¿Quant temps passa entre la primera sospita i el diagnòstic de càncer de pulmó? ¿Quant es triga a estadificar el càncer? ¿I a derivar el pacient d’un servei a un altre? ¿Es poden escurçar aquests temps o ja són òptims? ¿Podria estalviar-se el pacient amb càncer visites a l’hospital si s’aglutinessin les revisions? ¿Com és l’itinerari ideal del pacient amb càncer de pulmó? Aquestes són les preguntes que el projecte Polaris, una iniciativa d’AstraZeneca i les societats científiques s’han plantejat respondre.
L’objectiu: detectar i enderrocar les barreres a les quals s’han d’enfrontar tant els professionals com els pacients amb càncer de pulmó per millorar la qualitat assistencial d’una malaltia, per si mateix, complexa.
A Espanya s’estima que el 2021 s’hauran diagnosticat més de 29.000 nous casos de càncer de pulmó, cosa que el situa com el quart tumor més diagnosticat segons l’informe Les xifres del càncer a Espanya, elaborat per la Societat Espanyola d’Oncològica Mèdica (SEOM) 1. A més, el càncer de pulmó és un dels càncers amb més mortalitat, amb més de 22.000 morts el 20201.
La principal novetat d’aquest projecte és que no es tracta d’un estudi teòric, sinó que s’està comprovant en la pràctica clínica real com pot implementar-se en els centres sanitaris. Actualment, l’Hospital Gregorio Marañón, l’Hospital Universitari Doctor Peset (València), l’Hospital Universitari de Burgos, l’Hospital Universitari d’Albacete i l’Hospital Insular de Canàries, ja l’han posat en marxa, encara que s’espera que encara més hospitals se sumin al projecte.
Punts de millora
La idea de què parteix aquest projecte és la d’identificar els possibles punts de millora per als pacients amb càncer de pulmó; des de la seva entrada al circuit sanitari a través de la consulta de Pneumologia; la derivació a Oncologia; els serveis d’imatge, diagnòstic i estadificació; la filiació dels tumors a través d’Anatomia Patològica; el tractament i les possibles complicacions i/o comorbilitats dels pacients.
Per al Dr. Alberto Fernández Villar, president de la Sociedade Galega de Patoloxía Respiratoria, membre de l’àrea d’Oncologia i Tècniques de SEPAR i cap de Servei de Pneumologia del Complex Hospitalari Universitari de Vigo, assenyala que des de la visió del pneumòleg les barreres són múltiples i varien molt en funció de cada àrea sanitària. La principal és la demora per accedir als diferents professionals que participen en el procés i que puguin realitzar les proves necessàries per fer un diagnòstic o iniciar el tractament. “Lamentablement, en moltes ocasions se superen les recomanacions de l’Estratègia en Càncer del Sistema Nacional de Salut. Un pacient pot necessitar entre 5 i 7 proves perquè es pugui prendre una decisió apropiada per al seu pla terapèutic2, això requereix una gestió individualitzada i prioritària, en la qual el paper de les infermeres gestores de casos i els itineraris assistencials específics són clau”. Un altre problema, en la fase diagnòstica, “és la variabilitat de la presentació de la malaltia i el canvi del perfil ‘tradicional’ del pacient, que fa que, en aquesta patologia, que històricament tenia un clar predomini masculí, el grau de sospita sigui menor en dones, cosa que pot derivar en un diagnòstic en fases més avançades” 3.
De fet, segons assenyala l’informe de SEOM sobre el càncer a Espanya, “el càncer de pulmó va passar de ser el quart tumor més diagnosticat en dones en les estimacions per a l’any 2015, al tercer més incident ja l’any 2019. Aquest fet està en relació amb l’augment del consum de tabac en dones a partir dels anys 70. Aquesta tendència es confirma per a l’any 2021”1.
En aquesta línia, per a l’oncòloga de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona i representant de la Societat Espanyola d’Oncologia Médica, la Dra. Margarita Majem, la principal limitació és que no tots els hospitals disposen d’un circuit de diagnòstic ràpid del càncer de pulmó, “cosa que facilitaria l’entrada dels pacients al sistema sanitari. A més, disposar de programes de screening facilitaria l’accés dels pacients al diagnòstic precoç, i podrien comptar així amb més possibilitats de curació”.
¿Què passa després del diagnòstic?
Després del diagnòstic, el Dr. Felipe Couñago, coordinador del Grup Oncològic per a l’Estudi del Càncer de Pulmó (GOECP) de SEOR i cap associat d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital Universitari Quirónsalud Madrid, indica que escur-
çar el temps d’estadificació del càncer és el seu principal punt de millora. “L’accés a les proves d’estadificació com la ressonància cerebral, el PET/TC, etc. és molt lent ara mateix. Planificar el tractament dels pacients amb PET/TC ens ajuda a donar-los un tractament de més precisió que al final redunda a poder donar més taxes de curació i menys efectes secundaris4”, assenyala. Un altre dels aspectes que es podrien millorar és la reducció de temps a les llistes d’espera. “Es triga molt des de la sospita diagnòstica fins que el pacient està diagnosticat i pot començar un tractament”, explica l’oncòleg radioteràpic.
Igualment, des del punt de vista de l’Anatomia Patològica, les barreres més importants són “el fracàs en la gestió correcta de les mostres i l’accés a biomarcadors de precisió”, declara el Dr. Antonio Martínez Pozo, director del programa nacional de qualitat en patologia de la SEAP i cap de Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital Clínic de Barcelona. En la seva opinió, “és necessària una actualització preanalítica als serveis d’Anatomia Patològica per gestionar eficaçment les mostres. S’ha de garantir l’accés universal i igualitari a l’anàlisi de qualitat dels biomarcadors gestionat pensant en l’optimització de les mostres”.
Comunicació i abordatge multidisciplinari
Un altre dels punts més importants, segons el Dr. Florentino Hernando, cap del Servei de Cirurgia Toràcica de l’Hospital Clínic San Carlos de Madrid i president de la SECT, “és que cal que existeixi un abordatge multidisciplinari per unificar criteris i posar a disposició del pacient tot el conjunt d’avenços des d’una visió global. Per això és essencial que hi hagi una comunicació diària i fluida entre tots els integrants d’un comitè multidisciplinari de pulmó, només així es podrà construir la base d’un bon tractament”.
En definitiva, com explica Marta Moreno, directora d’Assumptes Corporatius i Accés al Mercat d’AstraZeneca, “el temps i el consens entre tots els agents implicats en el tractament de la patologia són els aspectes fonamentals per millorar l’itinerari dels pacients amb càncer de pulmó”. Per això, Polaris busca “proporcionar eines de suport que permetin incorporar elements de millora que garanteixin un procés més àgil i coordinat entre els diferents professionals que intervenen en l’atenció al pacient”, apunta.
Perquè tot això tingui un reflex real en la pràctica clínica és necessari “comprovar de forma empírica com funciona aquest itinerari en cadascun dels hospitals i poder així adaptar-lo i adequar-lo a cada cas particular. Només així aconseguirem convertir una malaltia de pronòstic greu en una malaltia crònica i manejable, tractant-la en estadis més primerencs i abordant-la de forma multidisciplinària en benefici del pacient amb càncer de pulmó”, declara Ramón Mel, director d’Oncologia d’AstraZeneca. “Com l’estrella polar, Polaris busca ser un referent, una guia que ajudi a orientar el camí del pacient amb càncer de pulmó a través del sistema sanitari”, finalitza.
