12 de juny de 2020
12.06.2020
Regió7
HOSPITALS, ELS SÍMBOLS DE LA LLUITA
ESPECIAL: HOSPITALS DAVANT LA COVID

Més de 90 dies de batalla contra el virus

A principi de març, pocs preveien que els efectes del coronavirus serien tan virulents. La covid ha tensionat el sistema sanitari i ha convertit Sant Joan de Déu i Sant Andreu en emblemes de la lluita contra l'epidèmia

12.06.2020 | 08:50
Més de 90 dies de batalla contra el virus

Quan el 10 de març passat Salvi Huix, un manresà de 58 anys que assegura que sempre havia tingut una salut de ferro, va ingressar a Sant Joan de Déu amb febre alta i una doble inflamació pulmonar, totes les alarmes van saltar. La temuda covid-19 feia uns dies que es propagava com un fantasma silenciós pel Bages i almenys un altre home, de 47 anys, ja estava aïllat a casa seva amb símptomes lleus. L'ingrés d'Huix, el primer d'un manresà en estat greu per coronavirus, era una notícia esperada i inevitable. Però aleshores ningú sabia del cert si ell era positiu perquè encara no se li havien fet les proves. Ni tampoc gaire gent era conscient de la situació crítica que s'atansava. El cas del manresà, que va arribar a estar tretze dies ingressat i aïllat, era la punta d'un iceberg de dimensions colossals que s'ha endut la vida de 234 persones al hospitals de Manresa i que ha tingut en les instal·lacions d'Althaia i de la Fundació Sant Andreu uns durs camps de batalla. Una pandèmia que ha posat contra les cordes el sistema sanitari públic i ha convertit el personal sanitari –també el d'atenció primària i el de les residències– en una heroica primera línia de defensa.

«La situació que vivim és com trobar-se en un incident de múltiples víctimes que no s'acaba». Aquest era el panorama que fa una mica més d'un mes, a final d'abril, descrivia el cap del Servei d'Urgències i Emergències de la Fundació Althaia de Manresa, el doctor José Gregorio Zorrilla Riveiro. Exercint el mateix càrrec des del 2009, aquest gallec nascut el 1972 va viure les alertes de la grip aviària (H1N1) i de l'Ebola, però assegura que la situació provocada per la covid-19 ha estat molt pitjor. I és que, a parer seu, cap país del món té ara per ara un sistema sanitari preparat ni estructuralment ni organitzativament per afrontar-la. Un altre dels testimonis recollits per aquest diari en les darreres setmanes, el d'Ignasi Carrasco, director assistencial d'Althaia, corrobora l'escena d'estrès descrita per Zorrilla. «En 33 anys de professió no m'havia trobat en una situació de tanta intensitat i tants dies; esperava llegir-ho en una novel·la, però no que ens passés a nosaltres», lamentava Carrasco en ple pic de la pandèmia.

El coronavirus ha passat pel Bages, igual que per la resta del país, com un tsunami: amb una gran onada d'ingressos hospitalaris inicial i una reculada allargassada que no ha cedit en virulència. I, tot i que des de Xina primer i des d'Itàlia després arribaven veus advertint de la perillositat de la SARS-CoV-2, a l'Estat espanyol no hi havia cap alerta sanitària i es mirava el problema des de lluny. Però va ser qüestió de dies. El 25 de febrer es va anunciar el primer cas de covid a Catalunya. Va ser el d'una dona italiana de 36 anys ingressada al Clínic de Barcelona. Onze dies després, es feia públic el primer positiu a Manresa, el d'un home que havia estat en contacte amb un altre infectat de València. Però aleshores ja n'hi havia molts al Bages. Per exemple, Huix va començar a tenir-ne símptomes el 28 de febrer. Feia poc havia pres un cafè a Sabadell amb una amiga que semblava tenir un refredat. Va ingressar a Sant Joan de Déu el 10 de març. L'endemà, hi arribaven dos pacients derivats d'un sobrepassat Hospital d'Igualada. I només quinze dies després, l'1 d'abril, ja hi havia més de 300 persones ingressades per covid-19 als equipaments d'Althaia –que inclou Sant Joan de Déu, el Centre Hospitalari i la Clínica Sant Josep– i ja hi havia hagut les primeres 66 defuncions.

Reorganitzar-ho tot

La magnitud de l'impacte que la pandèmia ha tingut en el sistema hospitalari manresà s'observa en el percentatge de persones que acudeixen habitualment al servei d'Urgències i que finalment acaben ingressant. Se sol situar en el 13%. A final d'abril, però, 65 de cada 100 pacients que arribaven a Althaia s'hi quedaven, molts en estat greu. Per això, els espais de l'hospital es van haver de readaptar. La capacitat per atendre pacients crítics es va aconseguir multiplicar per cinc, mentre s'intentaven diferenciar àrees per a persones amb problemes de salut relacionats amb la infecció per covid-19 i les zones netes per a pacients que, a priori, tenien diferents malalties no relacionades amb la infecció. «Al punt àlgid teníem 44 pacients intubats», explicava en una entrevista la directora d'Infermeria de la fundació, Assumpta Prat, i afegia: «No hi va haver cap més remei que convertir quiròfans en habitacions».

El fet que Althaia disposés de la Clínica i del Centre Hospitalari, sumat a l'espai aportat per la Fundació Sant Andreu, ha permès que no s'hagués de muntar cap hospital de campanya a la capital del Bages. De fet, a Sant Andreu és on s'han derivat la majoria dels malalts procedents de residències de gent gran i, per la seva especialització, ha estat el darrer de tornar a la normalitat.

Un virus cruel

El rival ha estat un virus que, en paraules del farmacèutic i biòleg manresà Antoni Nogueras, «trenca totes les regles del joc» per la seva conducta imprevisible. I també s'ha caracteritzat per la seva agressivitat, sobretot en persones grans. Es calcula que un de cada cinc pacients hospitalitzats per la covid-19 a l'Estat va morir sol, sense poder estar acompa-nyat per familiars, i un de cada tres va tenir dificultats respiratòries.

«Aquesta és una malaltia que fa que persones que estan estables facin un gir i empitjorin i morin». És el testimoni de Yolanda Martínez, doctora en Psicologia i psicòloga clínica de la Divisió de Salut Mental d'Althaia. Ella i l'equip del qual forma part han estat els encarregats de donar suport emocional als familiars de les víctimes. «A l'inici de la pandèmia es parlava molt que les persones ingressades per la covid-19 morien soles, i el comitè d'ètica es va reunir d'urgència per donar-hi resposta». Es van establir unes excepcions a la regla segons la qual les persones amb la malaltia havien d'estar aïllades i no podien rebre visites, com per exemple els infants, les persones amb síndrome confusional (provocada per alguna demència), amb trastorns mentals greus i amb dicapacitat intel·lectual, i les que estan al final de la vida. «Sempre que es pogués detectar que hi havia una persona que no respongués als esforços terapèutics i que calgués iniciar un procés de sedació, calia avisar un familiar perquè el pogués acompanyar en aquest procés final. Pensàvem que era important per al pacient ingressat, per al familiar per poder-se acomiadar i per a l'equip assistencial», diu, tot i que afegeix que no tothom es va poder acomiadar. També es va posar en marxa l'anomenada trucada de condol, dirigida als familiars uns dies després de la defunció per «orientar el procés de dol».

Fins que el confinament ha fet el seu efecte i els casos s'han reduït gairebé a zero, han passat més de 90 dies molt durs durant els quals «qualsevol cosa et fa riure o et fa plorar», declarava dies enrere una infermera de la Unitat de Cures Intensives que preferia mantenir l'anonimat. Recordava, per exemple, una de les primeres extubacions d'un pacient ingressat a la zona de crítics. Quan se li va treure la respiració assistida hi va haver plors i somriures; aplaudiments entre el personal i també abraçades. «Vius la mort molt de prop i t'afecta com a persona. Estàs fent tot el que pots i dispenses tota la cura que necessiten...», deia. I emocions també per part dels pacients quan reben l'alta. Huix recorda, sobretot, quan va travessar la porta de l'hospital: «Em saltaven les llàgrimes».

L'estrès psicològic viscut, amb els sentiments «a flor de pell» constantment, ha obligat a buscar atenció psicològica, també, per al personal mèdic. «Una infermera jove em deia un dia que tenia ganes de plorar. Ara no, li vaig dir. Quan sortim d'aquí plorarem les dues juntes», recordava la treballadora anònima de l'UCI. Zorrilla hi coincideix: «Cada dia veiem autèntics drames perquè aquesta malaltia no respecta ningú. Això, juntament amb l'alt risc de contagiar-nos de tots els que fem assistència, crea una gran tensió emocional a la qual no estem habituats. Aquesta malaltia no ens permet ni respirar». El 24 d'abril, 113 professionals d'Althaia havien donat positiu per covid-19.

Un gran esforç col·lectiu


«Tot el que hem pogut fer ha estat perquè els professionals s'hi han posat d'una manera excepcional», ha reconegut el director assistencial d'Althaia, Ignasi Carrasco. «Hi havia treballadors tot just curats que demanaven tornar per atendre malalts; haver-los de dir que no ha estat el més dur», afegeix Manel Valls, director general de la Fundació Sant Andreu Salut. Ha estat un treball coral, amb també metges jubilats que van tornar per donar un cop de mà i amb un paper molt important per part de l'atenció primària i de la Unitat d'Hospitalització a Domicili d'Althaia, proporcionant atenció domiciliària bàsica i mèdica als pacients que han seguit el tractament a casa i a les residències; i de totes aquelles feines que no tenen relació directa amb el món mèdic, com els departaments de compres, la neteja i la informàtica. «Tots hem treballat a l'una», destacava fa uns dies Assumpta Prat, directora d'Infermeria, que també feia una previsió: els hospitals canviaran a partir d'ara perquè la covid «ha vingut per quedar-se. Tots ens hi anirem adaptant i serem capaços de coexistir amb ell com vam aprendre a fer-ho els anys 90 amb la sida. També semblava impossible».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Embaràs

Guia per a embarassades

redacció

 | 0

Et donem consells, t'ensenyem a fer massatges, t'expliquem què pots i no pots menjar...