Ser puntuals amb amics i familiars és una qüestió d'amor i respecte. La puntualitat és un gest mínim de respecte. La puntualitat personal no parla únicament d'arribar a l'hora. La puntualitat a les persones ens convida a escoltar. Ser escoltat o escoltada és una de les necessitats més importants per a la nostra salut mental. Saber escoltar a un alumne/a, a un familiar, a una amiga és la manera més sublim i delicada de puntualitat. Aquesta puntualitat és recomanable i exigible a les nostres entitats educatives. La inflexibilitat d'horaris pot provocar situacions molt lamentables a nivell humà. Les persones poc flexibles que podrien llegir la constitució americana als alumnes de 6 anys que arriben tard a la classe de piano, els que veuen en un retard de 37 segons una falta enorme, el grup de persones que arribaran algun dia tard al Teatre Nacional i a la porta es trobaran un revisor despistat que no només el deixarà passar: «no faci massa soroll» els dirà. Però la normativa del Nacional diu que al tercer timbre no entra ningú. La flexibilitat permet valorar la bona puntualitat. La que ens permet fer equilibri entre l'organització dels tatami de judo i la puntualitat a les persones.
Tenim el costum de ser molt curosos i curoses amb els horaris a les classes de judo. No disposem de gaires hores, mirem d'aprofitar l'estona. La puntualitat que demanem la demostrem amb el nostre exemple. Ser puntual és una virtut personal, intransferible. Quan la classe comença tothom ha d'estar a punt per saludar. Els que arriben una mica tard truquen a la porta sempre, demanen permís per passar i es col·loquen a darrera de tot. Si qui arriba tard és un mestre , ell mateix demana permís a qui està portant la classe. Evidentment, truca a la porta. Tots som exemple. Això últim no acostuma a passar. El retard continuat a les classes pot provocar una pèrdua en els aprenentatges. I aquest és el principal problema amb la impuntualitat infantil.
Cal no carregar de responsabilitat al nen/a de 5 anys, la família és la que necessita la reflexió. Reflexió seriosa i professional. Arribar a l'hora és millor que arribar tard. I la responsabilitat compartida en l'educació dels futurs judoques ens demana explicar el perquè de la puntualitat. Algunes escoles del centre d'Europa deixen un espai de temps a l'entrada de l'escola. L'anomenen espai d'acollida, en què els infants arriben a l'escola de manera esglaonada. És bastant absurd fer entrar 800 persones en sis minuts a un institut. Sobretot si no hi ha un perill imminent a fora. Si a l'entrada de l'escola hi ha sis tigres millor entrar a corre-cuita, però tampoc acostuma a passar. Fer flexibilitat requereix moltíssima organització i matís pedagògic. Una entrada esglaonada demana horaris diferents. Demana repensar i entendre que les escoles no són empreses. Que les entitats esportives també han de buscar activitats en horaris oberts.
En la nostra petita escola de judo un cop l'any fem unes vacancetes. Un cap de setmana d'estar junts diferents judoques, de diferents generacions. No hi ha graella d'horaris. No hi ha pressa. La gent arriba al ritme que la vida els ho permet. El que desitgem aquests dies de Tancada d'estiu és estar plegats. Passar una bona estona junts i juntes. Aturem durant dos dies els neguits del rellotge.
Us convidem a repensar la gestió del temps de les vostres entitats, escoles i famílies. Ser puntuals és important. També és important ser benvingut/da malgrat el petit retard. L'equilibri en aquesta gestió ens fa més feliços. Ens fa més puntuals.
