Una senyora que volia un lloro va entrar en una botiga d'animals:

-Senyora: Vull comprar un lloro, mostra'm els millors que tinguis.

-Venedor: Un moment. (En pocs segons va aparèixer amb tres gàbies a la mà).

-S: A veure, quant costen?

-V: El primer mil, el segon dos mil i el tercer cinc mil euros.

-S: Caram, I per què són tan cars?

-V: Aquest parla cinc idiomes i té nocions de Windows.

-S: Extraordinari!, i el segon?

-V: Domina cinc idiomes, Windows i sap programar amb PHP.

-S: Això és increïble. Estic impressionada! No em puc ni imaginar les capacitats del lloro que val 5.000 euros!

-V: Francament, xampurreja com una cotorra, i no mostra cap habilitat, però els altres dos lloros l'anomenen el líder.

Liderar no és saber més que els altres, ni destacar en la classe d'idiomes. Les competències tècniques són molt valuoses, però menys exclusives que les del / la veritable líder. Per als que ens dediquem als afers humans, el lideratge és com la força de gravetat als físics: saben com actua, però ni la mecànica quàntica pot encara unificar les teories que intenten explicar-la del tot.

Ara em direu que no cal exagerar, i teniu raó: un/a bon/a líder no pot ignorar les capacitats dels seus equips, però no obtindrà la força del seu lideratge d'aquest coneixement, al contrari, promourà i reconeixerà les competències dels altres, desitjant que superin les seves pròpies com més aviat millor.

L'any 1969, Laurence J. Peter, pedagog de la University of Southern California, va escriure el llibre que va titular -en un atac d'autoestima-»The Peter Principle» (El principio de Peter, ed. Debolsillo). Recull el seu famós principi: «En una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència». Quin error promoure els que fan millor la seva feina!, perquè potser acabaran havent de fer el que no saben fer.

J. Peter també adverteix d'algunes excepcions al seu principi. Una molt popular encara avui en dia, sobretot en el món institucional i és la «patada-cap-amunt», és a dir, algú que ja és un incompetent en la seva posició actual és premiat amb un ascens per desenvolupar una nova incompetència, però ara amb més responsabilitat. En altres casos documentats demostra que les capacitats atípiques com la superincompetència i la supercompetència porten a un mateix resultat: l'acomiadament.

El nostre protagonista, en estudiar els mecanismes de promoció, va observar que el model «push» que activa el mateix interessat en la promoció treballant de valent i millorant la formació, no condueix a un ascens millorant el sou i la incompetència tan ràpidament com el model «pull» on els superiors identifiquen al candidat, el mentoritzen i promouen directament.

Scott Adams, creador de la famosa tira còmica Dilbert, es va inspirar enn el principi de Peter i, segons ell mateix, el va millorar batejant-lo com a principi de Dilbert. Afirma irònicament que en realitat el motiu que explica per què els empleats incompetents són promoguts a llocs directius és que, allunyant-los dels que treballen bé, fan el mínim mal possible a l'organització que els paga.

Tots aquests principis que van en contra de la competitivitat i del desenvolupament professional, si apareixen, ho fan en entorns amb un model organitzatiu jeràrquic. Afortunadament cada dia hi ha més empreses que segueixen altres tendències horitzontals, matricials o autoorganitzades on les capacitats personals es poden desenvolupar de forma molt més satisfactòria, justa i eficient per a tothom, seguint la filosofia «Agile», per exemple. En parlarem un altre dia.