Aquest agost he llegit La mujer invisible de Caroline Criado (SeixBarral). Amb la calma de les vacances he assimilat una veritat incòmoda que es resumeix en una primera cita de Simone de Beaovoir: «La representació del món, com el mateix món, és obra dels homes; ells el descriuen des del seu propi punt de vista, que confonen amb la veritat absoluta».
Cal destacar les setanta-dues pàgines de notes, que al final del llibre recopilen adreces web, referències literàries, i tesis, entre altres fonts. A mida que vas llegint, t’adones que aquestes exactituds són necessàries perquè és enorme la banalització del feminisme i el biaix cognitiu que ens envolta. De les falses creences incrustades en destacaré dues: les relatives a les dades de gènere i al llenguatge inclusiu.
Dades de gènere i llenguatge inclusiu
Les dades recopilades per prendre decisions en àmbits com el disseny d’espais de treball, eines i tasques, tenen com a origen les característiques fisiològiques, anatòmiques, psicològiques i capacitats dels treballadors-home. El «cos normal» és el d’un home. Com a exemple, el biaix en el disseny dels automòbils: Als Estats Units no es van introduir maniquins femenins en les proves de seguretat fins a 2011. Euro NCap, el programa europeu per a la seguretat d’automòbils, no ho va fer fins al 2015 i només en el xoc frontal i tal com destaca en el llibre «En qualsevol cas, Euro NCap va reconèixer que de vegades simplement fan servir maniquins masculins a escala reduïda. Però les dones no som homes de mida petita». El resultat d’aquesta manca de dades és que la dona té més probabilitats de morir en un mateix accident que l’home.
El llibre demostra com cinturons de seguretat, fàrmacs, mòbils, armilles antibales i una infinitat d’objectes es construeixen per a un cos i metabolisme masculins.
Denúncia Criado altres fets que es deriven d’aquesta absència. Per exemple, pel que fa a seguretat s’ha avançat molt més en prevenir un atac terrorista que en evitar l’assetjament sexual en llocs públics, encara que aquests darrers lamentablement són molt més probables. Potser una de les causes és que les paraules no són innocents i quan fem servir masculí per definir els dos gèneres seguim abonant la bretxa.
La lectura d’aquest llibre ha canviat la meva opinió de què no cal exagerar amb la determinació de gènere. He viscut com a pare l’evolució de les APA (Associació de Pares) a les AMPA (Associació de Mares i Pares) i un cop te n’adones, no és el mateix. Les actuals AFA (Associació de Famílies) són encara més inclusives i defineixen ja a les famílies monoparentals i a altres diversitats desateses.
En català el plural de la paraula alumne es construeix amb un -es que inclou els dos gèneres inevitablement. No obstant això, si ho llegim en castellà, la lletra A amb què finalitzen els acrònims, la llegirem com a «alumnos» i no com «alumnas» perquè com diu el llibre de Caroline Criado, la dona és invisible.
