Diu la llegenda que fa molts anys a Anglaterra el rei Artús esdevingué rei després d'extreure l'espasa Excàlibur que Merlí havia clavat en una roca. Aquest nou rei que havia après totes les ciències conegudes aleshores gràcies a Merlí va decidir crear una taula rodona per a ell i tots els nobles de la zona. En aquesta, on no hi havia cap de taula, es reunien els que aleshores eren la veu del poble, els protectors de la zona i els conqueridors de nous regnes.
Així doncs, tots tenien el mateix poder de paraula que el rei, cap d'ells era superior als altres a l'hora de parlar, decidir i ense-nyar els seus sabers.
Aquest gest va durar poc, sense Artús es va acabar la taula rodona, a ningú que aconsegueix poder li agrada que li prenguin. La jerarquia s'imposa i amb ella totes les seves conseqüències, el de dalt de tot mai voldrà perdre la posició i justificarà que li ha costat molt arribar-hi, els que estan per sota sempre el voldran complaure perquè enfrontar-se al poderós és perillós, i així apareixen els vincles funcionals.
Però aquests sistemes de subordinació impedeixen que els que són als graons de sota del poderós arribin a l'excel·lència, no donar-los prou confiança farà que s'impliquin menys en allò que fan. Crear estructures amb escalafons impedeix que passin coses meravelloses com que els alumnes superin els mestres.
El poder, com diu el diccionari, és el domini que una persona pot exercir sobre altres persones, entitats o coses, o dit d'una altra manera, és la capacitat de disposar d'algú. Al món de l'esport les jerarquies també existeixen, no només en els càrrecs de les juntes directives o entre entrenadors sinó també al terreny de joc, a les carreteres dels ciclistes o a l'asfalt dels maratonians. Alguns esportistes han de «sacrificar» el seu talent per la victòria d'altres esportistes.
Si fóssim capac?os de treballar en equip asseguts en taules rodones segurament posaríem fi a algun tipus de competència poc sana, i, com deia Carles Capdevila, res transmet més responsabilitat que confiar en algú.
