Un biaix cognitiu és un patró sistemàtic de desviació de la racionalitat. Els humans construïm la realitat a partir d’un sistema de percepció imperfecte alterat per inconscients biaixos cognitius. Mala peça al teler.

En estudiar el fenomen de la presa de decisions en la dècada de 1950, el psicòleg, economista i premi Nobel Herbert Simon, va introduir el terme heurístic en suggerir que, encara que les persones s’esforcen per prendre decisions racionals, el judici humà conviu amb grans limitacions cognitives. Les decisions totalment racionals implicarien ponderar totes les alternatives i això no és possible. Ras i curt: no tenim temps per estintolar-nos en la complexa realitat i sobreviure.

Per a mostra, un botó:

Dos exploradors en plena sabana ensopeguen amb un lleó amb cara de gana. Un li diu a l’altre: «Acomiadem-nos de la vida com amics ara que encara tenim uns segons». I el seu company vinga ajustar-se les botes. «Siguem racionals!», s’enfada el primer: «El lleó corre cinc vegades més que nosaltres i és més fort». «Tens raó» respon el segon, «però jo només vull córrer una mica més que tu».

En la conducta del segon explorador s’activa el biaix cognitiu d’«optimisme comparatiu», o «il·lusió d’invulnerabilitat». És la tendència d’algunes persones a percebre que tenen més probabilitats que la mitjana que els succeeixin esdeveniments positius. El seu «optimisme il·lusori» promou que tinguin expectatives optimistes sobre el futur, les quals tenen conseqüències demostrades, per exemple, amb menys depressions i estrès postoperatori com ja van identificar les investigacions de Rodin i Salovey al 1989.

Abans es considerava que el que determina el benestar i la salut mental és la connexió amb la realitat. Això no és cert. Tots sabem que les persones que més pensen, sovint, són les que més s’emboliquen i també les que més pateixen. No estic defensant per res la ignorància. Però qui pensa molt és al savi, el que el crític d’art a l’artista.

Al 2011 Michael Norton, de la Universitat Harvard, va identificar un nou biaix: «l’efecte Ikea» en descobrir la nostra tendència a atorgar un valor superior a les coses que ajudem a crear. Aquest efecte és aprofitat per marques com Nike o Vans que ofereixen línies de productes personalitzables on els clients paguen una prima extra per dissenyar les seves sabates a mida amb un configurador a Internet. Sovint el resultat és estèticament deplorable encara que els flamants artistes no ho poden veure, perquè «l’efecte Ikea» els ho impedeix.

T’animo que exploris amb curiositat els biaixos cognitius de les persones que t’envolten. Si els descobreixes ja saps el que mai has de discutir amb elles perquè seria una causa perduda. Com ho seria intentar ser conscient dels teus propis biaixos, ni ho intentis: perquè sortosament ho impedirà el teu «biaix de confirmació»: veure com a veritable aquella informació que confirma les teves creences i ignorar la que les posa en dubte.