d’exercir una feina molt similar: alguns assumeixen l’encàrrec de guiar el procés d’educació i aprenentatge dels alumnes al seu càrrec. I altres només dediquen les seves hores laborals al món de l’ensenyament.

Si bé el nostre sistema educatiu disposa de bons professors/docents, el cert és que les diferències entre els professionals de l’àmbit educatiu, alhora d’exercir una mateixa feina, són notables: uns senzillament desenvolupen una tasca laboral, mentre que els altres aporten uns valors afegits que incrementen exponencialment la qualitat de la seva tasca i acaba repercutint directament en els resultats formatius i educatius dels nostres joves estudiants: Vocació, intuïció, formació i ganes, a més d’una gran empatia, que els empeny a treballar individualment amb l’alumne, entendre, motivar i guiar a cada un d’ells d’acord al seu particular procés formatiu i d’accés al coneixement.

Segons els informes PISA, a l’Estat espanyol hi ha una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han abandonat prematurament el sistema educatiu; un 25% dels estudiants està matriculat en centres educatius on els mateixos directors consideren que la motivació dels docents és baixa, i un 29% està matriculat en centres on els directors pensen que els docents de la seva plantilla es resisteixen als canvis per a una millora de l’aprenentatge dels seus alumnes.

Les conseqüències personals, familiars i socials d’aquest abandonament escolar acaben sent colpidores entre els joves estudiants, ja que suposa una reducció de la seva confiança en les pròpies habilitats i capacitats, els genera baixa autoestima i mancança de motivacions.

Són eficaces les expulsions?

Legalment l’educació és un dret, i socialment és una eina mediadora que facilita la integració. D’entrada, les expulsions suposen una negació d’aquest dret. L’experiència demostra que privar o apartar a joves per la seva conducta del sistema educatiu no acaba sent la solució, al contrari, és un període de temps sense control en què una gran majoria acaba reincidint. A més, massa vegades la burocràcia del sistema fa que el temps que passa entre la conducta inadequada i l’expulsió sigui excessivament llarg, i se sanciona l’alumne per uns fets que van passar fa temps. Aquesta pretesa solució acaba revertint en una agudització del problema, massa vegades força una sortida, més o menys traumàtica, de l’àmbit educatiu i formatiu.

Cercar, dissenyar i proposar solucions alternatives més dinàmiques, adaptades al moment social actual i que fomentin l’interès d’aquests joves per la seva educació i formació, no és una tasca fàcil, però no per això els equips docents han d’invertir-hi menys recursos ni esforços. Incidir en el coneixement dels diferents contexts dels nostres joves és també una tasca formativa,ja que ajudarà a trobar eines adequades per la integració i transformació social que els permetrà més satisfacció i millor desenvolupament social. Una de les grans fites del sistema educatiu, no?

Per tal que els estudiants tinguin l’oportunitat de posar en pràctica les seves capacitats acadèmiques i habilitats personals en el món laboral, cal oferir-los metodologies i experiències educatives innovadores i adequades amb opcions heterogènies i motivadores.