La crisi de la covid-19 ha estat una experiència intensa i única que mai hauria imaginat viure. Durant uns mesos ha capgirat la vida de la gent i també de la nostra institució. A la Fundació Althaia tenim una gran diversitat de serveis des d’on atenem persones amb diferents necessitats. De cop i volta aquesta diversitat va desaparèixer per atendre, pràcticament en la seva totalitat, persones infectades per la covid-19.

Aquesta malaltia requereix unes condicions especials d’aïllament i tractament, així com nous protocols i circuits. Això, juntament amb l’alt volum de demanda, ens va obligar a transformar la institució de dalt a baix de manera molt ràpida, gairebé d’avui per demà, per donar resposta a les necessitats que la nova realitat imposava. Vam transformar, no només els espais, sinó també el rol dels professionals i la seva manera de treballar. Tot per abocar-nos a tractar pacients que, en molts casos, presentaven símptomes molt greus. És per això que ha calgut un gran esforç de dedicació, tècnic i humà, dels nostres professionals, i més tenint en compte que és una malaltia que exigeix una gran càr-rega emocional a l’hora de relacionar-se amb els pacients i les seves famílies.

Ara, superada la situació de màxima demanda, estem recuperant la normalitat, o més ben dit, el que anomenen nova normalitat. Estem en una fase de transformació, adaptant-nos de mica en mica a aquesta nova realitat, sent conscients que aquesta malaltia ha vingut per quedar-se i que ens condicionarà la manera de treballar i organitzar-nos com a sector i institució. I ho haurem de fer en un entorn d’incertesa tant sanitària com econòmica.

Per això és necessari trobar palanques que ens donin seguretat i estabilitat, com la del territori. La crisi sanitària ens ha ensenyat que davant de moments de gran dificultat el treball en xarxa amb la visió de territori és fonamental. Les institucions sanitàries, les administracions, els centres de recerca i innovació, les universitats i les empreses del nostre entorn ens han ajudat a trobar alternatives quan ens han fallat els recursos habituals. També la solidaritat de persones i entitats ha estat molt important en aquest sentit. Per això, hem de seguir treballant i cooperant per assolir uns objectius compartits.

L’altra palanca és la utilització de les noves tecnologies, que ha de possibilitar un canvi de model, intensificant l’atenció no presencial. Hem de poder fer viatjar amb seguretat la informació, les dades i les imatges, evitar desplaçaments innecessaris i promoure un entorn més sostenible per a tothom. La innovació i especialment la impressió en 3D han estat molt útils a l’hora de trobar solucions per als problemes de subministrament d’equips.

La tercera palanca és el finançament. Cal poder superar el subfinançament que pateix el sistema sanitari i començar a revertir aquesta realitat. No es pot demanar uns serveis sanitaris de primer nivell si el finançament no és el suficient. Alhora, és necessària una bona gestió i un bon ús dels recursos que tenim al nostre abast.

Finalment, la darrera palanca de seguretat són els professionals. Amb el seu professionalisme i vocació han estat capaços de superar el desconeixement d’una nova malaltia i la por que suposava, assumint noves funcions i responsabilitats que han posat al servei de curar i cuidar els pacients i les famílies. Crec que tothom és molt més conscient de la seva importància i que cal que tinguin un major reconeixement social i també econòmic.

Aquesta crisi ens ha permès comprovar el potencial transformador que tenim i com és possible fer les coses de manera diferent i millor, prioritzant allò que aporta més valor, evitant el que és superflu i, per tant, prescindible. Cal que el retorn a la nova normalitat no sigui un retorn al punt de partida, sinó que ens hem de dirigir cap allà on ja estàvem anant, i que aquesta crisi ens hi ha empès sobtadament.